Ens citem a casa seva, a Sant Vicenç de Torelló, a partir de les cinc, hora en què ja ha tornat de l’Insti. Casa seva es troba en un enclavament únic, envoltada de natura i tranquil·litat i ens reben i ell i els lladrucs del gos.

D’entrada ens sorprèn perquè està una mica “tallat” (mai millor dit en aquest projecte!) i la seva timidesa: “Vinga, fora!”, li diu al seu pare que ens acompa. “Ja saps que em poso nerviós i no m’agrada que hi siguis”. El pare, resignat, ja sap què ha de fer. Preguntem pel Goya, i ens assenyala al sostre.”Una divinitat?”, pensem en un primer moment.”És allà”, ens indica. Efectivament, l’estatueta es troba en el pis de dalt, ben bé tocant el sostre… ben tocant al cel.

Decidim la ubicació per a fer l’entrevista, a prop de la finestra i davant d’un quadre que ha pintat la seva mare. De mica en mica, el Francesc comença a ser ell, i va perdent la timidesa inicial. Ens explica alguna anècdota dels rodatges, com anirà vestit pels Goya, què voldria ser de gran, quina música li agrada… i tot mentre es toca de manera inconscient els cabells per verificar que el serrell (o “la cresta” com diu ell) està en correctes condicions. Finalment, ens confessa que vol acabar ràpid l’entrevista perquè sembla que comença a nevar a les muntanyes que hi ha al costat de casa, i hi vol anar.

En acabar veiem que no para de mirar per la finestra, pel balcó… i està nerviós, neguitós i content per marxar fora.

Sortim contents del tallat que hem pres amb l’entrevistat més jove del projecte… un tallat que, fins que no ens ho ha confirmat, pensàvem que hauria estat llet amb cola-cao.