“NO HI HA RES MÉS ENRIQUIDOR QUE EL DUBTE”
Miquel Roca, (França, 20 d’abril de 1940)
Advocat de vocació o polític d’esperit? “Jo sóc advocat de vocació”, respon convençut Miquel Roca. Durant els anys com a diputat de CiU, l’advocat explica que va “deixar l’advocacia d’interessos particulars per la d’interessos col•lectius”, però que, en cap cas, mai es va “separar del dret al servei dels ciutadans”. Roca, que ha saltat de nou en l’esfera pública per haver estat triat per defensar la infanta Cristina en el cas Nóos, ressalta que el dret s’adapta al context polític: “Durant la dictadura vam treballar per a la llibertat i després per ajudar els ciutadans a viure en pau i progrés. Si ho hem aconseguit o no, seran els ciutadans, els que ho hauran de decidir”.
És conegut com un dels pares de la Constitució. Com veu l’evolució de la seva “filla”?
Els meus fills sempre parlen de la Constitució com la seva germana. La Constitució és un text solemne i, com a tal, consisteix en la voluntat dels que la interpreten i l’apliquen. Els textos solemnes són més música que lletra. Si hi ha voluntat de pacte, això serveix. Hi ha hagut una evolució en l’aplicació i en la interpretació del text constitucional i, sobretot, hi ha hagut una sentència del Tribunal Constitucional en matèria de l’Estatut que ha trencat el Pacte Constituent. Això ha obert una etapa molt complicada de la nostra vida política, tant a Catalunya com a l’Estat. Ara es necessiten nous paràmetres, noves ambicions i noves il•lusions. S’ha produït un trencament del Pacte Constituent, del qual la primera víctima és la pròpia Constitució.
On té penjada la Creu de Sant Jordi?
Si vol que li digui la veritat, no sé on la tinc (riu). És important que no et prenguis aquesta mena de distincions més seriosament del que representen. Et fan il•lusió i estan carregades de simbologia, però has de minimitzar el seu impacte. No sóc diferent el dia després d’haver rebut la creu de sant Jordi, ni tampoc em dóna un estatus més singular.
És president del MNAC, patró de la Fundació Gala-Dalí, president de la Fundació Barcelona Cultura… Acaba tenint temps per a tot?
Això vol dir que ho faig tot malament (riu). El fet és que tu tens una trajectòria que genera uns actius i uns passius. Hi pot haver gent que tingui interès a aprofitar aquests actius i jo no em sento capaç de negar-los a ningú. Els meus actius no són meus. Són el país i la gent, qui me’ls han donat. Un país no es construeix només des de la política, sinó també fent d’advocat, fent televisió o col•laborant amb Mas Albornà. Cadascú de nosaltres no es pot negar a retornar el que la societat prèviament li ha donat. D’aquí ve aquest pecat d’estar a tot arreu.
Ha defensat mai una causa relacionada amb la discapacitat?
Cada dia. Les coses petites són les que tenen transcendència. Un país canvia per grans fets, però sobretot per la praxis de cada dia. Les grans coses normalment són sumes de moltes petites coses amb molts petits protagonistes. Quan Mas Albornà atén unes necessitats, fa país i això és molt important. Cadascú no és més important que cap altre en la mesura que tots fem petites coses que, sumades, generen més benestar, més expectativa, més esperança, més il•lusió… Si un país no té això, malament rai.
Com valora el fet que s’acabi incapacitant les persones amb discapacitat?
Una societat té diversos termòmetres de la seva salut i un de molt significatiu és com atenem la gent discapacitada, i com ens esforcem per tractar aquestes persones correctament per donar-los la condició de ciutadans de ple dret. Tots els discapacitats tenen limitacions que ens obliguen a remoure els obstacles que impedeixen la seva plenitud. Si la incapacitació és una ajuda, té sentit; si és una desqualificació, és senyal de molt mala salut del país. Prefereixo pensar en la incapacitació com un element darrer i d’ajuda. Qualsevol altre plantejament em repugna i és una molt mala visualització d’un problema de primera magnitud.
Per què moltes empreses no compleixen la LISMI?
