Entrevista a Pepa Plana

Pepa Planas

“EL CIRC ERA UNA MANERA DE VEURE ELS HORRORS”

Pepa Plana, (48 anys)
Natural de Valls, és la pallasa per excel•lència de Catalunya. Llicenciada a l’Institut del Teatre, prové del món de la interpretació i és un referent del gènere com a clown femenina, a nivell europeu. Ha format part del Cirque du soleil, però abans havia treballat en d’altres companyies locals. Ha dirigit des de la seva primera edició al 2001, el Festival Internacional de Pallases d’Andorra, que el seu homòleg masculí Tortell Poltrona, la va convèncer de que tirés endavant com a projecte personal. Ara però, a Deltebre és on hi està habilitant un espai de creació per a artistes que podran inspirar-se entre arrossars del Delta, compartir eines i aprendre els uns dels altres. Diu viure al País del Sí i per això no tanca mai cap porta i espera continuar vivint coses igual de genials com les que ha viscut. Assegura que del que es tracta és de riure amb i no de ningú.

De petita volia ser pallassa?
Sóc pallassa per sort, casualitat, atzar. De petita volia ser artista i sempre he estat vinculada al món de l’espectacle. Em van apuntar a ballet, després de l’escola ja vaig passar al teatre principal i això ja era més professional malgrat ser amateur. I després ja vaig anar a estudiar teatre a Tarragona i a Barcelona. Vaig ser 10 anys actriu i per sort penso que la meva pallassa em va triar a mi, vull dir que jo no vaig triar ser pallassa. Tot em va guiar i d’això ja fa 18 anys. Sóc llicenciada en Art dramàtic perquè entre altres coses no hi havia ni formació de pallasso ni estudis ni escoles de circ. Ara hi ha com una mena d’efervescència però fa 20 anys enrere un curs de pallasso era la cosa més rara del món. Ara no, ara som un munt de pallassos i pallasses amb espectacles fabulosos que estem girant per tot arreu.

Ha dirigit el Festival Internacional de Pallasses d’Andorra, que ja no es fa per problemes econòmics però fins fa poc era un autèntic referent en el gènere, oi?
Sí, això va ser un somni que es va poder fer realitat. D’aquests regals que et dóna la vida. De fet, la primera idea va ser del Tortell Poltrona, en Jaume, que em va dir de muntar un festival de pallasses. I després de pensar-hi vaig dir: I perquè no? Jo visc al País del Sí, m’agrada molt viure al País del Sí, perquè el sí, avança. Durant 10 anys van haver-hi cinc edicions, el fèiem biannual. I de la mateixa manera que es pot fer, de vegades no: la voluntat d’una sola persona tampoc fa prou.
La voluntat era fer-nos visibles. Fer humor en codi femení perquè l’humor és molt capritxós, tu rius del que coneixes i et reconeixes. Les dones hem après a riure d’estereotips i codis masculins perquè si no reies, és que eres tonta o no tenies sentit de l’humor. Durant la història hem hagut de riure de coses que a priori no ens feien massa gràcia perquè les dones hem estat l’objecte del riure.

Fa dos anys la van cridar del Circ du Soleil per preparar un espectacle amb una altra pallassa. Com es va sentir, acostumada a actuar davant menys públic en altres projectes?
Un dia reps una trucada estranya del Cirque du Soleil per crear per primera vegada un espectacle en que el 70% de les artistes fossin dones, que és el que és en aquests moments Amaluna (Mare lluna). Actuar davant de tanta gent és diferent perquè la meva carrera ha anat sempre en solitari però aprens a compartir escenari i està molt bé. És xulo i més fàcil perquè no depèn tan de tu, sinó que són molts que van remant i està bé. Ha estat un regal fer 10 funcions per setmana, davant 2.000 persones. Actuar amb tan públic s’aprèn a fer molt ràpid i plantar-se a la gran pista del Cirque du Soleil sense res, sola amb les mans i fent allò tan màgic de fer aplaudir quan vols. Te n’adones que fer moure 2.000 persones és molt més fàcil que fer-ne moure 20 o 30, que el riure és contagiós i que el circ t’abraça. I ara que he tornat sembla que faig l’espectacle personalitzat: per tu, per tu, per tu [senyalant amb el dit] i això m’agrada molt. Amb 2.000 espectadors perds la dimensió humana i amb això que faig que és ofici, gairebé artesania, m’engolia.

