“L’ENVELLIMENT DE LA PERSONA DISCAPACITADA ÉS L’ETAPA ON HI HA MENYS RECURSOS”
Rosa Cadenas
Rosa Cadenas és, com ella mateixa explica, una persona “apassionada de la seva feina i de la seva família”. Des que es lleva fins que se’n va a dormir, les seves energies estan abocades principalment en dues activitats: d’una banda, a estar vinculada amb projectes de persones amb discapacitat i, de l’altra, a dedicar temps a la seva filla i als seus amics. Confessa que és una “negada” per les arts, però ho compensa practicant esport regularment. Cadenas és gerent de l’associació martorellenca Arc de Sant Martí i des del 2011, també és la presidenta i gestora de Dincat, una federació que coordina més de 300 associacions de persones amb discapacitat i que vetlla per les seves necessitats.
Com va ser el teu primer contacte amb persones amb discapacitat?
Quan anava a l’institut jo era molt gamberrilla, feia campana… Un dia la professora em va dir que coneixeria el que era realment no poder estudiar i em va portar a l’escola d’educació especial de Martorell a fer pràctiques. I em vaig enganxar. Jo aleshores tenia al cap que volia estudiar Matemàtiques. En vaig fer tres anys i vaig estar treballant a la Seat de Martorell fins que un dia vaig decidir que trobava a faltar les persones amb discapacitat. Vaig deixar-ho tot i vaig començar el projecte d’Arc de Sant Martí en temes de lleure, d’esport, d’inclusió social…
Quina relació tens actualment amb la discapacitat?
La meva feina m’ha fet conèixer molt directament les famílies i ser al seu costat i això ha fet que ara estigui al càrrec de dues persones amb discapacitat que, havent mort els pares, ara conviuen parcialment amb mi, que sóc la seva tutora. Aquestes persones estan en centres, però al Nadal, a l’estiu i als caps de setmana estan amb nosaltres a casa.
Què és Dincat?
Dincat és on s’agrupen la majoria d’entitats que es dediquen a oferir serveis i a atendre persones amb discapacitat. Dincat, com a federació, treballa els continguts més tècnics d’aquests serveis i s’ocupa de la gestió econòmica. A Dincat també s’agrupen les AMPAS d’escoles especials. Ara mateix som el lobby de la discapacitat, perquè des aquí és des d’on hauria de sortir el coneixement per treballar amb les persones discapacitades.
Totes les entitats que volen estar dins d’aquest sector i treballar en un projecte comú són membres de Dincat. El treball comú ens ha ajudat a poder tenir criteri a l’hora de decidir davant de l’Administració.
Quin és el rol que pertoca a les entitats comarcals i locals?
Han de ser allí en el dia a dia, a peu de carrer. Seria absurd que Dincat tingués serveis, perquè no podria donar cabuda a totes les poblacions. Nosaltres intentem recollir totes les realitats i lluitem perquè els drets de la persona amb discapacitat siguin els mateixos visqui on visqui.
En ple segle XXI encara parlem d’aconseguir la dignitat i la igualtat de les persones amb discapacitat. Què ens falta per aconseguir-ho?
Falta que la societat es cregui que no són discapacitats, sinó que són persones amb capacitats diferents. La persona que no s’hi dedica o que no té a prop aquest problema, no arriba a entendre que són persones com tothom i que tenen dret a fer exactament el mateix i que el suport que ha de ser just el que necessitin. Tothom ha entès que no cal ajudar un cec a creuar el carrer si pot fer-ho sol, però ningú ha entès que no s’ha de parlar a una persona amb síndrome de Down com si fos un nen petit o tocar-lo tota l’estona. Hem millorat moltíssim, i des que m’hi dedico, he vist persones amb discapacitat en situacions que no m’hauria imaginat mai, i jo sóc molt progressista: amb parella, amb fills, amb treballs inclosos amb la comunitat… Però, tot i així, no és normal veure una parella de persones amb discapacitat intel•lectual junts en un pis.
Què s’ha de fer per què la societat no els vegi amb ulls diferents?
