“SUPERMAN NO EXISTEIX”
Toni Albà, (Vilanova i la Geltrú, 1961)
L’actor, còmic i director de teatre Toni Albà va néixer a Vilanova i la Geltrú l’any 1961. Es va formar com actor a diverses escoles de teatre, especialitzades en mim i pantomima, per exemple a El Timbal i a l’escola de Rogelio Rivel. Va marxar a París per completar la seva formació teatral a l’escola del mestre Jacques Lecoq.
Els personatges que imita als programes de televisió Polònia i Crackòvia són molt diversos i les seves caricatures de Mourinho, el rei Joan Carles o el Papa Benet XVI són conegudes arreu del territori català.
Entre les produccions més importants d’aquest actor destaquen Brots, Modern Art Modern, L’ombra, Histèria Sagrada i el gran èxit La família irreal. El musical, junt amb la productora Minoria Absoluta i la companyia de teatre Dagoll Dagom.
Com et defineixes?
Si m’hagués de definir diria que sóc un “tio” que fa teatre. Que es dedica a fer teatre. Ara bé, com científicament diria que sóc un homo sapiens i tinc la sort de viure en aquesta època, intento aturar el temps com sigui perquè aquí s’hi està molt bé. I aleshores intento fer una cosa fantasiosa per aturar el temps. Tinc l’esperança que als espectadors també els hi passa, que mentre sóc a l’escenari també s’atura el temps en un moment, com quan estàs mirant un castell de focs, que bades…. o com quan mires un paisatge que passa el temps i no t’adones. Perquè el temps passa molt ràpid, massa ràpid.
Fa gairebé 30 anys que treballes al teatre. Estàs cansat de fer el mateix?
No, no, no… tornaria a començar ara mateix i m’equivocaria en altres llocs. És genial poder continuar i aprendre a fer les coses, perquè equivocant-se és com aprens. Hi ha moltes coses a aprendre, a fer… i cada dia és un repte nou dramatúrgicament.
Quan prepares un personatge, saps que hi ha coses que sempre funcionen o contínuament t’estàs reinventant i donant tombs a les peces?
No. Jo penso que tens intuïcions, saps que hi ha ingredients, hi ha maneres de com fer les coses, a vegades fins i tot és important el què. I amb tot això no hi ha fórmules. Hi ha moltes coses que he fet que han funcionat molt bé, excel•lent, que encara les estic fent. I n’hi ha d’altres que he fet que ara sé que em vaig equivocar. Però de totes maneres podria tornar a equivocar-me. La fórmula exacta per fer l’obra de teatre, la comèdia, la tragèdia, la sàtira… no existeix. Sempre hi ha un punt d’atzar. Des del 1600 s’han fet milers de Shakespeares… i quants han sigut grans èxits i grans fracassos? Perquè el text sempre és el mateix… no hi ha fórmules doncs. Però com més honest ets en el com ho faràs, més t’acostes a l’èxit teatral. També s’ha de dir que hi ha molts tipus d’èxits teatrals, però sempre s’ha de produir una comunió única i irrepetible.
Com veus el teu futur en el món del teatre? I el del teatre en general?
De natura acostumo a ser optimista, m’agrada molt pensar que les coses sempre van a millor, tot i que sóc conscient que a vegades no és així. Tinc l’esperança que quan Catalunya aconsegueixi tenir el seu propi estat les coses aniran a millor. Quan es passi d’aquesta mena de subsidiarietat actual del món de la cultura. Jo, personalment, he de jugar molt a un altre nivell perquè no rebo ajudes de cap tipus, i ho he de tenir més en compte. Però això em dóna llibertat perquè puc navegar pels mars que m’agraden. Jo no vull anar a Hollywood, no vull anar-hi, no m’ho he proposat mai. La màxima no és anar a Hollywood, és emocionar l’espectador. Explicar el món d’una altra manera. El que intento és explicar a la meva manera i emocionar, fer riure, fer plorar… Jo sóc feliç així i ja està.
Amb la teva gran trajectòria, què ha canviat més en el món del teatre?
