“HEM DE CONSTRUIR LES CIUTATS AMB EL PINZELL MÉS FI, PERQUÈ SIGUIN CIUTATS PER TOTHOM”
Pere Navarro (Terrassa, 23 de desembre de 1959) “Intento transformar la societat amb valors i idees”. Així és com Pere Navarro defineix la seva feina i, en general, el que significa la vida política. “És un compromís amb la gent”, explica. En el seu temps lliure, el líder del PSC intenta dedicar temps al mar, a les motos i a viatjar. Una altra de les seves grans aficions és la lectura, tot i que afirma que només llegeix quan té “uns dies de vacances a l’estiu”, perquè al llarg de l’any llegeix la premsa. Pere Navarro va començar a militar pel PSC l’any 1977 i, pocs anys després, va fundar amb altres companys la Joventut Socialista de Catalunya a Terrassa, la seva ciutat natal i de la qual va ser alcalde durant deu anys. Llicenciat en Biologia per la Universitat Autònoma de Barcelona, espera dedicar-se “després d’aquest parèntesi polític” a alguna cosa relacionada amb allò que més li agrada: l’ecologia i el medi ambient.
La política, com a professió, és el que t’esperaves?
La política, no l’entenc com una professió, sinó com un compromís. El que passa és que la vida i el càrrec et porten a viure d’un sou lligat a aquest compromís polític. Però ho hem d’entendre com una cosa passatgera. Després d’aquest parèntesi polític, aspiro a dedicar-me a alguna cosa relacionada amb el que jo vaig estudiar: Biologia.
Què vas aprendre com a alcalde de Terrassa que no hauries après si haguessis entrat de cop al Parlament?
Moltes coses! Ser alcalde és estar molt a prop dels problemes, però també molt a prop de la gent. La relació que estableixes amb les persones no és només institucional, sinó que al final es converteix en una relació d’amistat. La distància no existeix. És el tu a tu, el contacte amb la gent. I una altra cosa: allò que fas, ho veus ràpidament. No només parlem de carrers i places, sinó també d’actuacions. Recordo que quan va començar el problema dels desnonaments, un dia vam decidir posar en marxa una comissió de mediació i al cap d’una setmana ja havíem convocat les entitats.
Què diries als que us titllen d’indecisos?
Més que un partit indecís, el PSC és un partit que pren decisions amb coneixement de causa. Som un partit molt plural i això vol dir que hi ha gent que pensa coses diferents sobre alguns temes. Primer ens els parlem, ens els debatem – a vegades intensament – i, a partir d’aquesta diversitat, fem una presa de decisions. A algú li pot semblar indecisió, però al cap i a la fi és prendre una decisió a partir de persones que poden opinar de manera diferent. Penso que aquesta és una de les riqueses del PSC.
Tornant al món local, quin és el paper dels consistoris a l’hora integrar al mercat laboral les persones amb discapacitat o trastorn mental?
El que hem de fer és construir ciutats per a tothom. Abans les ciutats es construïen com un quadre: amb el pinzell gruixut. S’urbanitzaven els carrers, els barris, etc. Amb els anys hem après que amb això no n’hi ha prou. No s’ha de fer una ciutat per a la majoria, sinó una ciutat per a tothom. Ara hem de construir les ciutats amb el pinzell més fi. Hem d’aconseguir que, totes les persones – també aquelles que són diferents – se sentin còmodes i tinguin l’oportunitat de tenir feina i de viure amb qualitat de vida. Els Ajuntaments són les primeres institucions que n’han de fer bandera i han de donar exemple, perquè tothom és útil per treballar. I això ho hem d’entendre tots.
Creus que la Generalitat està construint un país per a tothom?
La construcció d’un país o el progrés d’un país és diferent que el d’una ciutat, però el model hauria de ser similar, perquè un país és la suma de tots els seus territoris, tot i que més complex i amb una situació econòmica molt difícil. Però encara estem lluny de poder-lo fer. Els governs tenen les seves línies polítiques, que són legítimes perquè responen a les majories de les eleccions, però crec que el govern de la Generalitat hauria de ser molt sensible a l’hora de fer un país realment per a tothom.
Amb això vols dir que el govern no està sent sensible?
Crec que el govern de la Generalitat té una agenda molt prioritària, que és l’agenda nacional. Evidentment se n’ha de parlar, però també hi ha d’haver una agenda social, que crec que no es prioritza tant, i que s’ha de poder tirar endavant amb sensibilitat i amb recursos de les persones que més tenen. Preferiria que la Generalitat estigués també fent polítiques molt intenses en aquest tema.
Quin hauria de ser el rol ideal de les entitats socials i del Govern en la construcció d’aquest país per a tothom?
Les entitats tenen un paper fonamental i fa molts anys que estan fent molt bona feina. Si visquéssim en un lloc ideal, no farien falta entitats, però com que el nostre món encara no és ideal, fan falta persones que estiguin compromeses directament amb altres persones que necessiten ajut. A més, les entitats amb voluntariat multipliquen els recursos i aquesta feina, l’Administració no la podria fer perquè no tindria prou diners, i menys ara. Gràcies a la sensibilització, la societat comença a mirar aquestes persones amb uns altres ulls. Amb els ulls de la normalitat.
