Entrevista a Santiago Vidal

Santiago Vidal

“ELS DELICTES RELACIONATS AMB PERSONES AMB DISCAPACITAT MENTAL NOMÉS REPRESENTEN UN 0’7% DEL TOTAL”

 

Santiago Vidal (Sant Sadurní d’Anoia, 1956)
Nascut a Sant Sadurní d’Anoia, li agrada fer de jutge i es considera molt afortunat per la feina que fa. Abans, però, va ser advocat deu anys, una professió que li va començar a cridar l’atenció a l’època de les sèries Ironside o Perry Mason, on els advocats descobrien tots els casos. Però després se’n va adonar que qui realment tenia la paella pel mànec eren els jutges i el 1989 es va treure les oposicions a jutge. Als inicis, en un jutjat de Primera Instància a Arenys de Mar, li va tocar fer de tot i després es va especialitzar en jurisdicció penal. Ara ja fa 10 anys que està a la sala penal de l’Audiència de Barcelona. Però Vidal sempre ha estat un jutge diferent. Ja quan era advocat les seves postures eren força radicals –com ell mateix reconeix. Anava als judicis sense corbata i fins no fa gaire lluïa una bona cabellera, sovint recollida en una cua. En definitiva, un jutge obert, transparent i, sobretot, sense pèls a la llengua.

Com és la feina de jutge?
Al principi la feina és molt variada, però després quan t’especialitzes canvia totalment. El compromís d’hores és d’unes 10 al dia, però quan puges de categoria et pots reorganitzar la feina molt millor. Actualment treballo en un Tribunal de Segona Instància i faig judicis 3 dies a la setmana. La resta de dies em toca fer feina de despatx, estudiar els sumaris, redactar les sentències, etc. A la tarda ens emportem els procediments cap a casa i em dedico a estudiar casos i sentències.

Darrerament se senten moltes crítiques cap al sistema judicial. Quins són els principals problemes?
Bàsicament crec que n’hi ha 3. El primer, la lentitud. No pot ser que un procediment senzill duri 3, 4 o 5 anys. En 6 mesos podria estar perfectament fet. Pel que fa als més complicats, com a màxim, haurien de durar entre 1 i 2 anys. Aquest problema està motivat per la saturació. Només una dada: a l’Estat Espanyol hi ha 5.476 jutges, quan n’haurien de ser uns 7.000. Cada jutge dicta unes 500 sentències a l’any, mentre que a Alemanya, Noruega o Dinamarca, en dicten unes 250. El segon, és el tema de l’idioma. L’ús del català és minoritari. Sóc un dels pocs jutges que faig els judicis bilingües. En un judici, tens el 90% de possibilitats que sigui en castellà. I el tercer problema és el sistema de selecció dels jutges, totalment absurd, estrictament memorístic, sense cap examen psicotècnic. A més, tampoc tenim formació continuada obligatòria i és una feina per tota la vida. Això és dolent perquè s’entra en un sistema de funcionariat i ja no s’esmercen esforços en millorar. Si ho arreglem, jo espero que en el futur estat de Catalunya després del 2014, tinguem una justícia del prestigi i la confiança que els ciutadans es mereixen.

Precisament, sobre el nou l’Estat català, quins creu que seran els passos o entrebancs que ens trobarem?
Tenim un full de ruta prou marcat i que comparteixo. Primer s’ha d’aprovar una llei de consultes, després cal anar a Madrid per demanar autorització. Si ens el concedeixen, cap problema, però com que m’imagino que de cap de les maneres ho autoritzaran, el següent pas serà fer la consulta. La diferència és que un referèndum és que es fa amb el cens electoral i el resultat és vinculant, en canvi, en una consulta es pregunta al poble què vol, i no és vinculant. Poden votar els majors de 16 anys, i el seu resultat és indicatiu. Però el govern ja ha dit que acatarà la resposta, tant si la decisió dels ciutadans és que sigui un estat propi, un estat federal o un estat lliure dins l’Estat Espanyol, o si vol ser una monarquia o una república. Una vegada surti el resultat, si és diferent a l’actual situació, el Parlament de Catalunya haurà de fer una declaració unilateral d’independència. I aleshores haurà d’anar a la Unió Europea. Un cop allà, jo m’imagino que si arribem a aquest procés, que pot durar uns 2 anys, l’última paraula la tindrà el Tribunal Internacional de Justícia. Segur que l’Estat Espanyol ho impugnarà, i dirà que la Constitució no ho permet. Però jo confio en els pocs precedents que hi ha, i espero que validin aquesta declaració unilateral. Davant de Kosovo i Sèrbia ja van reconèixer que no s’adaptava a la constitució de Sèrbia, però que no hi havia cap norma de Dret Internacional que l’anul•lés, i com que era una consulta lliure i un procés democràtic, l’havien d’acceptar. Jo també espero que a Catalunya acabi així. Parlant la gent s’entén, però cal una mica de bona predisposició.

