“LA IGUALTAT D’OPORTUNITATS REALS NO EXISTEIX. ÉS DE PLENA JUSTÍCIA OFERIR UNA EMPENTA A AQUESTES PERSONES”
Neus Munté (Barcelona, 1970) Des del novembre passat, Neus Munté és la nova cara de la conselleria de Benestar Social i Família, en substitució de l’exconseller Josep Lluís Cleries. Advocada de professió i vocació, es considera una “persona amb aficions molt normals”. Algunes d’elles són passejar a prop del mar, “si pot ser sentint el soroll de les onades i la brisa”, i compartir temps amb les seves filles. Munté, que està vinculada activament amb el sindicat UGT, representa l’ala més socialdemòcrata de CDC. Militant des del 1996, assegura que des que va entrar a la vida política troba a faltar temps per l’esport. “M’agradava molt practicar ioga. Em relaxava i m’anava molt bé per connectar cos i ments i per concentrar-me millor”, explica.
Sempre havia volgut dedicar-se al món de la política o aquest món va venir després?
Quan era petita ni tan sols sabia què significava la política, però sempre m’han dit que tinc un sentit de la justícia molt important. Vaig estudiar Dret per això i perquè volia trobar qui tenia raó en una situació de conflicte a través del diàleg. Crec que el meu interès per la política va venir de la mà d’aquest interès per la justícia social, però també de les meves conviccions nacionalistes. Sempre he cregut que Catalunya és un país que ha de viure amb majors quotes de llibertat, sobirania i justícia social. A partir d’aquí les coses es desencadenen i allò que comença sent una afició o un voluntariat s’acaba convertint en una professió. Aquest sentit de la justícia també té a veure amb la meva vinculació a un sindicat. No només des dels partits polítics es pot fer política.
Ets una de les cares femenines del Parlament. Creus que encara costa que les dones accedeixin a alts càrrecs o llocs de direcció?
Crec que forma part d’un fenomen cultural que comença a estar superat. És la primera vegada a la història que hi ha una presidenta al Parlament. A més, a la Generalitat hi ha tres conselleres i una d’elles és la vicepresidenta. En l’àmbit públic i en les entitats hi ha moltes dones. Una altra cosa és l’empresa privada. Jo sóc partidària de les quotes com a mecanisme temporal per promoure l’accés de les dones. Com que partim d’una situació de desavantatge molt clar, si no hi ha aquesta empenta sempre estarem per darrere. A més, encara pesa sobre moltes dones la doble i triple jornada laboral.
La conselleria de Benestar Social i Família ha estat de les més castigades per la crisi. Per què els ciutadans tenim la sensació que sempre es comença retallant per les qüestions socials?
Malgrat que hi pugui haver aquesta percepció, he de dir que no és així. En els dos darrers pressupostos de la Generalitat, malgrat els ajustos – a causa de la caiguda d’ingressos i de l’incompliment de l’Estat -, les polítiques socials han mantingut un pes de més del 65%. La percepció pot existir pel fet que les necessitats augmenten. Estem en una forta crisi econòmica en la qual les situacions de vulnerabilitat i pobresa existeixen i tenen noms i cognoms. El sentiment generalitzat és voler protegir això en primer lloc, però he de dir que els esforços s’han fet i que els pretenem continuar fent.
Hem vist que també tens compte a Twitter. Consideres les xarxes socials fan més properes les persones conegudes o alts càrrecs?
Sí, i tant. Jo tinc Twitter des de fa molt de temps i, encara que té riscos, vaig decidir no sortir de Twitter en el moment en el qual em vaig convertir en consellera precisament perquè permet aquesta proximitat. Però no només cerco això, sinó que també tinc la necessitat de comunicar-me amb l’exterior. Crec que la proximitat és molt important en aquests moments en què hi ha una forta crisi de valors i una percepció d’allunyament de la política.
Quins són els reptes de la Conselleria de Benestar Social i Família en relació amb les persones discapacitades?
El repte és poder posar en marxa la llei d’accessibilitat. Som un país pioner en l’eliminació de barreres arquitectòniques. Tot i això, amb els anys les barreres, no només arquitectòniques, s’ha anat fent més feixugues i les persones amb discapacitat tenen unes dificultats afegides per viure amb normalitat. Creiem que es necessita una major accessibilitat als serveis i espais públics i a la comunicació. Les persones amb discapacitat pateixen encara més les dificultats d’accedir al mercat laboral, i per això hem d’articular una sèrie de mecanismes per ajudar-les a superar els obstacles.
Ens pots explicar, a grans trets, en què es basa la nova llei d’accessibilitat?
