LA TEORIA DIU QUE L’HUMORISTA TÉ CARTA PER RIURE DE TOT, PERÒ SEMPRE ES VA AMB CURA.
Xavier Graset i Forasté (Vila-seca, 1963)
Vila-secà de naixement i reusenc adoptat, Xavier Graset és una de les cares (i veus) conegudes del periodisme i de l’humor català. Actualment dirigeix L’Oracle a Catalunya Ràdio i col·labora en diversos mitjans escrits, però explica que, durant la seva trajectòria, ha tocat molts aspectes diferents de la comunicació, especialment de la radiofònica i la televisiva. De fet, ell mateix es defineix com “una frontissa entre els fets i els oients o els televidents”. Format en la premsa comarcal, no ha deixat de treballar per a la revista del seu poble, El Pont de Fusta. A més, ha estat corresponsal a Madrid de Catalunya Ràdio, ha treballat en programes d’humor i entreteniment amb la productora El Terrat i ha escrit diversos llibres. Assegura que, “amb prou cura i intel·ligència”, es pot fer broma de tot, fins i tot d’una realitat com la discapacitat.”
Has pensat alguna vegada a convidar a L’oracle alguna persona amb discapacitat o trastorn mental?
No només ho he pensat, sinó que ho he fet. Sovint pel programa passa gent que té alguna discapacitat o que treballa en aquest sector. Els convidem precisament perquè volem que aquesta realitat guanyi visibilitat. Volem que tota la societat sàpiga que, si ens n’hem de sortir, ens n’hem de sortir tots. Ja s’han aconseguit grans guanys i hi ha hagut un progrés a l’hora de reconèixer i tractar amb normalitat les persones amb discapacitats físiques o mentals. Ara, però, som en un moment en què tot perilla. Ja que es parla de línies vermelles, seria bo que, com a mínim, aquesta no la trepitgéssim.
Creus que els mitjans de comunicació són un bon vehicle per conscienciar la població d’un fenomen com la discapacitat? Quin ha de ser el seu paper?
No és que ara haguem de tenir més presents les persones discapacitades perquè hi ha crisi sinó que, en tot cas, no els hem de deixar de tenir presents mai. Senzillament perquè sempre hem de mirar de no excloure ningú. Crec que hem de facilitar especialment l’accés als micròfons a aquells que tenen algun punt més dèbil o feble, sobretot des dels mitjans públics. Tota la societat n’ha de prendre consciència. Les persones que tenen alguna discapacitat no necessiten que se’ls sobreprotegeixi, però sí que se’ls vegi i que els tinguem present en carta de normalitat.
Has treballat mai amb alguna persona discapacitada?
Sí. El Sergi Cotillas, el tècnic de la casa, va amb cadira de rodes d’ençà que va tenir un accident. De fet, bona part de l’adaptació de l’espai físic de Catalunya Ràdio s’ha fet perquè hi ha el Sergi treballant amb nosaltres, com ara un ascensor que li permet arribar a totes les plantes. El Sergi accepta el seu present i la seva realitat. I, sobretot, no ha perdut la seva simpatia. El Sergi ha ajudat molt tota la casa a prendre’n consciència. Tothom sap que hi ha gent que va amb cadira de rodes o que té alguna discapacitat, però fins que no hi convius en el dia a dia, no n’acabes de prendre consciència.
Potser aquesta és una de les coses que et fan créixer.
Sí. Jo penso que trenca el teu egoisme i et fa pensar que no tots som iguals i que també hem de pensar en els altres. Quan anem a un restaurant per celebrar que s’ha acabat al temporada o que arriben les festes de Nadal, ara busquem un lloc que, com a mínim, hagi fet l’esforç d’adaptar-se a les persones que van amb cadira de rodes. I per aquest motiu a vegades no anem a segons quins llocs, però ells s’ho perden.
Com creus que Catalunya Ràdio, com a mitjà públic, hauria de tractar el col·lectiu de discapacitats? Quin vocabulari hauria d’utilitzar?