Crec que nosaltres, Dincat i les entitats, tenim la clau per visualitzar la discapacitat com allò més normal i quotidià del món. Aquestes persones han de viure en comunitat i han de participar en tot allò que es fa.
Per què no es compleix la LISMI?
Feta la llei, feta la trampa. És una llei que no s’ha desenvolupat del tot i que no sanciona com hauria de sancionar. A més, van sortir les mesures compensatòries, segons les quals, si les empreses pagaven una mica a una entitat, ja no els calia contractar ningú. Fins i tot nosaltres no hem sabut fer la suficient campanya perquè l’empresari vegi que és bo tenir persones discapacitades treballant per a ell. El no-desenvolupament d’aquesta llei ha fet que, dins d’aquest 2% de discapacitats, es pugui incloure una persona que tingui un problema a l’oïda. Un 33% de discapacitat, el puc tenir jo sense que te n’adonis, i puc tenir un lloc de treball dins aquest 2% de la LISMI.
En l’àmbit educatiu, creus que l’escola inclusiva té les eines suficients per poder desenvolupar-se?
L’escola inclusiva era un projecte molt maco que mai s’ha dut a terme. L’escola inclusiva és bona per a les persones amb discapacitat i molt més bona per als nens sense cap discapacitat. És la base perquè els nens, en el seu dia a dia, entenguin que un discapacitat no fa pena ni fàstic, sinó que és una persona com una altra qualsevol. No sabem perquè l’actual govern, que quan governava anteriorment va promocionar aquest model d’escola, ara mateix no l’ha desenvolupat. A mi això em preocupa, perquè no permet que els nens es beneficiïn del fet d’incloure les persones com a iguals i no permet que els nens discapacitats tinguin aquell saber estar que s’encomana quan ets petit. Quan s’acostumen treballar amb el sistema de l’escola d’educació especial, això no ho tenen.
Quin és el proper pas després de l’etapa escolar?
Quan arriba el moment, un equip de valoració i orientació pensa què és el millor. Si la persona té capacitats per anar a un centre de treball o a l’empresa ordinària, seguirà el seu itinerari cap a l’àmbit laboral. Si no, anirà als tallers ocupacionals o assistirà a teràpies específiques. L’objectiu és que treballin dia a dia per no perdre el que han guanyat i per adquirir més facilitats. De vegades passen directament als serveis assistencials, que són molt terapèutics, però això no els impedeix viure a la comunitat.
En quines etapes de la vida d’una persona discapacitada hi ha menys recursos destinats?
L’envelliment. Tenim adolescents de 18 anys que encara miren el Pocoyo en tallers ocupacionals amb persones de 60 anys fent les mateixes activitats. La convivència entre diferents edats és molt maca, però no és el que faríem si no hi hagués una discapacitat o si no tinguéssim els recursos econòmics acotadíssims. Els casals d’avis no haurien de ser un aparcament de persones discapacitades que s’han quedat sense plaça, sinó que també haurien d’estar pensats per avis amb discapacitat.
Creus que en un futur entitats com la vostra no tindran raó d’existir?
Això és la utopia. A mi m’agradaria tenir una altra feina, no perquè m’acomiadin perquè ho faig malament, sinó perquè no sóc necessària. Crec que sempre hi hauria d’haver a algú que es dediqués a la investigació, però ningú que reclamés els drets a l’Administració. Nosaltres no hauríem d’anar a demanar caritat. Ningú no busca que el seu fill tingui una discapacitat i, per tant, algú l’ha d’ajudar. La persona discapacitada és una persona més i té unes necessitats. Igual l’Administració ha d’ajudar un nen superdotat a treure partit de la seva intel•ligència. Les entitats haurien de servir simplement per celebrar que bé que estem. Això és el somni.
Amb qui prendria un tallat?
Amb qualsevol grup d’autogestors, que són persones amb discapacitat que es reuneixen anualment i debaten els temes que els preocupen. Amb ells m’he pres uns dels tallats més distesos i més divertits que he fet. No et pots arribar a imaginar la saviesa que pots arribar a aprendre d’aquestes persones. És al•lucinant.