El que és pretén és donar un pas més en tot allò que té a veure amb l’eliminació de barres de tot tipus en relació amb les persones amb discapacitat. És una llei que ha estat molt treballada amb el sector i amb les entitats. Volem que l’accés als serveis i espais públics, als edificis, a la comunicació, etc. pugui estar a l‘abast de les persones amb discapacitat i que els seus drets es reconeguin i es facin efectius.
Com a llicenciada en dret, creus que cal un control més estricte del compliment de la llei LISMI?
Per començar, és difícil estar d’acord amb l’incompliment de les lleis. La llei LISMI o Trias Fargas va ser molt important perquè va servir com un altaveu de la normativa per promoure l’accés a un lloc de treball a les persones amb discapacitat. Crec que des de l’Administració pública hem de revisar molt bé el que estem fent i aplicar la llei amb tota contundència, perquè som un exemple a seguir pel conjunt d’empreses del país. Ens hem d’actualitzar i garantir aquestes condicions d’igualtat en el món laboral.
Creus que les persones ara som més sensibles a les necessitats de les persones discapacitades?
Jo crec que s’ha guanyat moltíssim. La nostra societat és molt més madura i la normalitat ha anat de la mà de la visibilitat de les persones discapacitades. Fins i tot els mitjans de comunicació han fet un canvi de mirada i ens han ofert una visió molt més transversal i positiva d’aquestes persones. Això no vol dir que encara no quedi un llarg camí per recórrer. Crec que si escoltem històries dels nostres pares o avis que expliquen com les famílies no acceptaven el fet de tenir a casa una persona amb discapacitat, ens podem sentir orgullosos de la normalitat de la qual disposem ara.
Durant tres anys vas formar part del Departament d’Ensenyament. Com hem avançat en matèria d’educació? Hem d’apostar per l’escola inclusiva?
Això depèn molt de les circumstàncies de cada infant o de cada jove. Crec que l’escola catalana és d’inclusió, però això no vol dir que les escoles especials no tinguin el seu paper quan parlem de nens i nenes que, per les seves dificultats, no podrien avançar a l’escola ordinària per una qüestió de recursos. És importants continuar garantint els recursos a l’escola i, sobretot, fer molta pedagogia. Penso que l’estat de salut de l’escola pública catalana pel que fa a la inclusió de nens i nenes amb discapacitat és bona. Però el que mai no hem de permetre és baixar la guàrdia, perquè això és el que facilita el progrés en majúscules de tots aquests nens i nenes.
Quin hauria de ser el rol ideal de les entitats i l’Administració en la integració i normalització d’aquest col•lectiu?
El rol de les entitats sempre serà de denúncia i de defensa dels seus interessos. I des de l’Administració no només ho hem d’entendre, sinó que també ho hem d’aplaudir. Les entitats, en tant que hi tenen una relació directa i diària, són les que estan més legitimades per fer-nos aquests recordatoris i, si cal, estirar-nos de l’orella. Les entitats estan prestant uns excel•lents serveis a les persones amb discapacitat i des de l’Administració les hem de dotar de recursos.
Des d’un punt de vista personal, com creus que hem de tractar les persones discapacitades? Les hem de protegir per la seva situació o tot al contrari?
Crec que les hem de tractar amb absoluta normalitat, perquè són tan ciutadans com tu o jo. El principi és el de normalitat, però l’hem de fer compatible amb les accions positives. En tant que la igualtat d’oportunitats reals no existeix, crec que és de plena justícia oferir una empenta a aquestes persones per accedir al món del treball.
Acabant amb les xarxes socials i Internet, creus que poden tenir un paper a l’hora de normalitzar fenòmens com la discapacitat?
Sí, n’estic convençuda. Les tecnologies de la comunicació i la informació i les xarxes socials ajuden molt a aquesta normalització i visualització. En la llei d’accessibilitat hi ha tot un capítol específic dedicat a la comunicació precisament per aquesta raó. Són eines que estan a l’abast del conjunt i de la ciutadania i que són útils i necessàries dins uns límits, especialment a l’hora d’afavorir la situació de les persones discapacitades.
Amb qui prendria un tallat?
M’agradaria fer un tallat amb persones que han format part del meu entorn més immediat i a les quals fa temps que no veig. Per a mi fer un cafè, que m’agrada més que el tallat, em porta a temps passats, quan era més jove i podia quedar amb un amic o una amiga sense haver de mirar gaire el rellotge. Ara estic pensant en les meves amigues de l’ànima, que es diuen Tina i Mireia. Per tant, faria un cafè o un tallat amb dues grans amigues.
