“VEURE A ALTRES EMPRESES TREBALLAR AMB PERSONES AMB DISCAPACITAT T’AJUDA A FER EL PAS”
Juan Vilar, (43 anys),
Viu a Sitges, està casat i té dos fills. Sempre que pot, intenta fer esport i el que més li agrada, estar en famÍlia i amb els amics. Va estudiar enginyeria industrial i dirigeix una fàbrica de l’empresa automobilística Sandhar des de fa 15 anys. Una empresa que abans era catalana però amb el temps ha passat a ser de capital indi, per la qual cosa viatja sovint al continent asiàtic. Treballa al competitiu món de l’automoció i des de Sandhar produeixen peces als seus clients d’arreu del món i això requereix reinventar-se constantment, el que significa ara fer una cosa nova, ara invertir en una màquina que faci les coses més ràpides, anar investigant, tenir curiositat per les coses i mantenir la inquietud… Mentre es continuïn venent cotxes a d’altres països on encara hi ha un munt de gent que en necessita, es continuaran generant components d’automoció com és la peça estandar del cinturó que ens reté en cas de tenir un accident. Han perdut el compte dels cotxes que han assegurat, però afirma que entre el 15 i el 20% dels automòbils del món porten una peça tan important com pot ser aquesta.
La carrera d’enginyeria no és fàcil. Que és el que es requereix per ser un enginyer?
Diria que curiositat. La carrera d’enginyer és una carrera que l’acabes i dius: bé, i què he après? I els tres primers anys penses, què faig aquí, què m’estan ensenyant? Aleshores la meva conclusió final és que aprens a ser curiós amb les coses i a buscar informació, entendre i buscar la lògica de les coses. I és la única cosa que em fa pensar que val la pena estudiar àlgebra, càlcul, que no aplicaràs mai a la vida, però estableixes mecanismes lògics que després fan que entenguis el procés energètic d’un forn, per exemple, en deu minuts. Necessites no cansar-te, anar investigant i tenir curiositat per fer coses. Com Leonardo da Vinci, que diuen que és el primer enginyer famós per naturalesa perquè feia de tot.
En quina part de l’enginyeria creus que el col•lectiu discapacitat pot arribar a participar?
El que ens hem trobat aquí en un entorn industrial és que cada feina requereix unes capacitats diferents. Tenim la tendència a pensar que tothom ha de fer de tot i pot fer de tot però en la indústria realment hi ha tasques que normalment són molt específiques i que s’han de fer constantment, hi ha tasques que requereixen una sèrie de capacitats, que poden ser molt flexibles, i d’altres que el que requereixen és constància. L’enginyeria contribueix a ordenar aquestes tasques de forma que hi hagi coses que es puguin fer per gent que té unes determinades capacitats i altres per la que té unes altres capacitats. El treball d’enginyeria en una indústria el que pot fer és definir tasques i trobar tasques que puguin fer gent amb unes altres capacitats. La gent de Mas Albornà que vé té unes capacitats diferents que fa feines que les que potser farien altra gent amb unes altres capacitats.
A dins de Sandhar hi treballen persones amb discapacitat intel•lectual i trastorn mental. Com va ser la iniciativa d’incorporar aquest col•lectiu?
No va ser una decisió única d’una persona sinó d’un equip de persones i partint d’una visió una mica diferent. Nosaltres teníem inquietud per temes socials però per causa de la competititvitat en què ens movem hem de fer les coses de forma eficient. Vam estar parlant sobre la possibilitat d’oferir tasques que s’ajustessin a capacitats de gent que no troba treball en el mercat laboral. Aleshores vam entrar en contacte amb Mas Albornà, creient en una tipologia de tasques que podíem desenvolupar conjuntament. Vam estar investigant el tema durant un parell o tres de mesos per fer proves i iniciar aquest projecte. Nosaltres incorporarem gent de Mas Albornà a l’empresa i els buscarem tasques que facin fins i tot millor que gent que avui en dia està dedicada o fent unes altres tasques. Vam començar fa tres anys entre que ens ho vam pensar nosaltres i ens vam posar d’acord amb Mas Albornà. El procés és diferent al que estàs acostumat a veure, no saps com s’ho pendrà la gent.
Quin balanç feu d’aquest període de temps?
El balanç en general és positiu. Tot i que també hem fet coses que després hem hagut de tirar enrere. Cal trobar aquest equilibri però el balanç és positiu perquè al final tens persones que estan encantades amb el que fan. Per a ells és molt important i hi guanyen perquè tenen un treball que sinó no podrien tenir, i nosaltres guanyem una persona totalment implicada que de vegades també costa en una indústria. Seria allò que els anglesos anomenen un “win-win”. Nosaltres probablement tenim una persona més adequada per segons quins treballs que la que teníem abans. Seria molt difícil que algú s’atrevís a contractar una persona d’aquest perfil si no hi hagués una estructura darrera que ho recolzés. Perquè no és tan senzill i, a part, la persona és totalment diferent. És gent que difícilment podria trobar feina, més enllà de gent coneguda, i aquí en canvi s’adapta el treball al seu perfil.
Actualment quines tasques estan duen a terme aquestes persones amb discapacitat o trastorn mental?
Fan operacions de producció amb peces que s’han de posar en màquines per mesurar-les, calibrar-les i a les que posteriorment s’han de fer operacions de llimat, per exemple. Hem definit i descrit quatre o cinc operacions diferents amb la particularitat que sempre són les mateixes i són 100 per 100 repetitives. D’altres persones no són capaces de repetir constantment una mateixa cosa, però aquí s’ha aconseguit això i els treballadors van rotant en les tasques prèviament definides.
Com és la integració dins l’empresa amb la resta de treballadors?
