“EL PROBLEMA DE LA GENT ÉS QUE NO HO CONEIXEM”
Mercè Sampietro (24 de gener de 1947)
És una de les actrius catalanes amb més renom. Ha treballat en tots els gèneres: teatre, televisió i cinema. El 2002 va rebre un premi Goya a millor actriu protagonista a la pel·lícula “Lugares comunes”. A la televisió l’hem pogut veure en sèries de TV3 com Nissaga de Poder, Porca Misèria o, actualment, a La Riera. Tot i que diu que no li agrada gens parlar d’ella mateixa i que autodefinir-se li costa molt, la Mercè explica que és una persona activa i treballadora, perquè diu que el que més la diverteix a la vida és la seva feina. Afirma ser un pèl dramàtica, però que intenta compensar-ho amb sentit de l’humor, i sent bona persona, com tothom. Considera que de bons amics n’hi ha pocs, perquè això vol dir que costa molt aprofundir en una mena de relació i no es considera una persona socialment activa. És apassionada, impulsiva, però molt racional.
Teatre, televisió o cinema, amb què et quedaries?
Amb les tres. M’agraden les tres i afortunadament he pogut treballar-hi. Bé, ara mateix amb cinema menys, perquè entre que ets gran i no es fan papers per dones més grans… És complicat. A més, el món del cinema està malament i és difícil aixecar un projecte. Són disciplines molt diferents, no tenen res a veure, no són comparables, per tant, em quedo amb les tres.
Dirigir o ser dirigida, què prefereixes?
Només tinc una petita experiència de direcció, vaig dirigir un curtmetratge. Em va agradar molt, em vaig divertir molt. Però és poc. Crec que quan una cosa la necessites molt i t’agrada molt, sigui com sigui, ho fas o intentes fer-ho. Si jo no ho he tornat a fer, amb l’excusa que tinc feina i la sèrie no em deixa temps, deu ser perquè no ho necessito tan. Jo no ho he fet, m’agrada molt, però no dec necessitar-ho tan. M’agrada molt la interpretació i que em dirigeixin.
Vas ser presidenta de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya, com recordes aquella etapa?
Va ser molt interessant, de debò. Va tenir moments negres i molt desagradables, i coses bones. El balanç últim és molt interessant, perquè vaig conèixer coses i persones. És un càrrec polític, encara que sigui petitó, cosa que jo no sabia, no tenia ni idea d’on em ficava. És una mica la representació de l’acadèmia, i per tant, havia de parlar o gestionar coses sempre amb polítics de més alt nivell, que si no hagués estat perquè jo estava allà, no els hagués conegut mai. Vaig aprendre i veure coses que desconeixia, per tant, és molt interessant. I després d’això, no hi tornaria per res del món, perquè això no és per mi. No tinc cap ambició política, no m’interessa per fer-ho jo. Però, va ser interessant.
Afirmes que no en sap del tema de la discapacitat, però tot i així has accedit a fer l’entrevista. Has tingut alguna experiència pròpia amb persones amb discapacitat o has interpretat algun paper?
En vaig fer un fa molts anys, quan hi havia “Estudio 1”, un programa fantàstic que es feia quan només hi havia un canal, Televisión Española. En aquest programa s’hi feia una obra de teatre setmanalment. S’hi van donar a conèixer els autors universals més importants. Ara ja fa molts anys que no es fa. I allà vam fer una obra de Buero Vallejo en què jo feia de sorda. Crec que és l’única vegada que m’he apropat així a alguna mena de discapacitat. Quan dic que no sé del tema, és perquè hi ha un desconeixement i crec que és important parlar-ne, i per això mateix he dit que sí. El que és més important és que es doni a conèixer. El problema de la gent és que no ho coneixem, i quan no coneixes una cosa i no l’entens i no l’estimes, no la comprens, no la valores o no la recolzes. Però crec que tot és per una falta de coneixement, d’entendre el que passa. Jo gaire més no puc dir perquè no tinc a prop meu algun cas com per poder parlar del dia a dia, dels problemes, de les necessitats, que és molt important saber-ho, però que hi ha molts experts que poden parlar-ne i informar-ne. És molt important que, no sé com, però que hi hagi divulgació, coneixement, que aquestes persones puguin estar en el dia a dia de la feina, de totes les coses. I això em sembla que és un problema d’Estat, això ho ha de fer el govern, a part de moltes altres coses, però crec que aquesta és l’única manera de solucionar-ho. Perquè si no, com es dóna pas a aquestes persones, perquè la societat conegui els problemes, els vegi, vegi la naturalitat amb què s’ha de tractar, en fi, veure tota la problemàtica de la discapacitat. A mi em sembla que encara hi ha una reticència i un problema perquè jo no ho conec, a mi no m’ha arribat, llavors és que vol dir que no és una cosa assumida i normal i que es tracti amb naturalitat, perquè sinó jo ho tindria com una cosa natural, i no ho tinc. No sé si m’equivoco o no, però això és el que em diu el meu sentit comú.