Ens agrada molt criticar tot el que passa ignorant la crítica que ens hauríem de fer a nosaltres mateixos. És un esport que cultivem amb una passió desordenada, però molt sovint ens oblidem de les nostres pròpies obligacions, i la LISMI n’és un exemple. No es compleix perquè l’Administració no ho requereix, però és suficientment important el coneixement de la LISMI perquè no hi hagi ningú que ignori la llei. Molts i molts empresaris no compleixen les prescripcions de la LISMI. Això ens hauria d’avergonyir a tots perquè l’esforç que se’ns demana és molt petit. És bo que les institucions ens proposin que fem un exercici de memòria.
El seu bufet d’advocats té un servei especial destinat a les entitats socials. Com va sorgir aquesta idea?
Hem de retornar a la gent la confiança que ens dóna. No ho vull magnificar, però no es pot ser bon advocat si no es fa això. No per raons morals o ètiques, sinó perquè un advocat ha de conèixer el país, ha de llegir cada dia el diari i ha de conèixer no únicament qüestions de política, sinó també culturals i socials. Si no, com pots aplicar la norma? La norma l’entens i l’interpretes diferent en funció de l’evolució. La gent ha de respirar avui aquest problema de la discapacitat. Seríem uns mals advocats i uns mals professionals si no fóssim sensibles a les necessitats d’aquests col•lectius que necessiten ajuda i comprensió.
A nivell personal, ha tingut alguna experiència laboral o social amb alguna persona amb discapacitat o trastorn mental?
És una cosa de la qual em fa angúnia parlar-ne perquè és molt fàcil caure en el paternalisme. Jo dic: són gent que compleixen amb les seves obligacions professionals, arriben puntuals, marxen a l’hora que toca, fan la feina, la fan bé, saluden, són amables, somriuen… Quan la gent diu que és molt complicat tenir persones discapacitades com a treballadors, no és veritat. Pot ser complicat si els tenim mal col•locats, però sempre hi ha un espai on poden ser, on fan bé la feina i, a més, il•lusionats. I si no la fan bé, és qüestió que els ajudis. Són gent que amb molt poc agraeixen molt i això no passa sovint.
En alguns casos de delicte, s’al•lega que l’acusat té un trastorn mental. Això estigmatitza encara més aquest col•lectiu?
No hi ha ningú que enganyi tant. Es veu de seguida el vel. El que s’aprofita d’aquesta al•legació no s’arriba a confondre mai amb el que malauradament la pateix naturalment. Són dues persones absolutament diferents. Ningú es pot equivocar.
Integració, responsabilitat social, acceptació de la diferència… són modes o conviccions?
M’agradaria creure que són conviccions, però em costa molt. Tenen una part de moda, i benvinguda sigui la moda, perquè no hi ha res més difícil que l’acceptació de la diferència. Si això costa políticament, imagini’s amb el tema de les personalitats. Hi ha hagut un canvi, evidentment. Abans volíem amagar les persones discapacitades i, afortunadament, avui això s’ha superat. Hem de treballar perquè la diferència, que no la podrem superar, sigui normalitzada. Hi haurà unes persones discapacitades que sempre necessitaran una cadira de rodes. Quan fem una rampa, aquestes persones seguiran sent discapacitades, però els haurem facilitat que puguin viure amb més normalitat. Això és un gran repte, i no és fàcil.
Pel que fa a l’educació, per quin tipus d’escola hem d’apostar?
Em fa l’efecte que estem trobant l’equilibri: hi ha uns casos que poden ser tractats d’una manera i uns casos de l’altra. Trobar l’equilibri és complicat i es poden produir errors i injustícies, però és molt important que el busquem. Buscar l’equilibri en tots els àmbits és l’objectiu de la societat des de fa molt i molt temps. És molt positiu que el debat estigui obert, que se’n parli i que no es resolgui manu militari, sinó fins i tot des del dubte. No hi ha res més enriquidor que el dubte. El no dubte és grotesc. És un debat difícil, però és bo que estigui acadèmicament plantejat.
Amb qui prendria un tallat?
Segurament amb cap persona històrica, perquè prefereixo el record de la història. No fos cas que descobrint-lo em decebés (riu). Em trobo molt sovint prenent tallats amb desconeguts i normalment sempre tenen una cosa més interessant… No hi ha res tan enriquidor com l’altre. Per tant, m’interessaria el tallat amb la persona desconeguda.
