“CREUS QUE AMB EL TEU TEMPS LLIURE FARÀS UN FAVOR A UNA CAUSA SOLIDÀRIA PERÒ A LA PRÀCTICA ÉS AL REVÉS”

Quina és la teva experiència amb persones amb discapacitat o trastorn mental més enllà de Mas Albornà?
De petit vaig tenir un germà amb discapacitat mental que va morir als 15 anys. Sempre m’he sentit lligat amb aquesta qüestió. Som vuit germans i tots ens estimem, però a ell l’estimàvem més. Sempre el recordo, el Xavier, aquest era el seu nom. Això et dóna una sensibilitat encara més oberta cap a aquestes persones.

Què t’aporta formar part de Mas Albornà?
Teòricament vas a destinar una part del teu temps lliure a treballar per a una causa solidària, però a la pràctica és al revés. El favor te’l fa el col•lectiu a tu. Et sents útil, el retorn que tens és el que t’omple. La satisfacció te la dóna la gent de Mas Albornà.

Quina és la funció principal d’aquest tipus d’entitats?
Supleixen el paper que no fa l’administració pública. En definitiva el que fa Mas Albornà és inserir a la societat i al món laboral la gent amb discapacitat i trastorn mental. Es fa amb diners públics però la fundació ho gestiona de manera particular. En el fons, fas una mica d’administració pública. Aportes la teva petita col•laboració a la tasca d’inserció sociolaboral de les persones amb discapacitat o trastorn mental.

El 3 de Vuit sempre ha col•laborat activament amb la fundació, per exemple fent i distribuint el calendari amb membres de la fundació i altres col•lectius destacats de la societat.
Sí. Hi havia altres entitats que ho feien i se’ns va acudir de fer el mateix amb Mas Albornà i amb El 3 de Vuit per distribuir-ho. El primer any vaig col•laborar més activament per buscar gent “famosa”, actors, periodistes…. També a partir d’altres companys vam buscar futbolistes i fins i tot els actors del Polònia. A més, des del setmanari també proposem un dissenyador i un fotògraf diferent cada any. Personalment – i deixant de banda que jo en sigui el vicepresident, hem fet amistat. Les reunions del patronat, per exemple, les fem cada mes aquí, a El 3 de Vuit.

Ara com a periodista, des dels mitjans es tracta correctament la discapacitat?
Segurament per al mitjà se’n parla molt i per a l’entitat poc. No puc parlar pels altres, però segur que podríem fer molt més tots plegats. És sabut que té més importància la notícia dolenta que la bona, i d’això en som culpables els mitjans.

Quin hauria de ser el tracte correcte?
S’ha de fer amb absoluta normalitat que és el que fa Mas Albornà. Tracten l’usuari com un igual. De fet, aquesta normalitat amb la gent és el que més et sobta quan hi entres, però te’n contamines. Hem de tractar-los com són, persones diferents, diferents com tu i com jo.

En aquest sentit, què hi poden fer els mitjans?
Quan vas pel carrer pots sentir comentaris amb una lleugeresa brutal. La gent, però no és conscient que fa mal directament a moltes persones. Els mitjans podrien fer una tasca de conscienciació. Com a mínim hi ha d’haver una mica d’educació. En falta molta com en molts altres àmbits de la nostra societat. Des dels mitjans podríem fomentar-ho, simplement amb la terminologia que utilitzem per adreçar-nos a les persones.

Una persona amb discapacitat podria fer de periodista?
Depèn del grau. Nosaltres no hem dit mai a ningú que no però tampoc se’ns ha ofert mai. No tothom pot presentar un informatiu, però hi ha moltes persones que sí. Des de Mas Albornà hi ha un projecte d’una productora que funciona molt bé. Jo no descartaria una persona per ser o no discapacitat, sinó per la seva preparació. El que cal són coneixements.
Però pel que fa a la inserció laboral en general, el problema és de les empreses que poden pagar per no contractar persones amb discapacitat. Si tothom tingués el 2% de gent discapacitada hi hauria moltes més possibilitats per a aquest col•lectiu.

Com a pare de dues filles, com creu que li hagués canviat la vida si una d’elles hagués tingut algun trastorn mental?
Sé per l’experiència amb el meu germà que no seria fàcil. Però hi ha les dues parts de la balança. Suposa una atenció suplementària pel teu fill, però el retorn que en tens et fa gran. Tenir un fill discapacitat et dóna un retorn que et fa feliç, te l’estimes tant, que et fa feliç. Et retorna l’esforç amb una moneda de felicitat.

Com a aficionat al ciclisme , creu que aquest esport podria ajudar a la integració de les persones amb discapacitat d’alguna manera?
El ciclisme serveix per a dues coses, per fer esport i per a la tertúlia. Cremes tot l’estrés de la setmana amb gent molt diversa. Quan esmorzem parlem de qualsevol tema-.Tothom que pugui hi és benvingut és un col•lectiu molt heterogeni.
En aquest sentit, penso en el meu germà. Un amic seu va tenir una embòlia i finalment se’n va sortir però no ara no té equilibri. Aleshores es va comprar un tàndem i amb ell pot anar sempre amb bicicleta. Surten junts des de fa molt temps gràcies a això. Una possibilitat, doncs, seria que una persona discapacitada formés part d’un tàndem.

Amb qui prendria un tallat?
Normalment prenc cafè sol i el prendria amb qualsevol persona de Mas Albornà, amb tots els seus usuaris i tots els meus amics del patronat.

L’entrevista en dos minuts