“MÉS QUE EXPLICAR, EL QUE CAL ÉS ACTUAR EN EL SENTIT QUE ELS DISCAPACITATS SIGUIN VISIBLES”
Muriel Casals (Avinyó, 6 d’abril de 1.945) Muriel Casals és una dona polifacètica com poques, sempre activa, sempre amb somriure a pesar de l’agenda apretadíssima que s’autoimposa. És professora d’Història Econòmica a la Universitat Autònoma, i des de 2010 ocupa el càrrec de presidenta d’Òmnium Cultural. Parla amb proximitat i claredat de temes que poden semblar complexes. El càrrec a Òmnium li ha donat presència mediàtica, i precisament ara, amb l’agitació política que estem vivint, la seva veu s’ha convertit en un referent per a molts.
Ha estat molt relacionada amb el món de la universitat?
De bastant jove vaig entrar a la universitat, vaig començar de professora ajudant, i he anat fent la carrera acadèmica. Vaig entrar a la Universitat Autònoma quan aquesta universitat començava, era una universitat nova i els professors que van endegar la facultat d’econòmiques, que eren un grup de professors madurs, van cridar uns quants joves per començar aquella aventura. Jo recordo molt el que em va dir el professor que em va portar, el Jordi Nadal, d’història econòmica: “vingui a treballar a la universitat però pensi que ser professor d’econòmiques no consisteix en explicar economia, només, sinó que consisteix en educar joves”.
I què significa això?
En aquell moment, en què encara era jove, vaig pensar que què em deia aquell home, però ara quan m’ho pregunten i penso què he fet, doncs en part he fet això. La feina de professor és ensenyar coses concretes, però també és col•laborar en l’educació de gent jove. Jo crec que aquest contacte amb estudiants és una cosa molt enriquidora: ajudar a persones que en principi saben menys què és la balança de pagaments, o no sé què, però a canvi el professor està aprenent moltes coses, del que ells i elles saben de com es viu. O sigui que he estat una persona que he estat ensenyant i aprenent tota la vida.
Com ens pot ajudar l’estudi de la història econòmica a entendre la situació en quina situació ens trobem?
És una pregunta dificilíssima de respondre, però segurament la història econòmica potser ens ajuda més que els models econòmics molt sofisticats que s’han anat construint aquests darrers anys. Llegir sobre la crisi dels anys trenta ens ajuda a saber sobretot què es va fer per superar la crisi, que dit d’una manera molt ràpida va ser domesticar el capitalisme. Jo penso que aquesta lliçó ens convé, ja que el que ha passat el final del segle passat i el principi d’aquest ha sigut una mena de bogeria i disbauxa del capitalisme financer, que s’ha desregulat. L’ultraliberalisme dels anys vuitanta del segle passat ens ha dut a una situació molt dolenta. Però l’economia sola no té totes les respostes, també calen la resta de les ciències socials per entendre el que està passant.
La cultura és economia?
La cultura no és economia, però forma part de l’economia. És un sector de la producció, una part de la riquesa que genera una societat són empreses culturals. Aquestes empreses són com qualsevol altra empresa, el que passa és que la producció cultural té unes característiques especials respecte de la producció mecànica. Una part de la producció cultural, però, no pot buscar la rendibilitat estricta. Si una empresa que fa samarretes no aconsegueix col•locar-les al mercat, ha de canviar i fer mitjons, per exemple. En canvi, una empresa que produeix llibres, cinema o teatre, encara que durant un temps no aconsegueixi generar beneficis, no ha de tancar, i per això cal que el sector públic l’ajudi.
Les subvencions a les empreses i entitats culturals es poden considerar una inversió per a la societat?
És una inversió en civilització i en civisme. No és a fons perdut, no és rendible d’immediat en un càlcul econòmic, però si fem un càlcul social i moral, s’explica que posar aquests diners és rendible socialment encara que no ho sigui econòmicament. Tampoc és rendible un hospital i tot i així n’hi han d’haver.
Abans l’hi he preguntat si la cultura és economia, ara li pregunto: l’economia és cultura?
