Com si estiguéssim prenent un tallat

Truquem al timbre. Al cap de pocs segons sentim el soroll característic i obrim la porta, però encara no podem entrar del tot. Abans hem de passar per un detector de metalls i apuntar el número dels nostres DNI a l’home de seguretat que treballa enmig d’una sala plena de pantalles. Obrim la segona porta i anem cap a una altra recepció, on ens indiquen que el responsable de premsa vindrà de seguida. Seiem en un dels sofàs i mirem vagament la televisió que hi ha penjada a la paret. La botiga de marxandatge està tancada. Al fons, hi ha un prestatge amb revistes que treuen en portada una entrevista amb Pere Navarro. El color vermell i les inicials del partit ens confirmen que som a la seu del PSC.

Pugem al segon pis i ens trobem amb tres homes del departament de premsa. Un d’ells acompanya el Pere Navarro. Ell ens saluda amb dos petons i de seguida ens pregunta pel projecte. Li ensenyem el nostre llibre Mira’m. Contes de vides especials, un recull de contes d’escriptors catalans sobre la discapacitat i també el calendari casteller. Al final acabem parlant dels minyons de Terrassa, la seva ciutat natal.

Abans de l’entrevista, sembla que la càmera ens vol fer una mala passada. La pantalla es queda en negre i triga uns segons a respondre, però de seguida torna a la feina. En Pere Navarro ens explica que, una vegada, va haver de repetir una entrevista sencera perquè la gravadora s’havia quedat sense piles enmig de la conversa. Esperem que a no ens passi el mateix!

Tot seguit m’assec a la cadira, la Cristina prem el REC i comencem a parlar sobre com Pere Navarro veu la discapacitat. Amb un to informal, de conversa. Com si estiguéssim prenent un tallat.

Escrit el by admin Publicat a Blog, General

Afegir comentari