“VIVIM EN UN ESTAT AMB UNA CULTURA DEMOCRÀTICA MOLT PETITA EN QUÈ SEMPRE HI HA HAGUT QUI HA DECIDIT PER LES PERSONES SENSE TENIR-LES EN COMPTE”
José Antonio Larraz Metge de poble, pediatra i actualment metge especialista en psiquiatria i director mèdic de l’Hospital Neuropsiquiàtric Sagrat Cor de Martorell, és col•laborador de la Fundació Mas Albornà a més de patró. Amb vocació d’estar en contacte amb les persones, compagina l’atenció als seus pacients amb les tasques organitzatives a l’hospital i sobretot treballa per trencar amb l’estigma de la societat amb els malalts mentals i normalitzar la seva vida en condicions. Aquest doctor d’origen aragonès està convençut de les qualitats que tots tenim i tracta la qüestió en positiu i amb la il•lusió d’ajudar les persones, que és el que li agrada. Amb el temps espera que es produeixi un canvi molt important en la consciència social sobre la situació i les oportunitats dels seus pacients, amb l’objectiu d’assegurar una bona qualitat de vida per a ells i que ningú quedi desatès.
Quan va començar en medicina, tenia clara l’especialitat que volia?
Quan vaig acabar la llicenciatura hi havia dues branques que m’agradaven: psiquiatria i pediatria. Les dues especialitats comparteixen un punt que és el que m’agrada: el contacte amb les persones. La pediatria suposa poder parlar amb els nens, els pares i les famílies i la psiquiatria requereix un seguiment permanent amb el pacient.
De fet, quan vaig començar com a metge de poble tenies un fonendoscopi, un kit amb les xeringues per punxar i anaves als domicilis de la gent, t’asseies al seu menjador, parlaves amb el pacient i la família i aquesta era la meva vocació i afició. Després, les circumstàncies de la vida em van portar a Catalunya i aquí ja em vaig dedicar des del principi a la psiquiatria i fins ara.
I que li aporta el treball amb malalts mentals i discapacitats?
Sempre dic que el poc que sé no ho he après estudiant, que també, sinó visitant els pacients i parlant amb ells. Escoltant la informació que ells em donen. La formació com a professional no te la donen ni els llibres ni les conferències, jornades, seminaris o màsters que tots tenim, ens ho dóna el que ens ensenyen les famílies i pacients, sempre que els escoltis.
Amb quins paràmetres determineu què poden fer aquests pacients?
La psiquiatria i la psicologia té tota una sistemàtica per conèixer un pacient. Hi ha la fase d’exploració que et permet conèixer el funcionament mental d’una persona que et diuen com està i que és el que li passa per fer un diagnòstic a partir del qual coneixem quines són les seves capacitats, i així destacar i potenciar aquelles parts que diríem sanes. Estem davant d’una persona que pateix, que no sap què li passa i que ve a nosaltres a demanar-nos ajuda. Les problemàtiques de salut mental porten a aquestes persones a ser diferents respecte el que ens considerem “la resta”, i simplement per aquest fet ens oblidem de que són persones i prenem decisions que no corresponen al seu estatus. Intentar transmetre tot això als professionals que s’hi dediquen en el dia a dia és una de les meves funcions primordials.
Es fa difícil comunicar determinats diagnòstics a les famílies?
La comunicació és un element important en la medicina i una de les funcions importants dels professionals sanitaris. En el nostre cas anem a comunicar una malaltia mental o que provoca una discapacitat psíquica que té dues característiques: una, que les malalties mentals greus són incurables igual que la resta de malalties incurables, i a més tenen un altre element, i és que s’interpreta com un element discriminatori que avui per avui marca la relació entre els malalts i les altres persones. El reconeixement de la veritat és l’inici per poder lluitar contra aquella malaltia, i infondre esperança per intervenir i actuar quan abans per a que la persona no es deteriori i que pugui normalitzar la seva vida.
Antigament s’apartava de la societat als discapacitats i malalts mentals greus, actualment aquest aspecte ha millorat i la societat ja està més adaptada?
Dins el món de la salut mental ens trobem en una tercera fase de revolució iniciada a finals del XIX, i continuada als anys cinquanta. Fins aleshores es tractaven els malalts amb dutxes fredes, estaven lligats, se’ls sotmetia a electroxocs o injeccions de trementina per localitzar físicament el dolor.
Actualment es tracta d’aconseguir crear consciència social (tant dels professionals, els pacients, les famílies i la societat) que la persona que té una discapacitat sigui considerada com a persona, amb l’oportunitat de poder normalitzar la seva vida. Estem començant ara i ens queda un llarg camí perquè tot just estem començant a crear consciència social.