Si, això si! A vegades s’oblida, quan parlem de cultura, fins i tot nosaltres, a Òmnium Cultural, tendim a pensar que la cultura és literatura. En el nostre cas s’entén que prevalgui la literatura perquè la nostra preocupació principal és la llengua, però l’economia també és cultura. Hi ha una cultura econòmica, una cultura del treball… abans feia servir la paraula moral, i fixa’t que un dels patrons de l’economia, Adam Smith, va triar que es posés al seu epitafi els dos principals llibres que va escriure: La riquesa de les nacions i La teoria dels sentiments morals. Aquests dos llibres seus es combinen. El primer llibre ens explica: els humans ens movem buscant el nostre interès; en el segon ens diu: els humans necessitem la simpatia dels altres. Adam Smith ens recorda que no podem entendre’ns si només pensem en interessos.
Bé, ara ens agradaria parlar un mica de l’àmbit que és propi de Mas Albornà. Vostè ha treballat amb persones amb discapacitat?
Poc… justament a l’Autònoma els que s’ocupen de la jardineria són persones amb discapacitat. Durant uns anys vaig estar al vicerectorat i allà hi havia un xicot a les oficines que era discapacitat mental, i feia la feina perfectament bé. Potser la diferència amb els altres és que era més jovial i quan te’l trobaves tenia moltes ganes de parlar, i de preguntar-te coses.
Creu que la societat està canviant la seva comprensió de les persones amb discapacitat? Caldria explicar més bé quines són les seves necessitats?
Més que explicar el que cal és actuar, en el sentit que els discapacitats siguin visibles. Quan has dit això m’ha vingut al cap quan anava al col•legi. Una germana d’unes amigues meves era discapacitada i quasi bé no se la veia, per exemple no anava al col•legi amb nosaltres. En això en aquest sentit hem millorat ja que ens barregem més, ja que ben pensat tots tenim alguna discapacitat en un sentit o un altre. Segurament la feina d’explicar és important, però la feina que feu vosaltres, d’insistir en aconseguir la presència d’aquestes persones barrejades en els ambients de treball, en els ambients de lleure, i per què no, en els ambients culturals, és molt important.
Vostè que ha estudiat l’evolució industrial del país, creu que fa cent anys hagués estat possible aconseguir la integració laboral dels discapacitats, o llavors si algú no podia assolir un determinat nivell de producció ja se’l descartava?
Si, però és clar, fa cent anys per exemple, les dones no anaven a la universitat ni treballaven (les de classe mitjana, les obreres i les pageses treballaven i se n’han fet tips de treballar). Abans es pensava que una noia, si no és que era molt espavilada, no anava a la universitat. Ara hi han més noies que nois a la universitat. Anem fent passos cap a la integració. Amb la discapacitació passa això, es tracta de persones que tenen alguna cosa especial, abans la societat creia que no tenien un lloc entre els altres i anem descobrint que si. També passa amb la gent gran.
Ja que parlava de les dones, i veient que vostè s’ha dedicat a un camp a priori bastant masculí com la història industrial, creu que hi ha uns atributs masculins i femenins, o una manera de pensar diferent segons els sexes?
Segurament existeix però jo no crec que hi hagi un separació radical entre la manera de veure dels homes i de les dones. Hi ha homes que tenen el que en diem una sensibilitat femenina, i moltes dones que tenen una sensibilitat masculina. Però no m’agrada parlar de manera que sembli que la sensibilitat femenina és la bona i la sensibilitat masculina és la dolenta. Jo penso que necessitem les dues aproximacions, però no som tan diferents. Jo no m’he sentit mai diferent per ser dona. Ara que estic al davant d’Òmnium, em diuen que tinc sort per ser dona, ja que és una feina que demana escoltar i tenir paciència. Aquestes qualitats, el president que m’ha precedit, el Jordi Porta, les tenia tan o més que jo.
Quines aficions té?
En tinc poques, vaig més al teatre que al cinema, tot i que el cinema m’agrada. Llegeixo novel•les, menys de les que voldria, fer tertúlia amb els amics i amigues, quedar per sopar i estar-hi tres o quatre hores, anar a caminar…
Amb qui prendria un tallat?
Doncs mira (riu), amb vosaltres, per poder parlar més del que feu i per què us trobo interessants.
