“UNA PERSONA CONEGUDA HA DE POSAR LA SEVA POPULARITAT AL SERVEI DELS ALTRES”
Núria Feliu (Barcelona, 1941) Va néixer un 21 de setembre de l’any 1941, al mateix barri on ara viu. És una Barcelonina universal. Cantatriu de referència, debutà l’any 1965. La seva activitat artística destaca per les grans cançons populars catalanes, boleros i cuplets. Feliu és una ambaixadora de la cultura catalana arreu del món, ja que va ser la primera cantant que interpretà estils com el country i el jazz en la llengua catalana.
Es considera una cantant de cançó popular amb un gran lligam amb la tradició o més aviat toca tots els gèneres musicals?
He tocat tots els gèneres, des del jazz al pop o al rock. Vaig començar a gravar al 1965 en el món del teatre. Una de les meves funcions ha estat tocar tots els gèneres en català. He fet coses tradicionals, cuplets, boleros… Però si una cosa em distingeix és el jazz, convertint els estàndards americans i adaptant-los a la llengua catalana. En realitat, crec que música popular i tradicional és el que he fet menys.
Es considera una ambaixadora de la cultura catalana?
No m’hi considero. Primer, que aquesta paraula ja no em fa gaire el pes. Vaig on em criden, el que passa és que he anat molt als casals catalans de tot el món. No represento res. Canto, he cantat, faig les lectures poètiques… però ambaixadora no.. També han dit que era la gran dama, la tieta de Catalunya… Tan fàcil que és dir Núria Feliu.. Sempre t’han de posar dins un caixonet, t’han d’etiquetar.
Creus que actualment s’ha de potenciar més la cultura catalana?
Jo penso que encara no hem començat. Encara hi ha molta feina per fer. S’ha fet molta feina, però t’asseguro que hi ha molta cosa per fer. Tenim un país tan ric en tots els aspectes que ens n’hem de fer un fart. Estic esperant el 2014, que serà una any gloriós perquè vosaltres tota la collita nova expandiu per fora el què és Catalunya.
Quins projectes de futur té?
Jo sempre en tinc. El cap no em para. Ara acabo de parir un fill (ensenya el llibre), el llibre de poemes patriòtics que recito i que hem tret per Sant Jordi, és tota una col•lecció que vaig encetar amb les sardanes. Sempre em bull el coco, ara estem fent una Fundació. No sé pas què vol dir la paraula avorrida. A més estic molt a la disposició de la gent. Tot el que pugui fer pels altres, a mi em fa molt feliç.
Ha treballat mai amb persones amb discapacitat?
No, he anat a molts llocs a fer lectures, a cantar. Aquí a Sants tenim tota la gent de l’esclerosi. Sempre que m’han cridat hi he anat. Amb ells hi tinc moltes anècdotes. Recordo que el primer any que vam fer la desfilada pels Jocs Paralímpics no vam pensar que no havíem fet banderetes. Tots els països en duien i jo vaig trucar de seguida perquè nosaltres no en teníem. Al final vam sortir tots amb les banderetes…. Tots els actes que es fan per l’esclerosi, per la síndrome de Down… si m’ho diuen hi vaig encantada. Ara mateix hem fet un acte per la Federació de la síndrome de Down amb 100 cantants dalt de l’escenari. Aquesta és la relació que tinc.
És des dels barris des d’on es veuen aquests problemes de manera més directa?
És el que tens més proper. A mi el que més m’interessa de tot és el que tinc més proper, el barri. Un lloc com Sants, que té un secretariat d’entitats que gairebé són 300, doncs és clar te’n pots fer més al càrrec. Te’n trobes.
Creus que hi ha prou integració als barris?
Hi ha una cosa més global, es fan actes de tota mena, per exemple per recollir diners… I, a més, aquí vas per la carretera i saps on són totes les entitats. Tot és molt més proper, no dic que suficient, ni molt menys. Mai és suficient, mai.
Des de les arts escèniques es podria fer alguna cosa més per integrar els discapacitats?
Sempre es pot fer més. No sé perquè no es fa. No sabria dir-t’ho però sempre fa falta més.
I, què caldria fer?
Es fa poc, sempre es farà poc. Una persona discapacitada necessita més de les persones, del seu entorn, de la societat. Es fan coses, a Lleida per exemple totes les cooperatives fan molta feina. Cada vegada es va integrant més, però és poc.
Hem millorat?
Segur, jo recordo gent d’aquí al barri que ni ensenyava als seus fills i els lligaven a la pota del llit. Era com una vergonya per part de la família ensenyar que tenien un fill discapacitat. Ho amagaven, era com un pecat, i fins que es morien. No ha passat tant temps que hi havia aquest casos. Els pares se sentien culpables: “Què hem fet malament perquè ens surti una cosa així”?
Ha escrit o cantat cançons que parlin sobre discapacitat?
Jo sóc compositora. No he escrit mai cap cançó. I tampoc no he cantat mai cap cançó que parlés mai d’aquest tema que jo recordi. De fet, hi ha alguna cançó que ho tracta, però ben poques.
Hi ha prou bon accés de les persones amb discapacitat al món de la música?
Una de les feines més maques que he fet va ser amb el Tete Montoliu. Però no li notaves que fos discapacitat. Ell sempre deia, jo no sóc cec, jo no hi veig. Teníem una relació sense cap problema. Anàvem a passejar a tot arreu i no cal dir tocant el piano. Ho vam viure amb molta naturalitat, jo li feia bromes a ell i ell a mi. Hi havia una relació com si fos el meu germà, que no és discapacitat.
Ha treballat mai amb músics amb discapacitat o trastorn mental?
Jo no he treballat amb cap. Normalment els que no hi veuen bastant, acostumen a ser pianistes. Amb trastorn mental , no sé quin tipus de música farien. No sé si aquest trastorn mental li permetria fer un tipus de música… Si no surten, no toquen… Si hi hagués gent que toqués amb discapacitat segurament els acollirien a programes com ara Els Matins; ara, jo no en conec.
Des de la tradició catalana creu que s’aposta per un compromís amb aquest tema?
Jo crec que s’han escrit llibres sobre el món de la discapacitat i a més a més ara es veu moltíssima gent amb cadira de rodes i encara en veurem més.
Quina pot ser la teva contribució?
Jo crec que una persona coneguda, “popular”, no famosa ni ambaixadora, he de posar-ho al servei. No té cap sentit per mi quedar-me a casa i dir “Ei, que sóc coneguda i popular”. Com a mínim això s’ha de tornar. Estic a disposició, què he de fer?, què puc fer? Sigui el càncer, sigui l’esclerosi, sigui el que sigui, sempre he col•laborat. A més encantada i perquè crec que hem de fer-ho. Com a mínim un respecte total… i sempre encoratjar els pares, perquè han de ser valents i forts…
Amb qui prendria un tallat?
Sortiria al carrer i la primera persona que trobés. No tinc cap interès especial. La gent del carrer segur que té tantes coses d’explicar, que sempre s’aprèn. Tots tenim taps amb ganes de poder obrir-se, d’explicar-nos. Sí que podria fardar d’anar amb una persona “popular i coneguda”, però crec que triaria una persona anònima.
