“SI L’ESGLÉSIA DEIXÉS D’AVUI PER DEMÀ DE FER TASQUES SOCIALS CREARIA UN GRAN PROBLEMA A L’ADMINISTRACIÓ”
Josep Maria Soler (Santa Eugènia de Ter, 1946)
Fa més de tretze anys que Josep Maria Soler és més conegut com a Pare Abat de Montserrat. Llicenciat en teologia sacramentària, aquest monjo català es defineix, “malgrat que sempre és difícil definir-se un mateix”, com un cristià i un ciutadà que vol viure amb responsabilitat. D’aficions, en compta dues: llegir i passejar per la natura. A més de la seva tasca eclesiàstica a l’abadia, també és autor de nombrosos articles i de llibres de litúrgia i espiritualitat.
Per què va entrar a formar part de la comunitat eclesiàstica?
Perquè volia viure l’Evangeli, m’atreia la persona de Jesús i, dins dels diversos camins en què es pot reproduir Jesús dins l’Església, m’atreia el d’accentuar la vida de pregària i el de comunicar-me amb la gent. Montserrat m’oferia totes aquestes coses.
Com valora l’elecció del nou Papa?
Evidentment, la valoro positivament. Tindrà uns aspectes de continuïtat, perquè dins de l’Església no hi sol haver ruptures, però també introduirà molts canvis: el fet de ser el primer Papa no europeu ni de les ribes de la Mediterrani, la manera com actua, la simplicitat que vol donar…
Actualment l’Església ha quedat obsoleta?
Si ho cregués, no seria on sóc. Les persones tenen unes inquietuds intel•lectuals o espirituals i potser creuen que l’Evangeli no pot donar-los resposta. Per a mi, el gran repte de l’Església d’avui és fer-los veure que sí que ho pot fer.
Les renovacions van per aquí? Encaixar de nou amb la societat?
El nou Papa va utilitzar una expressió molt gràfica: “El pastor ha de fer pudor d’ovella”, que vol dir que has de conviure amb la gent per poder-t’hi identificar i per donar una resposta als seus problemes i a les seves necessitats des de l’Evangeli.
Veu possible una ambaixada catalana al Vaticà?
Perquè això s’esdevingui han de donar-se uns quants passos. S’ha d’arribar a fer un referèndum o consulta al poble de Catalunya i hi ha d’haver una majoria a favor de la independència. Si això es dóna, cal veure com s’arriba a la independència i en cas que s’hi arribés, sí que seria imaginable una ambaixada de Catalunya al Vaticà.
Per què creu que no hi ha dones als alts càrrecs eclesiàstics?
Jo precisaria què vol dir alts càrrecs eclesiàstics, perquè hi ha dones a Catalunya que porten parròquies, hi ha abadesses que tenen la mateixa autoritat que un abat i hi ha congregacions femenines amb milers de membres. Al Vaticà, les dones es troben al tercer nivell, que és important i de presa de decisions. Potser n’hi hauria d’haver més, però. Un dels propòsits del papa Francesc és estudiar aquest tema.
Hi ha vessants cristianes que sí que permeten l’ordenació de sacerdotesses.
És un tema delicat. Jesús, en el moment de fer el grup dels dotze, no va incloure cap dona. Hi ha qui interpreta que Jesús no ho volia, i hi ha qui ho interpreta com una qüestió cultural de l’època. A més, les Esglésies que han inclòs dones, com l’anglicana, han patit una divisió molt gran. No ha de ser pitjor el remei que la malaltia.
Antigament les organitzacions religioses s’ocupaven de les activitats que avui realitza el tercer sector. Quin rol li ha quedat a l’Església?
L’Església va començar atenent les necessitats perquè la societat no ho feia. Però no es pot parlar en passat, perquè encara ara, és l’Església la que atén situacions de marginació, de discapacitat, la que té hospitals… Si l’Església deixés d’avui per demà de fer totes aquestes tasques crearia un gran problema a l’Administració perquè són milers i milers de persones les que reben l’atenció de l’Església.
