“HEM D’EXPLICAR LES HISTÒRIES PERSONALS I COL·LECTIVES SENSE MAREJAR AMB LA SEMÀNTICA”
Vicent Sanchis i Llàcer, (València, 1961).
“Un personatge complicadet”. Així és com es defineix Vicent Sanchis, periodista valencià i professor a la Universitat Ramon Llull. La gent que el coneix assegura que té molt caràcter i que és d’aquelles persones que “o cau en gràcia, o cau en desgràcia des del primer moment”. I és que, pel fet de tenir càrrecs de responsabilitat, Sanchis explica que ha de prendre moltes decisions diàriament. Tot i això, assegura que pateix moltíssim i que, sobretot, no li agrada gens fer patir la gent. Actualment Vicent Sanchis treballa com a articulista a El Punt Avui i dirigeix el setmanari El Temps, a més de ser el vicepresident d’Òmnium Cultural.
Pren moltes decisions difícils al llarg del dia?
Prendre decisions és difícil, però la gent cada dia en pren moltíssimes. Allò que deia Guardiola de llevar-se ben d’hora ben d’hora és una decisió dura per a la majoria de la gent. Cada dia prens moltes decisions que t’afecten directament, i imagina’t si et toca prendre decisions que afecten els altres en equips de feina.
Com veu la Catalunya actual un valencià d’origen?
Catalunya ha canviat molt. Jo vaig venir de València quan era jove pensant-me que aquest país era la conseqüència de la Industrialització. I ara crec que Catalunya ha entrat en una falta de ganes de prendre decisions i molta gent ha assumit la burocràcia i la funció pública mal entesa. La gent s’estima més no complicar-se la vida, no decidir, no patir i no fer patir. Catalunya havia estat una societat dura, però al mateix temps competitiva. Potser aquesta crisi ens espavilarà a tots una miqueta i ens ajudarà a recuperar aquesta embranzida que hem perdut.
Actualment és professor de la Universitat Ramon Llull. Veu moltes diferències entre les aules d’abans i les d’ara?
Jo vaig estudiar quan Franco era Generalíssim. És clar que ha canviat moltíssim el sistema. Abans el sistema era autoritari i s’explicaven una sèrie de matèries que no tenien cap sentit. L’ensenyament tenia mancances terribles. S’ensenyava la por excessiva, però també la responsabilitat i a valdre’s per un mateix.
Com són ara els estudiants?
Ara la gent que arriba a la universitat és espavilada i vol cultivar-se i aprendre un ofici. No tenen tanta por, tenen més iniciativa, més valor… però no tenen tant esperit de sacrifici ni tant bagatge. Abans, moltes de les coses que apreníem no servien de res, però et donaven la base i et despertaven la curiositat. Els professors ensenyaven sense voler moltíssima matèria. Quan ara la gent arriba a la universitat moltes vegades no sap res de res. Jo els dic: “Però què heu estat fent durant tots aquests anys?” (Riu). Nosaltres no fèiem faltes. Teníem un sistema terrible, però ens espavilàvem. Avui quan els alumnes arriben a la universitat no saben que fan faltes. Són espavilats i ho poden aprendre, però hem de recuperar un temps perdut que no sé a què han dedicat.
Hauríem de tornar a la mà dura en certs aspectes?
No necessàriament mà dura. És possible trobar un punt mig en el qual s’ensenye sacrifici personal, superació, exigència i una base mínima sòlida al mateix que l’alumne no té por del seu mestre. Potser ens hem passat de frenada. Alguna cosa falla quan les proves demostren que l’ensenyament a Catalunya i Espanya no està en un bon nivell.
A la Universitat s’ensenya a parlar sobre les persones amb discapacitat o trastorn mental?
No s’ensenya com parlar sobre un tema molt específic, sinó que ensenyem a respectar la realitat, a no tirar-se a la piscina, a documentar-se molt, a saber de què s’està parlant i a marcar-se uns llistons d’honestedat professional. A partir d’aquí tant se val que parlis d’energia nuclear o de la borsa. El periodisme no és un ofici com els altres, sinó que implica unes responsabilitats i, per tant, has de tenir una sèrie d’actituds que han de ser les mateixes independentment del problema que tingues.
Com valores la sensibilitat que té la societat catalana respecte la discapacitat o el trastorn mental?