Com a persones que són tenen una dignitat, mereixen un respecte i se les ha de tenir en compte i escoltar, s’han de protegir quan no puguin valer-se per sí mateixos i no se’ls ha de discriminar pel fet que siguin malalts. També se’ls ha de tractar demanant-los una autoresponsabilització tenint en compte que també tenen uns deures com a persones. Crec que aquesta és la manera de tractar-los, i que no fem: o els protegim en excés perquè no son capaços de fer-ho o pel contrari els deixem que facin sols en moments en els quals potser no són capaços de fer-ho. Donar oportunitats a una persona per a que demostri allò que sap és fonamental pel propi desenvolupament i evolució de la persona.
Què li aporta a una persona amb discapacitat poder treballar en un entorn laboral ?
Durant molts anys els hem col•locat en una categoria social de malalts per sota del que és la categoria social de persones. El treball és d’aquelles coses més normalitzadores que hi pot haver per a una persona. L’oportunitat de tenir una ocupació és fonamental ja que el que ens acaba desenvolupant com a persones és la nostra activitat. Una persona amb una discapacitat és diferent, té unes limitacions i el que hem de fer és canalitzar el camí de cadascú i que hi hagi algú que ens ajudi a donar-nos oportunitat per poder desenvolupar-nos dins aquest camí. Aquesta és la gran tasca de les organitzacions que es dediquen a la inserció laboral, perquè sinó aquestes persones quedarien enganxats en una xarxa que és artificial. I és que el primordial no és el tractament, sinó el poder desenvolupar-te com a persona.
Treballar en un centre especial de treball o en una empresa (un entorn “normal”) al costat d’altra gent a la mateixa empresa on són, parlen i es relacionen i això és el més normalitzador que hi ha. Per nosaltres és important perquè això permet que el tractament no sigui el primari i el més important i passa a un segon pla que és el que ha de ser.
En general el treball sanitari s’està fent bé?
Crec que com a tot arreu hi ha un 99% de persones que ho fan bé tot i que s’equivoquin, tenen il•lusió pel que fan malgrat les dificultats amb alguns pacients.
Tot i així, hem d’avançar per aconseguir fer el diagnòstic precoç i la intervenció terapèutica intensiva el més aviat possible perquè les possibilitats d’èxit de normalització són molt majors.
A salut mental és complicat que puguis treballar sinó t’agrada el contacte amb les persones. El canvi l’has de produir en la interacció amb les persones i la seva millora, i si no ho fas bé, això es nota perquè la persona es queixa.
Com estan afectant les retallades en sanitat a l’àmbit de la psiquiatria?
Hem mantingut més menys els mateixos recursos però han afectat en els salaris dels professionals que hem hagut de rebaixar. Els recursos humans en la nostra especialitat són fonamentals, perquè el treball de contacte directe amb la persona i el temps és la nostra arma fonamental.Sí que han afectat el desplegament del Pla Director de Salut Mental: des de la promoció de la pròpia salut i malaltia mental, per generar consciència social fins a recursos d’intervenció intensiva, o per diagnosticar precoçment. Els recursos socials són importants per aquesta normalització, per afavorir per exemple l’emancipació d’aquestes persones i que puguin anar a viure a un pis o una residència al marge de la família com a símptoma de normalitat. Aquí sí que hi ha una carència important de recursos socials que permetin això i ens hem quedat a l’inici d’aquest camí
Com s’ha avançat en el desplegament de recursos cada país?
Crec que té molt a veure amb la cultura pròpia de cada país i hi ha diferències. Els països rics anglosaxons han desplegat majors recursos i tenen una cultura de base educacional diferent, amb coses molt regulades i altres molt lliures que depenen de la iniciativa de cadascú. Països com França o Alemanya amb una altra cultura, ofereixen una quantitat de recursos molt important però també han promocionat la llibertat de les persones i la normalització d’aquestes a nivell de consciència social. Crec que vivim en un estat amb una cultura democràtica molt petita i amb reminiscències pseudo-medievals en què sempre hi ha hagut qui ha decidit per les persones. Tenir cultura democràtica suposa tenir en compte les persones, la importància d’escoltar-les i aquestes acaben decidint per on va un país. I no veig que anem aprenent massa d’altres països amb menys història però en que les persones estan acostumades a decidir.
Amb qui prendria un tallat?
Amb moltes persones, companys amb que treballo als serveis que veig en reunions d’equip com tracten als seus pacients i familiars, la sensibilitat que tenen alhora de veure com se’ls pot ajudar i que treballen molt bé. Amb ells i amb la gent que m’ho fa passar bé, és agradable, sensible. O amb les meves filles que em donen maldecaps però quan em parlen de les seves coses et fan sentir que has fet alguna cosa bona a la vida. Amb moltes persones però ningú amb concret. Penso que hi ha moltes persones amb qui val la pena prendre’s un cafè. Amb els familiars o els pacients de vegades, tot i que hi ha allò de que com és pacient i l’has de tractar no t’hi apropis massa. Doncs bé, també és agradable que t’expliquin les seves coses i està bé com a signe de normalitat.
