La creadora de Les Tres Bessones viu al capdamunt del barri de sant Gervasi a Barcelona. Ens hem citat allà per a compartir “el nostre tallat”.

La casa és tal com jo, i suposo que la majoria dels que seguíem les seves històries, imaginàvem: personal, creativa i plena de llibres i il·lustracions seves. Al revers de la porta principal, la Roser va dibuixar amb el seu estil característic com es veia el seu replà des de l’espiera.

Se sorprèn que vinguem tres persones a fer l’entrevista. “Quin goig que feu, totes!”, ens diu. Després de saludar-nos una per una, ens condueix a través d’un passadís estret, plegat de llibres cap a una sala-menjador des d’on es veu, pràcticament, tot Barcelona. A la sala entra una gran claror.

Durant l’entrevista parlem primer de la seva trajectòria i de la seva vida. Tot i que porta anys jubilada, mai no ha deixat de fer coses. De sobte, sona el telèfon de la casa. “I ara què fem?”, pregunta ella preocupada. Li diem que no és preocupi i que l’agafi. Escriure per premsa ja les permet, aquestes coses.

Quan es torna a asseure a la butaca, continua parlant en aquell to afable. Ens fa sentir molt properes.

Aleshores ens explica el testimoni més proper que té de discapacitat: la seva neboda Marta, que després de 40 anys ha aconseguit véncer la sordesa.

En acabar l’entrevista, li demanem una fotografia amb la tassa de cafè pròpia de 52 tallats (que després ens acabem oblidant al seu menjador), i després una altra amb algun dels seus llibres.

Ens ensenya la història d’una girafa i una altra d’un grup de nens. Les Tres Bessones, també les té, però emmarcades en una fotografia. Totes somriuen.