“CAL DEMANAR ALS TREBALLADORS ALLÒ QUE PODEN FER”
Xavier Serra (1957)
És des de l’any 2008 el Director General de l’empresa AFFINITY-PETCARE, dedicada a la fabricació d’aliments per a mascotes. Anteriorment ja havia treballat en altres empreses, com Bacardí, on també havia desenvolupat càrrecs de responsabilitat. En el moment d’autodefinir-se confessa que té dues cares. Una banda més racional, relacionada amb la seva feina, amb les decisions que ha de prendre per gestionar les empreses, i una altra més artística. I és que entre els seus hobbies hi ha coses tant diverses com l’il•lusionisme, tocar la bateria o córrer amb cotxe. Com ell mateix diu “tot més irracional i emocional que el que faig a la feina el dia a dia”.
L’any passat es van complir 25 anys de la Fundació Affinity, i segons explica Serra, “sempre s’ha intentat a treballar pel bé dels animals i també de les persones de manera molt altruista”. En aquest sentit, la Fundació ha ajudat a protectores d’animals, però també ajuda persones amb discapacitat a fer reinserció amb animals “és dur, perquè veus persones molt joves amb tot tipus de problemes, però també veus com curiosament l’animal és capaç de treure el millor d’ells.” Des de fa anys Affinity també treballa amb la Fundació Mas Albornà.
La vostra empresa ha optat per treballar amb persones que tenen discapacitats a través d’empreses com Mas Albornà. Per què es va optar per aquesta mena de treballadors?
Es tracta de feines bàsiques, de manipulació, que no requereixen una complicació intel•lectual. I ho fem perquè són persones que formen part de la societat. Nosaltres també podríem haver nascut així i són tan vàlides per fer unes coses determinades com unes altres. Igual que passa a l’empresa quan has de triar les persones adequades amb unes determinades competències per una feina, amb les persones amb discapacitat passa el mateix. Intentar trobar un tipus de feina que puguin fer. Guardiola deia que mai demanava als seus jugadors allò que no podien fer, doncs això és el mateix: els demanem allò que poden fer.
Alguns treballadors de la vostra empresa van anar a visitar, fa un temps, la Fundació Mas Albornà. Quin era l’objectiu d’aquesta visita?
Ara fa uns 4 anys que tenim en funcionalment un programa que es diu “Emociona” que intenta fer evident que les persones funcionem per emocions i que les empreses, malgrat que treballem per benefici, també les hem de gestionar com una inversió. Com a part d’això vam visitar Mas Albornà. L’objectiu era tenir una visió més àmplia del què és el col•lectiu i que entenguessin que no tot està tallat pel seu patró personal o familiar, sinó que hi ha més realitats socials i que es bo entendre-les per poder-hi participar plenament.
Quina experiència en vau treure d’aquesta visita?
Va ser molt positiva. Tothom va sortir descobrint angles que en la seva vida diària potser no ha pogut veure mai. Hi ha gent que es passa 8 hores davant de l’ordinador i fent sempre el mateix i de vegades no saben per què serveix la seva feina en el total de l’empresa. Per això creiem que és important que cada persona entengui aquesta peça que representa, i que hi ha altres feines que fan altres persones que no tenen res a veure amb ells però que també existeixen i tenen el seu pes dins de l’empresa.
Vostè que ha treballat en altres grans empreses, creu que queda molta feina a fer en l’àmbit de la integració?
Sí, sens dubte encara hi ha molta feina a fer. A les empreses on he estat abans el nivell d’integració és molt baix, i l’esforç que es fa per aconseguir-ho també. Estem en una societat molt condicionada pel món material i per l’estètica, i no som conscients que podríem haver nascut en una altra part del món, amb discapacitats, etc. Tots som éssers humans i si féssim una millor barreja de totes les persones que podem trobar a la societat faríem una societat i unes empreses molt més riques del que ho són avui.
La nostra companyia té un esperit obert i té la voluntat de ser el més oberta possible a tota mena de persones.La crisi pot haver anat en contra de la integració?
Jo crec que no perquè són dos coses totalment independents. Potser hi ha empreses que ho poden haver lligat a la crisi, però nosaltres no. La crisi l’estem passant relativament bé, ens hem hagut de posar les piles, però no hem hagut de fer ajustos dràstics i no ens ha canviat per res la nostra política d’empresa.La vostra empresa també va una mica enllà. Dóna’ns més detalls del projectes com l’”Emociona”.
La diferència amb altres empreses del sector és, potser, que nosaltres ens ho creiem. Som una mica diferents de la resta. Nosaltres tenim ànima, no som la companyia més gran del sector, però sí que considerem que tenim ànima i el que la representa millor és la Fundació Affinity que fa una tasca molt àmplia i molt poc divulgada. Precisament perquè no ens interessa vendre aquesta imatge per obtenir un benefici empresarial, sinó perquè ens ho creiem. La Fundació tracta molts punts de vista: afavorint protectores, donant informació al consumidor sobre els animals, anant contra l’abandonament de les mascotes, i aquesta part, que vaig voler veure personalment, d’ajudar a malalts terminals o persones amb discapacitat. En una de les visites vaig poder veure gent molt jove, amb problemes molt greus i m’emocionava veure com la senzilla presència d’un animal ensinistrat aconseguia treure un somriure. És molt important que juguin amb ells i que s’interessin per allò que estan fent. Això no té preu. És una cosa única nostra, que no és artificial. Mai s’ha fet per donar un retorn comercial a l’empresa, n’estem molt orgullosos i que ho volem seguir potenciant.
Pel que fa a la Responsabilitat Social Corporativa, quins punts més toqueu des d’Affinity?
Aquest concepte està de moda, però més enllà de fer-lo servir com una etiqueta té a veure amb les persones que estan en cada moment a davant de les companyies, i jo tinc la sort de tenir un equip, en el qual m’incloc, que creu molt en les persones. Si elles estan motivades en pots treure molt més. El que intentem és que tothom se senti integrat, que ningú se senti apartat. Aquesta no és la companyia més gran del món i per això és més fàcil estar en contacte amb tothom. Diverses vegades a l’any expliquem on està la companyia, què s’està fent, i algunes persones expliquen què estan fent en les seves àrees. D’aquesta manera, el seu treball té molta més qualitat i molta més raó de ser.
Amb qui prendria un tallat?
És complicat perquè realment un descobreix al llarg de la vida que hi ha moltes persones amb qui val la pena prendre un tallat. Però sí que hi ha una persona amb qui m’hagués fet força gràcia conèixer i xerrar una mica: l’Ayrton Senna, el pilot de Fórmula1. No sé com era a nivell personal, de vegades t’endús sorpreses, però va donar la casualitat que en el seu moment més important jo vivia a Brasil. A banda de ser un gran pilot, un dels millors de tots el temps, transmetia una imatge no només de professionalitat sinó d’honestedat. Intentava fer les coses bé perquè sí, perquè s’han de fer bé. Ell era un ídol al Brasil, era com una guia moral del país i m’hagués agradat saber si aquesta era realment també la seva personalitat o era només una imatge.