A mi aquest tema em preocupa una mica. Jo sóc molt miop i si em trec les lentilles sóc cec, gairebé, i no em puc valdre per mi mateix. Jo no vaig poder fer la mili perquè era un inútil total. A mi no m’agrada que em diguin inútil total, però tampoc m’agrada que em compliquin la vida de tal manera que al final no sé quina actitud he de tenir davant de gent com jo, perquè aquesta gent demana a vegades una actitud especial.
…
Recorde un dia que la persona que estava amb mi va tenir un problema de salut i jo no anava amb lentilles. Enlloc d’acompanyar-la jo, gairebé em va acompanyar ella. Amb vuit diòptries a la nit no pots anar pel carrer. Quina ha de ser l’actitud, doncs? Hi ha una sèrie d’històries personals i col•lectives que hem d’explicar com són i no hem de marejar massa la gent. Ara en diem cecs, ara invidents, ara minusvàlids visuals, ara visualment diferents… Assumim que hi ha un problema i cal que els altres tinguin ben clar què han de fer. No els maregem amb la semàntica.
Aquesta complicació semàntica pot afectar la feina del periodista?
Un periodista, per poder explicar la realitat, l’ha de rebre sense tantes complicacions, perquè al final la gent és molt més simple i no n’acaba fent ni cas. Jo explicaria les coses amb sinceritat, les afrontaria com s’han d’afrontar, mirant quines coses realment mereixen la col•laboració de tots i intentant en tots els casos no estigmatitzar. Jo, què sóc? Calb, pelat o tinc alopècia? M’és igual! S’ha de tractar amb naturalitat i amb un respecte humà exactament igual per a tothom.
Durant la teva etapa com a guionista a TV3, vas pensar a fer un programa dedicat al tercer sector o a la discapacitat?
A Pares i fills en algun moment vam portar al plató aquest tipus de diferències. Segur que ho vam pensar i segur que ho vam patir. Igual com jo patisc cada vegada que he d’escriure sobre això. Per un costat, perquè no és fàcil i perquè entens que la sensibilitat de la gent és el bé més sagrat que tens a les mans. Quan jo tracte uns col•lectius que estan linxats socialment, patisc moltíssim, per no ser còmplice d’aquesta duresa social i perquè els que es dediquen això maregen moltes vegades. Al final treballes amb por i no toques aquests temes.
Has treballat mai amb alguna persona discapacitada?
A TV3 hi havia persones discapacitades que feien feines d’auxiliar. Però hi ha molt poca gent que les sàpiga tractar bé. La gent pateix i ho notes. Hi ha gent que es passa d’afectuosa i d’altres que els esquiven perquè no volen problemes i no sabem com tractar-los. Torne a dir que el terme mitjà és el millor dels termes. Els hem de tractar amb respecte, però amb la diferència que exigeix la seva situació.
Creus que és bona la discriminació positiva?
Jo sóc molt sincer amb tota la gent. No tinc perquè enganyar ningú. Com que no entenc de discapacitat, parlaria amb l’especialista que el porta i li preguntaria què suposa aquesta discapacitat. No faria com House, però tampoc com la Mare Teresa de Calcuta. Intentaria posar la realitat davant dels seus ulls.
Se t’acut algun exemple concret?
Hi ha gent que estudia Periodisme i que té dificultats a la parla. I els dic: “Si no vas al logopeda, no podràs fer una part de l’ofici”. Faria exactament el mateix amb una persona discapacitada, encara que la professó va per dins moltes vegades. I és que li estàs dient a algú que no serveix per allò que més il•lusió li fa i tu tampoc tens clar que la teva siga la paraula sagrada. Al final sempre dic: “Només és la meva opinió”.
Amb qui prendria un tallat?
Aniria a fer un tallat amb moltíssima gent! Normalment amb la gent que voldria, ja acabe fent un tallat, perquè el periodisme té aquesta gràcia. Jo n’he pogut fer un amb Pep Guardiola, que és un personatge amb qui mitja humanitat voldria fer un tallat. Ostres, sabeu amb qui m’agradaria no fer un tallat, sinó un dinar amb profunditat? Amb Vladimir Putin. No he vist una màquina tan perfecta de matar com aquest individu. I em faria gràcia que m’expliqués com, en un país com allò, que no és un país sinó una espècie d’ensaladilla russa, mai tan ben dit, aquest personatge s’ho ha fet perquè no l’assassinen.