Com es podria normalitzar la situació laboral de les persones discapacitades?
Han de caure molts prejudicis. El fet de pensar que una persona que té una discapacitat no podrà fer bé la feina, que no podrà treballar amb qualitat, que no es podrà concentrar… Els prejudicis només poden caure a partir de la pràctica, perquè és quan es veu clarament que no tenen cap raó de ser. Conec empreses que tenen contractada una persona amb dificultats i estan contentíssimes, perquè aquestes persones tenen una capacitat de treball fins i tot superior a aquelles que, entre cometes, podríem considerar normals. Fan la feina bé, amb qualitat i responsabilitat.
Has treballat mai amb persones amb discapacitat o trastorn mental?
Sí, he treballat i tinc una relació molt estreta amb persones que tenen algun tipus de discapacitat. I des de sempre les he mirat com a persones. En la nostra societat tendim a posar darrere de persona algun adjectiu. “Persona que ve de no sé on”, “persona de no sé quin color”, “persona discapacitada”… És que jo crec que hem de parlar només de persones. I si només parlem de persones, tota la resta desapareix. Per tant, jo no veig cap problema a treballar amb alguna persona amb discapacitat.
Moltes empreses incompleixen la LISMI. Cal reforçar la legislació laboral?
Em sembla que hem de fer lleis que es pugin complir. La llei és ben intencionada, però l’hauríem d’estimular per tal que es pugi complir sense càstigs ni multes. Podem seduir aquelles empreses que la incompleixen dient-los: “Vostès estan perdent una oportunitat, perquè avui les empreses necessiten la responsabilitat social”, “Treballar per a una societat o per a una economia inclusiva és bo per a l’empresa, perquè, a més de fer la feina, es donarà un missatge al conjunt de la societat”… Hem de continuar treballant amb aquesta capacitat de convenciment, d’argumentar, i de voluntat de construir aquesta societat de la qual parlàvem abans.
Creu que falten recursos en R+D per millorar els coneixements, tant mèdics com socials, de la discapacitat i el trastorn mental?
Per això, sempre falten recursos. Malgrat tot, crec que en els darrers anys s’ha fet un esforç en temes de recerca. El coneixement, la recerca i la innovació ens aporten graus de civilització, i els graus de civilització ens aporten graus de benestar. I no hi podem renunciar, perquè això també aporta progrés econòmic. Una societat que està ben cohesionada és una societat més competitiva que una que deixa part de la població al marge. Això és evident i està demostrat.
Cada 3 de desembre el PSC commemora amb entitats socials el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. En tots aquests anys, quina evolució hi ha hagut pel que fa a l’acceptació dels discapacitats?
Crec que hem après a conviure amb les persones que tenen una discapacitat física o psíquica, però encara tenim problemes amb les malalties mentals. Abans deia que, a les persones, no els hem de posar cognoms o adjectius. Les persones són persones i, per tant, hem d’eliminar aquests estigmes. Encara avui no és el mateix tenir una pedra al ronyó que tenir esquizofrènia. La societat mira de manera diferents uns i altres i hem d’aconseguir que tots es mirin de la mateixa manera. Aquí encara tenim feina.
De qui és culpa, això? Li falta visualització, a la discapacitat?
Crec que va evolucionant. Recordo quan inicialment tancaven les criatures que tenien alguna discapacitat en escoles als afores de les ciutats. Deien que ho feien perquè era més sa, però en realitat era perquè no les veiessin. Ara no només aquestes escoles estan dins de la ciutat, sinó que aquests nens van a l’escola amb altres nens. I això s’ha anat interioritzant i s’ha anat normalitzant. Per tant, crec que anem en la bona línia. Jo estic relativament satisfet. Ara, hem acabat? No, encara queda feina per fer.
Jordi Basté considerava que sovint tractem els discapacitats amb sentimentalisme. Estàs d’acord amb ell? On creus que hi ha el terme mig?
Hem d’aconseguir que aquesta relació no es basi en el sentimentalisme o en la pena, sinó que sigui el màxim normalitzada possible. En la pel•lícula Intocable això es veu molt clar. Apareix una persona que no es pot moure en absolut i que té una relació molt estreta amb algú que no li té absolutament cap pena. Per això tenen aquesta relació humana tan interesant. Aquestes persones no necessiten pena o sentimentalisme, sinó algú que els doni oportunitats.
Amb qui prendria un tallat?
M’agradaria fer un tallat amb moltes persones amb qui ja me’n prenc un sovint. Aniria amb persones d’entitats o amb voluntaris – ens assenyala a nosaltres. Dit això, si voleu un personatge d’aquests que surten als llibres o a la televisió, sempre m’ha interessat molt Nelson Mandela. Una persona que es passa molts anys a la presó precisament perquè és diferent, que es converteix en president del seu país i que el que busca no és la venjança sinó l’enteniment… Aquesta és la societat que volem.
