UNA PERSONA DISCAPACITADA TÉ ELS MATEIXOS INSTINTS SEXUALS QUE UNA ALTRA.

 

Manel Pousa  (Granada, 1945)

Als seus 68 anys, Pare Manel – o Manel Pousa – encara no sap ben bé com autodefinir-se. “Sóc un capellà diocesà que des de sempre he estat vinculat a la població marginal del meu barri”, diu per començar. A més, també ha col·laborat com a voluntari en centres penitenciaris i ha treballat per a la integració dels presos. Des del 2004 dirigeix la fundació que duu el seu nom, que vetlla pels infants i joves en situació de vulnerabilitat dels barris de Verdum i Roquetes. Humil, afable i proper, Pare Manel no és un capellà convencional: no vesteix amb sotana i té idees clarament progressistes que, a primera vista, xoquen amb la seva vocació religiosa. Creu en Jesús, però no en el cel ni en la jerarquia eclesiàstica. Quan li preguntem per les seves aficions, somriu i diu: “El que a mi m’ha agradat a la vida és la juerga”

Ha escrit un llibre que es titula Més a prop de la terra que del cel. És això el que necessita l’Església: estar més a prop de la població?
Be, jo no el vaig escriure, sinó un periodista amic meu. De fet, l’Església és un concepte abstracte que normalment es confon amb la jerarquia. Nosaltres considerem que l’Església és el conjunt de creients. Per a mi, el creient està a la terra. El cel no existeix. El missatge de Jesús i de totes les religions, en el fons, és la terra i no el cel. El que passa és que després muntem un tinglado per la pròpia manera de ser dels humans, que té a veure amb el poder i el control.

La manca de persones que volen ser capellans és un fet o un rumor?
Es confon religiós amb vocació religiosa. No hem d’entendre la religió com una cosa aliena, sinó com allò que portem dins. L’home, en essència, és religiós. L’error és creure que tenim l’exclusiva de la veritat i que qui no és religiós està equivocat. En les seves memòries va confessar que havia pagat l’avortament d’una noia.

Considera que l’Església hauria de tenir una mentalitat més oberta respecte temes com aquest o com l’homosexualitat?
La història va començar quan una nena es va quedar embarassada sense que ho sabessin ni la família ni la parella. Imagina’t! Jo coneixia una dona curandera que feia avortaments a casa, però amb l’educadora d’aquesta nena vam decidir portar-la a una clínica. Jo no vaig pagar un avortament, sinó que enlloc d’anar a un lloc, la vaig portar a un altre que tingués totes les garanties higièniques. Aquesta és la història real. El que passa és que, a causa d’uns interessos polítics interns de l’Església, que va en contra de Catalunya i del nostre bisbe, es va treure de context.

Però potser un altre capellà no hauria actuat com vostè. La seva mentalitat és molt progressista dins l’Església…
Jo estic a favor de la vida. No he conegut mai cap dona que pensés: “Ara em quedaré embarassada per poder avortar!”. Existeix una mentalitat que redueix l’avortament a un problema moral i diu que això és matar la gent. El que hauríem de fer els col·lectius sensibles és veure que els nens es maten de gana, que hi ha guerres i que els sectors més poderosos de l’Església estan a favor del capital. A mi que no em vinguin amb històries que l’avortament és el pitjor que passa. Jo estic a favor de la vida i de la persona, i això em fa resoldre els problemes morals d’una altra manera.

Per què les dones encara no poden presidir una missa o tenir alts càrrecs dins l’Església?
Perquè aquesta és la concepció antropològica de la religió cristiana. El problema no és que deixin casar els capellans, que és de sentit comú, o que la dona presideixi l’eucaristia, sinó per què no ho permeten. Ells no ho poden comprendre. Estan en una altra galàxia. No entenc com el missatge de Jesús o de l’Alcorà, que és preciós i de misericòrdia, es pot interpretar d’aquesta manera. I el mateix passa amb l’homosexualitat. Diuen que l’homosexual és una aberració de la naturalesa i de la voluntat de Déu, però segur que Jesús va conèixer molts homosexuals i s’hi va fer.

Com va sorgir la Fundació Pare Manel?
Aquesta és una història de barri. El nom de fundació sona com una gran institució, però és una xarxa social en la qual hi ha creients i no creients. Tenim una preocupació fonamental per la infància i pels joves del barri. Som una fundació perquè així ens podem organitzar millor i perquè d’aquesta manera podem desgravar i obtenir recursos. Sembla una cosa més seriosa. Però a vegades faig broma amb la gent que em pregunta: On tens el despatx? I jo els responc: al bar de la Carmen, a la xurreria…

Quines tasques fan exactament a la fundació?
Tractem amb la infància i joventut. Organitzem activitats esportives, de reforç escolar, de música, de teatre… fora de l’horari escolar i les intentem adaptar en funció de l’edat. No posis un adolescent de 12 o 13 anys en un taller per molt divertit que sigui. Treballem, per exemple, durant les vacances de Setmana Santa, de Nadal i, sobretot, a l’estiu, quan l’infant queda més desprotegit perquè no té l’aixopluc de l’escola. Invertim molts esforços i diners en casals i colònies. A més, alguns de nosaltres, connectats amb els equips penitenciaris de cada centre, tractem directament amb els presos.