Tots som molt sensibles i al mateix temps tots som molt destralers o molt potiners. A vegades costa trobar el llenguatge o l’aproximació. A mi em sembla que la gent, el que reclama, és normalitat. Les persones discapacitades reclamen que se’ls tracti com uns més. Ara, a la Unió Europea tenim un ministre d’Economia, el ministre alemany, que va amb cadira de rodes, i al Parlament de Catalunya hi ha un diputat cec i un altre que també va amb cadira de rodes. Això aconsegueix trencar certs tòpics. De fet, és des dels llocs públics des d’on es pot contribuir a trencar aquests estereotips o imatges i des d’on es pot donar exemple. Després, el sector privat també ha de fer aquest exercici d’adaptació o d’acolliment.
Fa anys vas treballar en programes d’entreteniment i humor. Es pot parodiar un tema com la discapacitat o el trastorn mental?
La teoria diu que l’humorista o aquell que fa humor té carta per riure’s de tot, però és veritat que sempre es va amb cura. No és que hi hagi censura o autocensura, però tu no pots riure alegrement d’aquell que ho està passant malament. Una persona que té alguna discapacitat o alguna mancança no pot ser fruit d’escarni o de mofa. De totes maneres, si alguna vegada es fa, crec que és justament per intentar trencar aquest afany, que és lògic, d’acabar sobreprotegint les persones que tenen més necessitats. Si fem broma de tot, fem broma de tot. A mi em sembla que, amb prou cura i amb prou intel·ligència, es podria fer alguna ironia o alguna broma que les persones discapacitades acceptessin gustosament.
Si alguna persona amb risc d’exclusió et digués que vol ser periodista, què li recomanaries?
Li donaria el mateix consell que donaria a qualsevol que em digués que vol ser periodista. D’entrada, que s’acostés al mitjà que li fos més proper o que tingués al seu entorn per intentar col·laborar i treballar.
La universitat està preparada per acollir discapacitats o persones amb trastorn mental?
Em sembla que ens queda un camí llarg encara per recórrer. Mentiríem si diguéssim que estem absolutament preparats. És un treball lent, llarg i de recorregut. S’ha d’anar fent camí i no es pot tenir tot d’avui per demà.
Tens alguna anècdota que recordis de manera especial amb una persona amb discapacitat o trastorn mental?
Recordo una vegada que vaig anar al Port Aventura amb uns amics i el seu fill, que té síndrome de Down. Els meus amics volien pujar a l’atracció dels troncs d’aigua i em van deixar el nano al meu càrrec. Jo vaig voler comprar la fotografia aquella que tens quan acabes de baixar d’una atracció. Sempre duia el nano agafat de la mà, però just en el moment de posar la mà a la butxaca per pagar, em giro i havia desaparegut. (Esbufega). Tenia l’esperança de trobar-lo en el temps que els seus pares encara eren a l’atracció, però va arribar el moment i el nen no hi era. Aquell moment va ser de pànic. Gairebé van haver de tancar el parc d’atraccions! Després d’uns primers moments de nervis i de tensió, vam descobrir que el nano gairebé no s’havia ni mogut del lloc on ens havíem separat (riu). Ara és anecdòtic, però aleshores va ser angoixant també.
Amb qui prendries un tallat?
(Bufa). Ara sí que m’enganxes de manera fotuda… El primer que em ve al cap és el mateix Sergi Cotillas, amb qui ja en faig molts, de tallats. Podríem parlar de com veiem la realitat i de les diferents mirades que hi ha entre ell, que va amb cadira de rodes, i jo, que no hi vaig. Però faria un tallat amb (pensa)… el productor de l’Eurovegas perquè m’expliqués com serà. Però sobretot aniria a fer un tallat amb el Pere Arquillué perquè m’expliqués com aconsegueix enamorar totes les dones. Ell no té una discapacitat, sinó un apèndix superlatiu, el Cyrano, però tot i ser irregular i diferent, aconsegueix enamorar-les totes.
