És el darrer. Això ho sabem. Ens fa molta il·lusió però alhora, tristesa. Han estat moltes hores de dedicació, molts esforços, anècdotes i experiències viscudes. I sembla que això avui s’acabarà.

Els cinc voluntaris han vingut puntuals. Durant la setmana hem estat intercanviant e-mails amunt i avall per tenir a punt les preguntes que faríem, qui les faria, en quin ordre.. També explicant com aniria l’acte: que si primer en una sala on faríem un tallat i explicaríem com evolucionaria el projecte a partir d’ara i, després, en un altre espai faríem les entrevistes… Que el nostre entrevistat arribaria un cop hagués començat l’acte i que tenia pressa…

Amb totes les consignes apreses, afronten amb uns ulls brillants per l’emoció el darrer. El darrer repte. Van arribant els incondicionals. Aquells que han volgut compartir amb nosaltres el darrer tallat. Aquells a qui els ho devem tot ja que sense receptor, quin sentit té el missatge?

L’acte va bé fins que la tècnica vol que el recordem com: “el dia que no va funcionar el vídeo de cloenda”… Una anècdota més. L’entrevistat està a l’alçada i permet que l’entrevista sigui enriquidora, interessant, captivadora per l’audiència. Abans que marxés el Germà Bel, els voluntaris no desaprofiten l’oportunitat de fer-se una foto amb ell.

Acabem. Tothom marxa. Només queden ells, qui han posat ànima i paraules al projecte. Es fan més fotografies amb els regals que els hem fet des de la Fundació. Un petit record per a una gran feina.

Aquestes són les últimes línies d’unes cròniques sobre les anècdotes invisibles que han passat al darrere, allà on molt pocs hem tingut el privilegi de ser. Trobaré a faltar redactar com vam viure cada entrevista, però més trobarem a faltar la “cafeïna” que ens acompanyava en fer realitat el projecte.

Marxem amb regust amarg però amb ganes de reiniciar la segona etapa d’aquesta iniciativa

Fins sempre!