Antigament al circ les persones amb discapacitat, malformacions, eren atraccions. Tot i que això ha anat evolucionant, creu que continua passant això, fora de l’àmbit del circ?
Sí, per sort ha evolucionat. Tots aquests “passen y vean”: la mujer barbuda, freaks, han estat reflex de la societat. Crec que abans els diferents se’ls amagava. El circ era una manera de veure els horrors: un que té el cap petit, l’altre que té dos caps…i això forma part d’una societat perversa. Ho som, no ho volem per nosaltres però ho volem veure des d’un forat.
Recordo de petita que davant de casa la meva àvia hi havia una noia que es deia Pepita que jo no sé quina mena de diferència tenia però estava sempre estirada en un llit i de balcó a balcó, la veiem. La “Pepita que treia baves” no va sortir mai de casa seva, però l’anàvem a veure, i crec que tenia tot el coneixement.
Recomano un curt molt bonic: ‘El circo de las mariposas’, que ve a dir que tothom és útil. Malgrat li faltin les dues cames, és una altra realitat i per sort, no tothom servim per tot.
Penso que has d’assumir les coses que et van venint, els trasbalsos que t’han passat a la vida. El meu fill va tenir un accident de moto amb els pitjors pronòstics i em deien que potser es despertaria amb els ulls girats i que potser no ens reconeixeria més. Però hi ha vida, no? Està viu, això és el positiu i això m’hi aferrava com una posseïda. I assumirem el que sigui en el moment que sigui, el meu fill ja no serà d’una manera però serà d’una altra. Això és molt bèstia, però no ho entenc d’una altra manera.

Té algun projecte relacionat amb la discapacitat o ha treballat amb aquest col•lectiu durant la seva trajectòria?
No directament, però amb Pallassos Sense fronteres, quan puc i tinc el temps, em fa molta il•lusió de tant en tant fer algun projecte com a Angola o Guatemala. Recordo concretament a Angola, on hi havia una part molt important de nens discapacitats i em van impressionar perquè no n’érem conscients que n’hi hauria tants. Recordo molt la integració entre ells en un orfenat molt gran, on convivien amb normalitat i fins i tot hi havia nens més grans que protegien els menuts.
Penso que com a pallassos no estem sonats. Tots tenim el punt del diferent i en cada poble hi ha aquesta figura que la canalla segueix, el riu, l’empaita i tenen noms i cognoms. I els pallassos som això, els diferents. Som diferents per la societat però pel pallasso no. En el riure ens hi trobem a gust; si tu connectes amb el riure en el fons el que busques com a pallasso és que t’estimin, i per tant si t’estimen, és que estàs integrat.

La cerca de solucions i aquest optimisme que traslladen els pallassos, com poden ajudar a persones amb dificultats?
Amb Pallassos sense Fronteres vam anar a El Salvador quan hi havia hagut el terratrèmol, i la cançó que més xalava la canalla era la “un movimiento sexy” i parlaven del terratrèmol. En principi, tu no pots entrar a fer humor amb això però ells han trobat la manera de riure-se’n del que els hi ha passat fent el “movimiento sexy”. I això és que anem bé. Si tu pots riure i plorar, anem bé, perquè estimules. El perillós és el bloqueig, gent que no pot ni riure ni plorar. Si fas riure anem millor, el riure avança.
Em sembla que els pallassos i les pallasses som poetes en acció perquè en el fons agafem el més ínfim i de tot el que pots triar, triem el més petit. Un pallasso no denuncia una guerra ni posa noms i cognoms, un pallasso mata una mosca i matant aquesta mosca està denunciant totes les guerres.
Per tant quan en alguna obra de teatre hi ha algú amb una discapacitat sents el riure a llocs on normalment un públic majoritari no riu. I et dóna moltes pistes perquè has tocat un altre. Fer riure és molt xulo i destapar i obrir caixes d’emocions i sentiments és un regal que tenim: commoure, emocionar i fer riure.

Quins són els teus projectes de futur més propers ?
A vegades penso que a mi tot m’ha vingut com per atzar i ha estat genial i les coses que m’han de venir, encara ho seran més. Com que visc al País del Sí no tanco mai cap porta i provoco el just i necessari. “I sí”, ara estic pensant en un nou espectacle en solitari i també vull fer un altre festival de pallassos “I sí”, el faré. I també vull treballar amb un altre circ tradicional, però ara me’n vaig cap a Argentina a fer tota una gira i allà igual surt una nova aventura per fer temporada. El que em fa més ràbia és no poder treballar amb normalitat a casa. Jo dic que el circ a Catalunya està més potent que mai amb companyies fent espectacles molt bonics girant per tot el món i a casa no ho estem gaudint.
Aquí al Delta, a la Pallarassa, que és com es diu aquest terreny de la granja, m’agradaria molt poder fer un espai on poguessin venir companyies durant el període de creació perquè l’entorn és genial i no hi ha res que et distregui. També volem fer un espai de formació de pallasso i gent de circ que està en gira i que puguin fer un intensiu de dos o tres setmanes amb alumnes de tot arreu. I també tenir complicitat amb el territori com el Deltebre Dansa, fer intercanvis…

Amb qui prendria un tallat?
Podria dir amb l’actriu Giulietta Masina però m’agrada fer-ho amb gent que pot venir a casa. La gent que ja no hi són m’en recordo i els tinc al cor, però és la gent que he estimat que he conegut i viuen a la meva memòria, I em sap molt de greu que no puguin venir a casa a fer un tallat, però què hi farem. El faria amb tothom que vulgui venir a casa.

 

L’entrevista en dos minuts

Respondre Entrevista a Pepa Plana

  1. josep Maria Badiella

    em vas enamorar ( com a Pallassa) a la Marato del espectacle
    ULTIMAMENT M’AGRADES MOLT…. ENDEVANT I A TRIUNFAR . Bones festes

Reply to josep Maria Badiella