Sí que hi ha integració perquè al final els veuen com a companys. Al principi se’ls veu com una amenaça pel fet de pensar que potser perdran la feina per l’entrada de nous treballadors, però majoritàriament ho acaben veient com un complement. També tenim diferents perfils dintre dels treballs: amb problemes mentals i d’altres tipus. Són gent que al principi es veuen diferent però un cop acostumats quan passa un temps s’integren com a companys i sobretot diria que el punt a superar més que la diferència és la por que els treguin el treball. La gent acaba intentant valorar si pot fer una cosa o una altra i si pot fer bé la que fa, però en qualsevol cosa que fa una empresa que està constantment sotmesa al canvi per ser més eficients, es veu molta resistència al canvi.
Com es lidera un equip de persones amb discapacitat o amb traston mental?
És diferent però aquí hi hauria dos vessants: la part d’empresa i la part de Mas Albornà. Per la part d’empresa és el mateix: definim unes tasques i després nosaltres ho transferim als coordinadors de Mas Albornà que tenim aquí, que són els que han d’estar més alerta. Amb un operari corrent ja preveus el que passarà durant un dia, però et pots trobar amb situacions que són imprevisibles començant per si una persona vindrà. En tasques de producció s’hi ha de ser sempre i no pot ser avui sí i demà no. Aquí hi ha un treball de coordinació i de previsió de problemes en que has de tenir coneixements de psicologia. És un treball d’estar ficat en l’entorn i entendre-ho tot una mica. La coordinació o lideratge d’un equip té dues potes: la part de l’empresa que pot ser no varia tant i la part del coordinador real que fa aquesta tasca de recolzament i de previsió.
Heu tingut algun problema?
No tenim més problemes perquè siguin un col•lectiu especial, perquè problemes en un lloc de treball on hi treballa molta gent sempre n’hi ha. Tenim més problemes potser de canvi perquè en un procés estàndard posem una persona, aquesta fa la feina i difícilment t’equivoques. Aquí potser sí que trigues més en el procés inicial. Per contra, quan trobes la persona, està encantada de la vida de fer allò. La gestió de persones no està absenta de problemes, seria injust dir amb aquests tenim problemes i amb aquests altres, no.
Fan el mateix horari que la resta de treballadors?
Hem començat a fer torn de nit però normalment amb ells fem torn de matí i de tarda. Tot i que ara ho estem intentant revertir perquè tinguin torn de matí, tarda i nit, perquè al final el nostre objectiu és que sigui un col•lectiu exactament igual que la resta. Però amb això és bo anar de mica en mica per i has de tenir més paciència.
Com ha viscut la gent de la fàbrica aquest procés i la incorporació d’aquests treballadors?
Com totes les coses amb que treballes o que estàs en contacte amb elles evidentment primer penses una cosa i acabes pensant una altra. Ara podem dir que se’m fa més fàcil d’entendre o valorar positivament que quan vam començar amb el projecte, que tenia més pors que prejudicis. Tothom fem un procés d’aprenentatge en tot això i segurament el farem en els propers anys. Quan vam començar era optimista amb que fos una cosa que funcionés, que fos bo tan per la gent com per l’empresa, perquè sinó tampoc hauríem començat, i ara que ha passat un temps ho veig amb més confiança.
Tothom aprèn. Parlant amb un encarregat, per exemple, em deia que havíem de buscar la forma per adaptar-nos a segons quin perfil. La primera incògnita és la presència, perquè a vegades no saps segur si la persona vindrà, com en el cas d’una persona que tenia problemes per venir un dia a la setmana. Aleshores la gent que hi està en contacte els intenten convéncer i de fet, ells estan molt més implicats que no pas nosaltres perquè estan amb ells cada dia.
Què creus que faltaria fer a nivell empresarial perquè altres empreses arribessin a la mateixa conclusió que vosaltres? Sou una excepció o creus que esteu liderant això?
Crec que aquí és molt important el primer pas. El veure que hi ha altres empreses que estan treien un profit d’aquest procés i al mateix temps estan fent una acció social i que pots combinar les dues coses, al marge de lo escanyats que anem totes les empreses que fa que et preguntis quan temps ho podràs mantenir…Quan veus que hi ha empreses que combinen aquestes dues coses t’ajuda a veure que la majoria d’empreses poden passar aquest procés i al final en treuen un benefici. Dintre del món empresarial el que es pot fer és propaganda d’aquests temes i parlar entre els homòlegs d’altres empreses que haguin seguit aquest procés per adaptar-ho. A més a més penso que és imprescindible, sobretot per donar el primer pas i després ja vé la identificació interna de com ho adapto jo a la meva empresa.
Que podria fer la enginyeria per apropar el col•lectiu dels discapacitats al món de l’automoció? S’ha arribat al límit alhora d’adaptar un cotxe o encara és pot investigar?
No hi ha mai límit, això és com quan fa 15 anys pensàvem que era impossible baixar de preu una peça i s’ha acabat baixant de preu 15 vegades, una per any. Límit no n’hi ha i en el cas dels cotxes d’aquí 15 anys pensarem que els cotxes d’avui eren una tartana i ens preguntarem com podíem anar amb això. Hi ha moltes coses que s’estan estudiant a nivell de seguretat per exemple, i hi ha moltes coses a fer encara, fins que els cotxes condueixin sols, imagina’t.
Amb qui prendria un tallat?
Hi aniria amb en Josep Guardiola. És una persona que crida una mica l’atenció perquè és una mica diferent i enfoca les coses d’una forma diferent que genera curiositat. I com m’agrada el fútbol, encara més, però no sols pel futbol i pels seus èxits, sinó perquè és una persona que ha fet les coses totalment diferents en el món del futbol, ho ha enfocat diferent i li ha sortit bé.