Hem passat d’aïllar les persones discapacitades a intentar-les integrar en la societat. Quin paper ha jugat l’Església en aquest procés?
Ha tingut un paper important. La dedicació de molts religiosos a persones discapacitades ja porta una tradició. Però, quan diem Església, diem conjunt de creients. Crec que hi ha una sensibilitat humana pels problemes. Tu pots justificar-te en la fe o no, però normalment hi ha una sensibilitat. Conec gent que ha anat de missioner amb la idea de salvar ànimes o de batejar i la realitat et transforma. El que ha de fer la gent és poder menjar. No fa falta batejar. Ara bé, quina és la frontera entre l’humà i al fe? Per a nosaltres, els creients, no hi ha divisió.

La societat encara té tabús pendents de resoldre?
Sí, com les relacions afectives i sexuals de les persones amb discapacitats. És un tema delicat i hi ha gent religiosa que té molta por. El que és evident és que una persona discapacitada no és un nen petit. És un home o una dona amb els mateixos instints i tendències que una persona amb plenes capacitats intel·lectuals. A més, per la meva experiència, jo diria que aquestes persones tenen unes altres capacitats. Aporten un encant a la vida i una ingenuïtat sana. He vist nanos discapacitats que s’enfaden, però no tenen mala fe. Potser és un pensament una mica romàntic, però hi crec.

 

Com creu que es podrien resoldre aquests tabús?
Amb educació i normalitzant les relacions. Vaig conèixer famílies que amagaven els seus fills discapacitats a casa perquè els feia vergonya. Ara recordo veure un reportatge que explicava que en alguns països de l’Àfrica lliguen els discapacitats als arbres com si fossin gossets. Això és una qüestió de cultura en el sentit ampli de la paraula. A mida que ens eduquem, no podem tractar malament cap ésser humà.

Al llarg de la història, s’ha cregut que la discapacitat era un càstig diví. Quina és la posició al segle XXI?
En l’època de Jesús es creia que una malaltia o una discapacitat era un càstig diví per haver pecat. Una vegada van presentar a Jesús un cec de naixement per posar-lo a prova. El nen no podia haver pecat perquè ja havia nascut cec. I Jesús els va dir: “Deixeu-vos estar de bestieses. Aquest era cec perquè és veies la glòria de Déu”. Aquesta glòria no vol dir que el curés, sinó que l’incorporés a la societat.

En una situació de crisi com l’actual, les entitats i el voluntariat estan duent a terme les tasques que no pot cobrir l’Administració?
Jo diria que ens hem de complementar. Com a ciutadans tenim una responsabilitat. Practicar el bé és una obligació pel fet de ser persona. No és que un faci el bé perquè tingui fe o sigui més bo. És una qüestió de responsabilitat i de dignitat. Les religions i l’educació encara fan mal en el fet de creure tens sort perquè te l’has guanyat. La vida és gratuïta. Són les circumstàncies, les que marquen la vida.

Creu que la caritat pot ser un bon enfocament per fomentar la integració?
La caritat té una certa concepció pejorativa. Per a mi, és el mateix que justícia. No té a veure amb el mèrit. Si no entenem així la caritat, deixem de ser persones. És fonamental que ajudem la gent que més ho necessita.

Vostè era un gran amic de Pepe Rubianes. Creu que ell hauria pogut parodiar la discapacitat o el trastorn mental?
És clar. Jo el veia molt tendre quan ens trobàvem amb persones amb discapacitat, i això que ell tenia molta pressió mediàtica. Sóc de l’opinió que es pot fer humor de tot. El bon humor t’ajuda a atendre les limitacions. Hi ha gent que ho pot trobar una falta de respecte, però de seguida es diferencia quan algú té mala fe i quan algú fa humor sobre qualsevol aspecte de la vida.

Amb qui prendries un tallat?
Potser aniria amb gent que no he pogut conèixer o senzillament amb un bon amic. Si t’he de dir noms coneguts, m’agradaria haver conegut en Vicenç Ferrer, que per a mi era un personatge genial. O potser en Fede Sardà o en Serrat, però també tinc amics amb qui em vindria molt de gust fer un tallat o un cafè. Jo normalment faig cafè.

L’entrevista en dos minuts