S’han fet alguns papers en el món de l’espectacle que representen persones amb discapacitat, com el Narcís del Cor de la Ciutat. Creus que des del món de l’espectacle es pot ajudar a visibilitzar tots els sectors de la societat?
Sí, i tant. Al cinema, s’han fet moltes pel•lícules, s’han tractat molts casos de discapacitat. Al teatre també, però al cinema, moltíssim. Des de Forest Gump, fins a molts altres casos. Això és una bona eina per ensenyar i que la gent s’hi pugui apropar.
A l’hora de representar una persona amb discapacitat, creus que s’ha de tenir una cura especial o has de fer com la resta de papers?
A mi em sembla que no, que t’has d’apropar al màxim possible, precisament perquè no quedi una cosa de cartró pedra, una cosa falsa. Jo me’n recordo que vaig intentar informar-me tot el que vaig poder sobre la sordesa i em trobava que em preguntaven quin grau, quin tipus, etc. Jo no ho sabia, era un personatge que era sord, i segurament no ho vam fer rigorosament, però jo vaig intentar que m’expliquessin per saber què els hi passa pel cap, quins són els gestos, quina sensació tenen per dintre, etc. És que és un món absolutament desconegut i no sabem res. Això s’hauria d’estar explicant a les escoles, per exemple. Jo crec que és una feina doble, extra, d’intentar que, ja que jugues un paper així, ensenyar-ho al públic de la manera més veraç i més aproximant-se a la realitat. Això ho fan quan se’n fa una de policies o d’hospitals, doncs en aquest cas, encara amb més motiu.
Hi ha alguna companyia de teatre que està formada per persones amb discapacitat. Què pot aportar això al teatre? Creus que s’hauria de fomentar més aquest tipus d’iniciatives?
Jo crec que s’ha de fomentar que aquestes persones puguin accedir a tot. Vaig veure una companyia d’actors amb diferents discapacitats i era una cosa molt divertida. Saltaven, cantaven, ballaven, i era una cosa molt maca. Vaig veure una cosa diferent, em va sobtar molt, i em va agradar molt. Hi havia una ingenuïtat fantàstica i, a més, ho feien molt bé. Culturalment està tot tan complicat i ja és difícil fer teatre avui dia, però aquestes iniciatives han de tenir més suport suposo, ha d’estar més conduït pels estaments perquè tinguin més possibilitat de fer-ho, perquè crec que serà més difícil aixecar una obra de teatre per aquestes persones, que per unes altres. Però a mi em sembla que sí, que seria una manera molt directa. Jo crec que el teatre hauria d’estar a totes les escoles, des del principi, per tothom.
Et consideres una actriu compromesa? Quin rol creus que haurien de tenir les cares conegudes com els actors o les actrius dins la societat?
Són paraules grosses. Jo intento ser el més coherent possible amb mi mateixa i no enganyar-me. Però “compromès” és una paraula molt grossa. Hi ha gent que lluita molt, que s’està jugant el tipus de debò amb moltes coses, i jo no. Llavors em fa com una mica de vergonya dir que sóc una persona compromesa. Compromesa, sí, però a un nivell tan petitó que faig el que puc, però que segur que podria fer moltes més coses. Però bé, col•laboro amb el que puc col•laborar, si amb una cosa hi crec i jo puc ajudar a què es divulgui més, hi col•laboro. No sé si això es pot dir compromís, em sembla que hi ha gent que està realment compromesa amb coses molt fortes.
La cultura, com altres sectors de la societat com el de la discapacitat, han patit retallades en els últims temps. Com creus que s’hauria d’actuar, què s’hauria de fer, qui ha de prendre la iniciativa?
Aquest és un moment que ja no sé ni com qualificar-lo. Aquest enfonsament de l’Estat, és que és una cosa tan rara. Escolto, llegeixo gent entesa i ningú sap res, ningú m’aporta la més mínima llum sobre on anem. El que sí que sé és que això és un horror, que ens estan ensorrant, que és una indignitat absoluta i que jo crec, em sembla a mi, tot i que jo no sé res, que la resposta està en nosaltres, en la gent. Jo sóc partidària de desobediència civil, absoluta i total. Crec que és l’únic que en aquest moment els pot fer alguna cosa.
Amb qui prendria un tallat?
Amb moltes persones. Amb Camus, que és un autor que adoro. I també amb els meus néts, amb l’Abril i el Max, un tallat no, perquè ells no en poden prendre, doncs una xocolata.