Vostè és un dels jutges que més surt a la ràdio, a les televisions. Per què ha acceptat ser un jutge mediàtic?
Vaig haver de prendre la decisió fa 10 anys quan era el portaveu de l’Associació de Jutges per la Democràcia a Catalunya (que, per cert, som molt pocs, només un 10% del total). Durant 4 o 5 anys vaig ser portaveu i havia de tenir contactes amb els mitjans de comunicació. Ho porto satisfactòriament, m’agrada, però també ho considero un deure que tinc amb els ciutadans. Cal trencar l’obscurantisme que hi ha al voltant de la justícia.

Segons la seva experiència, quin tractament reben les persones amb discapacitat per part de la justícia?
Durant els 24 anys que porto a la carrera judicial he treballat aquest tema en 2 aspectes. Quan era jutge de Primera instància i instrucció, moltes vegades em tocava decidir sobre temes d’internaments forçosos i de tutela o incapacitació. La imatge que en guardo, és que no està massa ben regulat. Les persones amb discapacitat pateixen una manca de protecció per part del sistema. És un tema complicat perquè els familiars que pateixen alguns dels brots d’aquestes persones, també demanen del sistema una cosa complicada: que hi hagi protecció per ells i pel propi malalt, però d’altra banda, tampoc volen que se’ls separi de la societat.
En quant a l’àmbit penal, he de trencar tabús que la societat té erròniament molt interioritzats. Tinc poquíssims casos en què l’autor d’un delicte, sobretot greu, sigui una persona amb una discapacitat. Aquest binomi discapacitat mental=delinqüent perillós, no és cert. S’ha d’explicar bé i no hem de tenir gens de por de les persones amb discapacitat mental. No és cert que tinguin reaccions violentes completament injustificades i de manera habitual. Són persones que si tenen un diagnòstic correcte i segueixen un tractament, dins de la seva discapacitat, són tant normals com qualsevol altra persona.
És cert que es dóna la imatge que davant d’un fet greu inexplicable s’ha de buscar un motiu, i si és una persona amb una discapacitat mental, la conseqüència és que fa aquests actes. Moltes vegades es cometen crims sense cap mòbil, sense cap causa explicable. Però quan una persona amb discapacitat està implicada, de seguida ho atribuïm a la malaltia. Però és fals, els metges i forenses ho acostumen a desvincular sempre. Fins i tot quan es tracta de persones amb una discapacitat mental, sovint la causa no ha estat la pròpia discapacitat, sinó altres factors.

Per tant, exactament quin percentatge de casos suposen les persones amb discapacitat que cometen delictes penals?
El Consell General del Poder Judicial i el Ministeri de Justícia cada any fan unes estadístiques. I està comprovat que només representen un 0’7% del total. Aquesta xifra és poquíssim, és totalment assumible. A més, un 80% d’aquests casos deriven del consum de drogues, és a dir, no són malalts mentals, sinó persones que pateixen una addicció i que al final se’ls cronifica aquesta malaltia.

L’any 1982 es va aprovar la LISMI, la Llei d’Integració Social del Minusvàlid. Per què moltes vegades no es compleix?
Per desgràcia, els legisladors estan molt acostumats a pensar que davant de qualsevol problema ells només han de redactar una llei i el problema ja està resolt. Però les lleis necessiten un desenvolupament, sinó queden com una simple declaració d’intencions. Amb la LISMI, passa això. És una bona llei, però li manca una dotació pressupostària i un desenvolupament reglamentari propi. Jo crec que quan tinguem competències plenes al nou Parlament de Catalunya hauríem, no només de desenvolupar la LISMI, sinó millorar-la. S’ha de tenir molt en compte que si volen que això millori hi hauran de posar els recursos necessaris. Hem de prioritzar objectius i, sens dubte, l’atenció als discapacitats mentals ha de ser una de les prioritats de qualsevol sistema democràtic.


Amb qui prendria un tallat?

Si tingués la oportunitat, m’hauria agradat molt amb en Saramago. Per a mi ha sigut una de les persones que més m’ha influenciat a nivell personal i per la seva literatura, que considero excepcional.

L’entrevista en dos minuts 

Respondre Entrevista a Santiago Vidal

  1. anna

    Treballo en Salut mental desde fa uns anys i mágradaria pendre un tallat amb Santiago Vidal per parlar amb ell sobre aquests temes.

Reply to anna