La normalització serà més fàcil si veiem una persona amb discapacitat que ens atén en una cafeteria
Josep Lluís Cleries (Barcelona, 1956)Tot i que la seva trajectòria, des de fa anys està lligada a la vida política, primer en un àmbit més local i després com a director general d’Acció Cívica de la Generalitat (1996-2003) i diputat al Parlament, entre d’altres, reconeix que la feina de conseller és una responsabilitat de les més altes. “Estar al govern de Catalunya és poder servir a la teva nació. El país sempre comença amb les persones i poder-se dedicar a això, malgrat els temps de dificultat, és una gran feina, i una gran responsabilitat” assegura. L’ex-conseller Cleries ha estat vinculat a diverses entitats i moviments socials (Moviment de Centres d’Esplai Cristians, president de la Coordinació Catalana de Colònies, Casals i Centres d’Esplai, cofundador i membre de la Coordinadora Catalana al Servei de l’Infant, membre del Secretariat de Pastoral de Joventut de Catalunya i Balears, etc.) i per això, també coneix de prop la societat que l’envolta. Al 2010 va ser investit com a Conseller de Benestar i Família per Artur Mas. Tot i que el seu temps lliure està molt condicionat per la política, li agrada caminar per la muntanya i llegir “ el motiu de no dedicar-m’hi més és atendre a les persones, i una prioritat com aquesta ja val la pena per si sola”.
Ens trobem al despatx de l’ex-conseller a mitjans del mes de setembre. El President de la Generalitat, Artur Mas, encara no ha convocat eleccions i, per tant, fem l’entrevista sense saber que Josep Lluís Cleries deixarà de ser Conseller de Benestar i Família en un parell de mesos.
Com és el dia a dia d’un conseller?
Els dies acostumen a ser molt complerts i actius. M’agrada ser dels primers a arribar a la feina. Em llevo a les 6 o a un quart de 7, i arribo al departament a les 8. A primera hora del matí el dia comença amb reunions, llegir la correspondència, fer despatxos amb directors generals. I a les tardes, acostumo a tenir reunions amb entitats externes o faig visites a algunes d’aquestes entitats. El lema que jo em vaig imposar, i que de fet és com es diu el meu bloc, va ser “A prop”. Que si la gent et busca, et pugui trobar, m’agrada ser accessible a les persones, tenir proximitat. Jo crec que et deus a la gent i a les persones que han fet possible que tu estiguis en aquest lloc. Ocupar aquest càrrec t’omple de satisfacció alhora que de dol, ja que no pots fer tot el que voldries en alguns casos.
Això que diu, però, sembla complicat sent conseller. Realment la gent pot accedir a vostè?
El meu correu personal me’l llegeixo jo i m’ho miro tot, fins i tot em passo una mica. A més, com que volto molt, en un cap de setmana puc visitar 2 o 3 poblacions i això et permet tenir molt contacte amb molta gent. Intento anar sempre amb les orelles i els ulls ben oberts. És cert que s’han de passar uns filtres però crec que si alguna virtut tinc és que m’agrada parlar amb la gent, amb les limitacions de temps i d’espai que tinc, és clar, però la porta és ben oberta.
On hi ha el límit entre la tasca que ha de fer l’administració i les entitats privades pel que fa a la cura de les persones amb discapacitat?
L’administració té l’obligació de garantir els drets, però la forma en què ha de rebre el servei es pot fer de moltes maneres. A Catalunya, per tradició i història, ja hi havia entitats dedicades al tercer sector, i no podem prescindir-ne. L’administració ha de ser qui digui qui té dret, però determinats serveis s’han de fer de forma concertada. És un model del que no ens volem allunyar perquè forma part del model de Catalunya de serveis socials i d’un model d’estat del benestar que també inclou la societat del benestar perquè la gent se’l fa seu. A Catalunya hem fet aquest servei mixt que funciona molt bé.
Precisament quin paper han de jugar les persones amb discapacitat dins la societat i dins el món laboral?
El gran èxit de l’estat del benestar és la inclusió. Que la gent tingui la percepció que forma part d’una comunitat, d’un país. Hem posat molt el pes en la dependència i en la discapacitat, i jo crec que on s’ha de posar la força és en la promoció de l’autonomia personal i en la capacitat. Totes les persones tenim capacitats diferents. Sempre explico que tots som diferents i el que es tracta és posar en valor la capacitat de cadascú. Malgrat la seva situació, una persona pot tenir una feina on desenvolupi les seves capacitats i les posi en valor. El nostre objectiu és fer una societat inclusiva i això, malgrat la crisi, passa pel món laboral. En aquests moments de tensió hem de tornar a posar-hi tot l’accent perquè és el que fa créixer l’autoestima. Quan una persona se sent acceptada per la societat, en un lloc de treball, fa que se senti més integrada.