Considera que és feina seva?
Sí. Res del que és humà no és estrany a la feina de l’Església. L’Església té com a missió anunciar, d’una banda, que Déu, que Jesús existeixen i ens estimen i, de l’altra, que la persona humana té un valor incalculable.
Com hauria de ser la relació entre l’Església i les entitats del tercer sector?
Ha de ser un rol compartit per gent que duu a terme la mateixa missió. Es tracta de compartir experiències, problemes i coses reeixides i ajudar-se mútuament. L’Església ha d’exercir com una entitat més dins d’una societat democràtica.
Què pot fer l’Església per normalitzar la discapacitat i el trastorn mental?
A part del que he dit fins ara, pot ajudar a fer caure tabús, a crear espais on aquestes persones puguin desenvolupar-se, a inserir-les en tasques que exerceix l’Església… S’ha de fer comprendre que aquestes persones, que fa anys gairebé no sortien al carrer, poden prestar un gran servei a la societat. En aquest àmbit tinc una certa experiència perquè sóc el segon suplent del tutor d’una noia discapacitada.
Com es viu ara des de la família el fet de tenir un fill discapacitat?
En aquest cas concret, es viu amb molta normalitat. De fet, potser és la més estimada de la família. S’ha de mirar d’ajudar-la, però no des de la sobreprotecció, sinó de manera que vagi sent ella mateixa i vagi tenint l’autonomia més gran possible.
I com a tutor?
Ho visc com una gran responsabilitat, però també amb la joia de veure que ella va desenvolupant-se i que tot el procés va funcionant molt bé.
Què fa concretament l’Església per trencar tabús sobre la discapacitat?
L’abadia de Montserrat col•labora amb entitats que es dediquen a l’acolliment i a la inserció laboral de persones discapacitades. Hi col•labora amb la presència d’algun monjo al patronat i a través d’aportacions econòmiques o materials.
Algun nen discapacitat ha volgut formar part de l’escolania?
Ara recordo el Jordi, que va arribar a fer de solista. En principi, si pot seguir el ritme de vida dels altres, no hi hauria d’haver cap problema.
Com creu que mira la societat les persones amb discapacitat?
Hi ha qui les mira encara des de la pena, però jo crec que la mirada ha de ser des de la igualtat i la dignitat de la persona. Els creients també hi veuran un fill o filla a qui Déu estima profundament i a qui tenim l’obligació d’estimar i valorar.
Com es pot transformar el missatge de l’Església en accions concretes?
Es pot transformar col•laborant amb les diverses entitats o comprant els productes que produeixin, que és una manera d’ajudar l’entitat i d’estimular-la. Es tracta no solament de tenir una comprensió adequada, sinó també de traduir-la a la pràctica.
L’abadia de Montserrat és un clar símbol cultural i identitari. També hauria de tenir una funció social?
Jo crec que ja la té. Col•laborem amb Càritas i altres entitats, amb escoles de nens i adolescents en situació marginal… Déu n’hi do la tasca social que fa Montserrat.
Per què es percep més la funció cultural?
Als mitjans de comunicació no surt que la missa dels diumenges és plena o que a La Salve del migdia hi ha gent asseguda als corredors, sinó que es valora més la cosa cultural i la idea de país. De fet, nosaltres dialoguem amb el món no creient a través de la cultura. A més, intentem que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta.
Quin és el futur per als col•lectius sensibles?
Crec que la societat ha de prendre consciència de la responsabilitat que té amb els col•lectius sensibles i de com certes actituds poden fer-los bé o mal.
Retallades, malestar social, empobriment general… On anirem a parar?
Tinc indicis per veure que anirem a parar a una consciència més solidària. La societat civil està començant a fer el que l’Administració no pot fer per manca de recursos.
En períodes de crisi som més solidaris?
Crec que ara comença a passar. No sé si això anirà agafant una magnitud elevada, però el meu desig és aquest, perquè sinó difícilment ens en sortirem com a societat.
Amb qui prendria un tallat?
M’agradaria repetir un tallat amb vosaltres.
