LA SITUACIÓ IDEAL SERIA QUE ENTITATS COM MAS ALBORNÀ NO FOSSIN NECESSÀRIES
Martí Solé i Bordes (Vilafranca del Penedès, 1958) Advocat de professió i actual president de Mas Albornà i Caixa Penedès, Martí Solé es defineix com una persona “normal i corrent” que, per casualitats de la vida, ha tingut “l’oportunitat, la sort i la fortuna” de poder col·laborar amb diverses entitats que li han ofert una perspectiva “molt interessant” de la societat en què vivim que creu que no hauria tingut si només hagués exercit d’advocat. “Vivim en un món una mica reduït”, assegura, i per aquest motiu es considera afortunat d’haver pogut conèixer situacions molt diferents que li han brindat “una experiència molt àmplia de les coses”.Com va arribar a formar part de Mas Albornà?
S’ha de dir la veritat, oi? Jo vaig arribar a Mas Albornà perquè un amic meu, al qual per diferents circumstàncies de la vida no li puc dir que no a res, em va demanar que els donés un cop de mà. A més, jo ja havia estat en altres entitats diferents i sempre he tingut la tendència a dir que sí quan em fan aquestes propostes, precisament perquè això m’ajuda a veure coses que, per a mi, eren desconegudes.
Tenia algun coneixement previ en l’àmbit de la discapacitat o de les malalties mentals?
Jo arribo a Mas Albornà i, del que és el món de la discapacitat, no en tenia ni la més remota idea. Tothom té coneguts que tenen un fill o que tenen un germà i que es troben en aquesta situació, però en tens un coneixement absolutament superficial. Jo arribo a aquest món sense saber ben bé amb què em trobaré. Amb un parell d’anys en vaig tenir prou per adonar-me que va ser una sort poder col·laborar amb aquesta entitat. I encara ho continuo pensant.
Què li aporta exactament la seva feina?
M’aporta la possibilitat de tractar i conèixer algunes persones que jo crec que són excepcionals. No és fàcil arribar a una empresa i veure que els directius estan vivint allò amb la intensitat i l’entusiasme que aquelles persones ens van transmetre. I tinc la sort, insisteixo, de poder tractar i col·laborar amb aquestes persones. També amb els meus companys de la comissió executiva, que són persones d’àmbits absolutament diferents i que m’han ensenyat moltes coses. I, finalment, el fet de poder col·laborar amb les persones que pateixen aquest problema i que troben la seva oportunitat a Mas Albornà.
A què es refereix exactament quan parla d’aquesta oportunitat?
La majoria de nosaltres tenim la nostra dignitat i el nostre tarannà i a ningú li hem d’ensenyar que som ni millors ni pitjors. Les persones que tenen alguna discapacitat senten que sí que ho han de demostrar. I donar-los l’oportunitat de fer-ho et permet viure la seva alegria o la seva joia quan troben aquest punt. A mi m’explicaven els responsables de Mas Albornà que les persones de la institució que treballen en un dels nostres enclavaments se senten especialment motivades pel fet que no estan treballant amb nosaltres, o almenys no ho fan des d’un punt de vista formal. Ells són empleats de tal empresa o de tal altra i això ho viuen amb un orgull que qualsevol altra persona empleada d’aquella empresa no sentirà. I donar-los la possibilitat que tinguin aquesta oportunitat a mi em sembla francament gratificant.
És important per a la nostra societat que hi hagi entitats com Mas Albornà?
La situació ideal seria que no fossin necessàries. Però el cas és que ho són i és important que existeixin. Crec que també aporten molt a la ciutat o a la comarca en la qual tenen la seva activitat. Per posar un exemple, les persones que ara mateix fan la neteja de Vilafranca formen part, per dir-ho així, del paisatge urbà, com el policia municipal, per exemple.. El fet que es puguin visualitzar persones que tenen aquest problema dins d’aquest paisatge quotidià és important també per a nosaltres com a societat. Que els nens quan surtin del col·legi vegin que el senyor o la senyora que escombra o que va amb la màquina de netejar és una persona que té una discapacitat, però que està allà fent la seva feina com qualsevol altra de les persones que treballen habitualment al carrer.
Normalitzar la situació, oi?
Justament. Nosaltres i el món de la discapacitat hem evolucionat. Abans, la persona que tenia aquest problema, se la marginava, això és així de clar. Mira, t’explicaré una anècdota: els meus pares coneixen una persona amb discapacitat que durant molts anys va viure tancat en un pati d’una casa aquí a Vilafranca. Aquest senyor, pel que jo sé, mai no va sortir d’allà. D’aquí, que seria una realitat dels anys 40-50, hem arribat a la situació actual en la qual es visualitzen aquestes persones com part de la nostra societat. Ara hi estem arribant. I en aquest sentit, com a societat ens hem de sentir orgullosos d’aquest camí que hem fet.
Ja n’hi ha prou amb el que estem fent o encara hem de fer un pas més enllà?
El que faltaria és que Mas Albornà no calgués. Que totes les empreses sense una entitat superposada, com seria Mas Albornà, poguessin oferir la seva oportunitat a aquestes persones. O que aquestes persones, com fem tots, poguessin trobar per elles mateixes la seva manera de viure. I ja no parlo només de feina, sinó també de tenir una casa, d’organitzar-se personalment i familiarment, etc. Sí, ens faltaria donar aquest pas. No sé si l’acabarem de donar, però ens faltaria.
Canviant d’àmbit, és important que hi hagi centres que ofereixin una educació especial o hem d’apostar per l’escola inclusiva?
Fa molts anys vaig estar al consell d’administració de l’escola Montagut de Vilafranca i en aquell moment es practicava això que ara en diuen escola inclusiva. La meva opinió per l’experiència que vaig tenir allà és que, si les persones que tenen una discapacitat de la mena que sigui poden estar en una escola amb companys – i torno a utilitzar aquesta paraula que agrada tan poc – “normals”, és enriquidor tant per a elles com per als altres.
En té alguna experiència personal?
Les meves filles, per exemple, han tingut companyes amb una discapacitat psíquica o física i, com que han estat amb elles des de ben petites, mai els va xocar aquesta situació. Fins i tot es generava entre els nens petits un cert sentit de solidaritat. El que no m’atreveixo a dir és fins a quin punt, quant a eficàcia acadèmica de la persona que pateix el problema, és millor una cosa o l’altra.
Des d’un punt de vista social, jo tindria clar que han d’estar junts amb els altres nens i nenes. Ara em vindria un pedagog i em diria que a partir de 12 anys l’escola normalment no estaria preparada. Potser es podria estudiar la manera perquè les escoles estiguessin preparades per donar resposta quan hi hagués la necessitat, però no m’atreviria a opinar més enllà d’això.
Recorda alguna anècdota en especial amb una persona discapacitada?
Bé, des que els treballadors de Mas Albornà fan la neteja aquí a Vilafranca, em saludo amb ells pel carrer, cosa que de vegades sorprèn quan vaig amb amics. Ells em diuen: “Deus ser una persona molt important”. I jo els responc: “Segurament”.
Amb qui prendria un tallat?
(Riu). Potser si m’ho haguessis preguntat fa quinze dies t’hauria donat una altra resposta, però amb els dies que estem vivint quedaria amb el ministre d’economia, amb el senyor Luis de Guindos. Crec que aquest senyor ens hauria d’explicar moltes coses a tots plegats que no les dirà en públic, però que potser prenent un tallat sí que me les arribaria a dir.