És curiós perquè fa 32 anys érem molt pocs. Ens coneixíem molt. I ara, cada any surten tongades noves. Hi ha molta gent nova que es vol dedicar a aquest ofici, que és meravellós, però els polítics s’han d’adonar que potser aquest país no està preparat, perquè no l’han preparat. S’han fet dos grans mausoleus, que són el Teatre Nacional de Catalunya i el Teatre Lliure. I crec que s’ha maltractat la base perquè no es té prou en compte. Això és únic i a qualsevol país, com per exemple a França, els nens van habitualment al teatre, molts cops l’any; de la mateixa manera, van a museus i altres espais culturals. Això és essencial. Si no tenim això, ens convertim en societats homogènies, caracteritzades per la manca d’accés a una part molt important de la cultura. Què passa? Que s’han fet vitrines per a que els polítics es pengin medalles. Però la gent ha de tenir accés a la cultura i s’han de preocupar d’això. Si ho fan, hi haurà molta gent treballant perquè s’han d’omplir els teatres i el programador programarà el millor del mercat. Ara hi ha molts nens aquí que encara diuen que el teatre és molt avorrit.
Has dirigit mai una persona amb discapacitat o hi has treballat?
En primer lloc, crec que tots som discapacitats. Superman no existeix. O en tot cas, tots som Supermans. Perquè l’esperit de superació hi és cada dia. Als Alps vaig treballar amb discapacitats profunds, inclús amb gent que tenia paràlisi cerebral. Eren nens i vam preparar una obra. Era tot un repte. Volíem que el públic s’ho passés genial. I nosaltres també, ells s’ho van passar “bomba”. Els vam fer fer coses que mai havien fet, i vam implicar tothom. Tots ens vam ajudar i ens vam servir. I també he treballat amb altra gent a Barcelona, per exemple amb gent amb síndrome de down, esquizofrènia o trastorns bipolars. Això és fantàstic, perquè ells intenten descobrir nous móns molt interessants.
Creus que les obres s’han de replantejar quan es treballa amb discapacitats o s’han de crear de noves?
Crec que són suplementàries les dues coses. Crear està bé i “parir” les obres és molt gratificant i excitant, perquè tu fas el que vols. Però agafar un Shakespeare, i fer-lo amb cadira de rodes, per què no? Una de les coses més emocionants que he vist mai va ser un any al Mercat de les Flors, un ballarí sortint a l’escenari i en un moment donant apareix mig home, que no tenia malucs, i aquest actor caminava amb les mans. I veure’l allà, amb la música, ballant amb l’altre home és el més meravellós que he vist mai perquè era molt sensible. Se’t posava la pell de gallina. Aquell home era un artista emocionant. Hi havia un silenci brutal veient com feien allò. Finalment, tothom va posar-se dret i aplaudien emocionants. Quanta gent ha vist actors boníssims que només tenen una mà? Això no ha de limitar res, tothom ha de poder expressar-se. A més en el món de les arts, a mi què m’importa qui ho fa si m’emociona.
Una de les coses que potser més et caracteritza darrerament és fer riure. Creus que es pot riure de tot? Per exemple, es pot fer un sketch sobre una discapacitat?
Primer de tot hem de pensar que si volem trencar el tabú hem de tenir clar que podem riure de tot. I com s’ha de fer? S’ha de fer d’una determinada manera: que no faci mal, que no sigui ofensiu, que no es provoqui dolor psíquic…. És aquí on els artistes han de tenir el do de dir: -Vaig a parlar dels camps de concentració amb un somriure, com a La vida és bella on el pare fa creure el fill que estan en unes colònies, però en realitat són en un camp de concentració feixista. Com rius, i com plores. O, per exemple, la pel•lícula francesa Intocable amb el tetraplègic. El meu pare també va estar molt temps en una cadira de rodes per un ictus, però vam riure molt després de la malaltia. No hem de crear tabús perquè es crea la por i aquesta crea un domini entre uns i altres, i una superioritat. Hi ha una frase de Woody Allen que m’encanta que és “comèdia és tragèdia més el factor temps”. Ens en podem riure, s’ha de saber fer, però. Una eina magnífica per enfrontar-se amb els problemes és el riure. Tinc un amic, que és invident, però que és molt “catxondo”. És ell mateix qui es riu de la seva incapacitat.
Amb qui prendria un tallat?
M’encantaria poder tornar a fer un tallat amb els meus avis, amb el meu pare, amb un home neandertal, una altra espècie humana segurament amb els que vam compartir espais de la terra. Amb Juli Cèsar, amb Gandhi, el president Macià, Guifré el Pilós… Amb el meu mestre Charles Lecoq, per exemple a la seva casa de Normandia. Els actors tenim un problema, com que tenim personalitat múltiple hauríem de fer molts tallats.
