“EL LÍMIT NO EL POSA LA DISCAPACITAT, SINÓ LA VOLUNTAT”

Ramon Dosaigues
Llicenciat en Criminologia, diplomat en investigació privada i amb un màster en estudis policials, Ramon Dosaigues és des del 2009 el cap de la Policia Local de Vilafranca del Penedès. Dosaigues, que ja des de petit somiava en aquesta feina, va començar la seva carrera a la Policia Local d’El Prat de Llobregat, on va arribar a la categoria de sergent. Actualment, amb més de vint anys de bagatge, aquest apassionat de la seva feina i de l’atletisme també és professor de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya.

 

La feina de policia és vocacional?
Una de les primeres vegades que vaig fer la carta als reis vaig demanar un camió de bombers i un cotxe de policia. Quan va arribar l’edat d’opositar vaig optar per la policia. Els meus amics diuen que sóc de sang blava, és a dir que porto la policia a la sang. És una professió molt maca que aporta valors molt positius.

Per què és tan maca?
Perquè t’ajuda a comprendre moltes coses. T’ensenya com és la vida i et permet veure les dues cares de la moneda, el Ying i el Yang. La veritat rau a diferenciar-les, a saber adoptar el rol que et pertoca i a prendre les decisions encertades en cada moment.

Creu que és una feina segura?
És una feina complexa i, dins el món de la seguretat, hi ha molt de mite. La gent està molt contaminada per allò que surt a les pel•lícules i sovint no es ben bé la realitat.

De manera habitual col•labora amb projectes vinculats amb la formació de policies. De quina mena de formació es tracta i per què ho fa?
La comunicació és una part important de la meva vida personal que projecto a la vida professional. Aquesta formació està adreçada a policies de països en situació de desenvolupament que tenen el model català i l’europeu com a referència.

Què té d’especial aquest model?
Propicia molt la proximitat amb la ciutadania i dóna un nivell de seguretat subjectiva molt alt. Cal sortir a fora per adonar-se del que tenim a casa, que val molt.

Hi ha diferències entre la Policia Local, els Mossos, la Guàrdia Civil…?
El que els diferencia principalment és la dependència orgànica. Existeixen El Cos Nacional de Policia i la Guàrdia Civil, que són estatals; les policies autonòmiques, entre les quals cal destacar els Mossos; i les Policies Locals, que depenen dels Ajuntaments. Totes tenen una missió conjunta i cadascuna, les seves competències. Nosaltres tractem sobretot aquells temes relacionats amb la delinqüència i la convivència.

Com és el dia a dia d’un inspector?
La feina és complexa i implica moltes hores de feina. Un cap de policia treballa molt, té moltes responsabilitats i pren moltes decisions al llarg del dia que afecten la ciutadania com per exemple avalar que es faciliti l’estacionament a persones discapacitades o realitzar controls exhaustius per reduir la delinqüència en un barri concret. És una feina dura i que podríem resumir en una paraula: meravellosa.

La policia està ben formada per tractar amb persones discapacitades?
La societat ha evolucionat i els nous mitjans de comunicació i les TIC permeten adaptar la nostra actitud a noves situacions. Tot i això, ens queda molt camí per fer.

Creu que aquesta formació és suficient?
La formació, i ho dic com a formador, mai és suficient. El problema és que la formació moltes vegades no arriba allà on seria desitjable.

Com es formen aquells policies que, per edat, no van fer la formació policial en el seu moment?
A aquells veterans durant l’època dels quals no existia l’escola de policia com a tal, se’ls ha fet cursos de reciclatge i se’ls ha insistit en la formació especialitzada. Tot i això, aquests perfils ja no estan habitualment en primera línia, ja que les mateixes estructures procuren ubicar les persones segons la seva voluntat i les seves capacitats.

Així com la policia, la societat hauria d’estar formada?
Totalment. Hi ha exemples molt clars de la manca d’ètica d’algunes persones: algú que estaciona en una plaça per a discapacitats sense presentar cap problema de mobilitat. “És que eren dos minuts, és que anava no sé on…”. Aquest abús no és admissible. Per això cal sensibilització. És molt important conscienciar la ciutadania sobre una realitat social que moltes vegades no es veu si no la tens a prop.

Sovint es vincula un delicte amb una persona amb trastorn mental. Amb quina freqüència es troben casos com aquests?
Podríem dir que són anecdòtics, per no dir residuals. I quan es produeix alguna relació entre delinqüència i malaltia mental no vol dir que el trastorn tingui una vinculació directa amb el fet delictiu, sinó que moltes vegades la motivació és purament externa. A més, el que es produeix cada vegada més és la malaltia mental derivada del consum reiterat i abús de drogues. El fenomen dels anys 70 i 80 en consum d’heroïna va ser claríssim. El consum de droga ara afecta especialment menors en època escolar, ja que abandonen l’escola, se separen dels seus grups socials i és fàcil que entrin en la delinqüència.

La policia accepta o té treballadors amb discapacitat?
Ens els darrers anys n’hem tingut dos. Un d’ells és un noi que té una discapacitat motora arran d’un accident i que s’ha convertit en un veritable model a seguir per la seva implicació, la seva manera de fer… És un exemple de superació i de treball diari.

I els discapacitats intel•lectuals tindrien cabuda a la policia?
La feina pròpiament policial no seria compatible. Ara bé, això no ha de ser un límit perquè persones discapacitades puguin treballar en altres àmbit dins de la policia, com l’administratiu. És bo obrir el mercat laboral i l’experiència ens diu que les persones discapacitades són molt disciplinades i molt metòdiques a l’hora de fer la feina.

Té alguna experiència a nivell personal amb la discapacitat?
Quan era petit vaig tenir de veí un noi amb una discapacitat motora i la síndrome de Down. Sortia a jugar amb nosaltres i formava part de la colla. Avui dia està totalment integrat en el mercat laboral. El límit no el posa la discapacitat, sinó la voluntat.

Quina relació té actualment la policia amb les entitats socials?
Contactem sovint amb els representants de les entitats. A la comissaria tenim les portes obertes a tothom. El fonamental és que existeixi un objectiu comú. Fa uns mesos ens va visitar la Mutual de Conductors, ja que volien sensibilitzar els escolars en l’àmbit de l’accidentalitat. L’experiència va ser encantadora. La policia, com a organisme que depèn de la societat i que treballa per a ella, necessita tenir una interrelació transversal amb totes les entitats que hi hagi en el seu entorn per fer un bon servei.

Amb qui prendria un tallat?
Suposo que hauria de pensar en persones cèlebres o importants, cosa que quedaria molt bé, però, amb tot el respecte del món, el tallat, me’l reservaria per a qualsevol persona anònima que es plantegi el repte i la il•lusió de ser policia i que busqui algú que el pugui orientar i que li pugui ensenyar el camí.

 

L’entrevista en dos minuts