Com situaria Catalunya pel que fa a la integració respecte altres models o països?
La situació de Catalunya, gràcies en bona part al tercer sector social i a les entitats, ha fet un procés que, comparat amb l’Estat Espanyol, té moltes diferències. A Catalunya, bona part de la integració laboral s’ha fet molt a través de la discapacitat física, però també s’ha fet el gran salt a la discapacitat intel·lectual, i això no té punt de comparació amb l’Estat Espanyol. Quan hi ha hagut problemes amb els diners que Madrid dóna per als centres de treball i altres programes, parlàvem idiomes diferents pel que fa a la integració. Nosaltres tenim models propis que no hem de perdre, però això sí, hem d’adaptar als nous temps.
Posi algun exemple de coses que s’haurien de canviar o millorar.
Els centres de treball especial haurien de ser un temps de pas a l’empresa ordinària, en aquells casos que sigui possible. Això no només té importància per al discapacitat i la seva família, sinó també per a la resta de societat. La normalització vindrà molt més si veiem una persona amb discapacitat que ens atén en cafeteria, en una botiga o que treballa en una empresa. Això normalitza, i és un símbol més d’integració. Ara mateix ja hi ha empreses que s’hi dediquen, i es nota molt. El més important és recordar que tots som ciutadans amb capacitats diferents.
Es pot tornar a repetir la difícil situació del retard en el pagament a les empreses del Tercer sector que ja s’ha viscut?
Hi va haver un problema puntual de tresoreria. És un tema que no està ben resolt i es busquen fórmules pont. Alhora, però, l’Estat Espanyol no respon i no demana el rescat a Europa. Això ens està portant a una situació molt complicada perquè qui dóna els serveis en aquest àmbit és la Generalitat i qui té els diners és l’Estat. A més, són uns diners que són nostres perquè són els nostres impostos. Cada dia 45 milions d’euros se’n van de Catalunya i no tornen, tenint en compte això, en molt poc temps tindríem pagats els retards al tercer sector. Cal tenir en compte que tot això ja estava al pressupost. Tot i així, esperem que sigui un problema puntual perquè està clar que qui presta un servei, en aquest cas les empreses del tercer sector social, l’ha de cobrar.
I pel que fa a la llei de la dependència, què en pensa de la gestió que se’n va fer?
La llei preveia que si la plaça costa uns 3.500 euros al mes, el copagament fos al voltant dels 250 euros al mes per part de qui rep el servei. El problema és que amb el nou finançament que ha posat en aquesta nova llei l’Estat Espanyol, aportarà 177 euros al mes, i la resta els ha de posar la Generalitat. La llei de la dependència va ser una gran aixecada de camisa perquè algú va dir que aniríem a mitges. Al traduir-ho del castellà al català vam perdre uns quants diners entremig. La situació és aquesta i s’hi ha de posar remei perquè estem patint una asfixia social que es veu agreujada per aquestes situacions que es van repetint.
Les famílies que encara no han rebut aquests diners, els cobraran?
Durant aquest temps hem intentat millorar la gestió de la llei de la dependència. Quan vam arribar al departament no s’arribava a les 100.000 persones ateses, i ara s’atenen 153.000 persones. Estem convençuts que tothom anirà cobrant els ajuts. És la nostra voluntat. Ens hem proposat que a la gent li arribi el servei concret, no una resolució d’un expedient. Cadascú necessita l’ajuda concreta que ha demanat.
Quines millores introduirà la nova llei catalana d’autonomia personal?
Malgrat la situació econòmica, com que creiem en el futur de Catalunya i en el manteniment de l’estat del benestar, estem impulsant una nova llei perquè tenim la competència exclusiva. La llei actual barreja tota l’atenció a la dependència. És a dir, posa en el mateix sac l’envelliment i les discapacitats físiques i mentals. La nova llei, en canvi, vol tractar diferent aquests sector: d’una banda l’envelliment, que arriba al final de l’etapa de les persones, amb unes necessitats concretes, i de l’altra, les persones amb discapacitat , on hi ha tot un projecte de vida per endavant. Hem de vetllar per l’ensenyament, la salut, la universitat, etc. És un plantejament diferent. Si una persona jove que té un accident de trànsit i té una dependència, el tractament que necessita és molt diferent al d’una persona gran Cal també redefinir tot l’àmbit sociosanitari, tot i que algunes coses ja s’estan aplicant conjuntament.
Amb qui prendria un tallat?
Pels temps que estem vivint, apassionants per la nostra nació, amb el President Macià. Per veure com es va viure una etapa i com es viu en aquest moment. Poder comparar aquell moment amb ara. Jo crec que ens trobem en un gran moment que ens obre un gran futur per la nació catalana.
