“EL DIAGNÒSTIC PRECOÇ ÉS UNA DE LES COSES DE LES QUALS ESTIC MÉS CONTENT DE LA MEVA ETAPA DE PRESIDENT”
Jordi Pujol i Soley (Barcelona, 9 de juny de 1.930)
Poques presentacions necessita Jordi Pujol i Soley. Conegut pels seus 23 anys de presidència de la Generalitat de Catalunya, també va estudiar al Col•legi Alemany de Barcelona, on explica que va desenvolupar un gran interès per la història i la literatura, i es va llicenciar en Medicina a la Universitat de Barcelona. Posteriorment, quan ja l’havia rosegat el cuc de la política, va participar en diverses iniciatives antifranquistes, com ara l’Afer Galinsoga, la campanya “Volem bisbes catalans” o els Fets del Palau, que li van costar tres anys i mig de presó. L’any 1974 es va convertir en un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya, partit amb el qual guanyaria les seves primeres eleccions sis anys després. Actualment, Jordi Pujol assegura que viu la vida política “patint”.
Quins records conserva dels anys al col•legi alemany de Barcelona?
En conservo molt bon record. Allà em van desvetllar l’interès per certes matèries, com la història. Hi vaig estudiar de l’any 35 al 36 al Kindergarten – jardí d’infància – i de l’any 39 al 45.
Va ser en aquesta etapa quan va començar el seu interès pel catalanisme?
Sí, però no va tenir a veure amb l’escola, sinó amb la meva família i el meu entorn. De l’escola alemanya, em podrien haver influït la història – el meu professor era molt bo – i un cert interès per la literatura alemanya i francesa, tot i que ràpidament em vaig passar a la catalana. Els llibres que tenia a casa eren tots en català o en castellà.
Conserva amics d’aquella època?
Sí, però amb la majoria no he tingut gaire contacte després, tot i que en conservo algun. A més, alguns dels més propers ja es van morir.
Com pren les decisions? Les acostuma prendre sol o les consulta amb algú?
Les dues coses. M’agrada consultar, discutir i deixar-me aconsellar. De totes maneres, moltes decisions importants de la meva vida, les he pres sol. No sé si és bo o no, però tinc una certa tendència a viure dins de mi mateix. Tot i això, gràcies a Déu tinc amics, familiars i la meva dona, que m’aconsella molt, encara que no sempre li faig cas… i alguna vegada me n’he penedit.
Com viu ara la vida política?
Patint. Fa temps que patim, tot i que hem patit poc o molt sempre. A vegades també sense necessitat, perquè les coses anaven prou bé i teníem esperances i il•lusions.
Què és per a vostè la política?
Per a mi, la política vol dir el meu país, que és Catalunya, i la gent del meu país. Jo sóc nacionalista català i m’agradaria que aquesta idea de país que porto a dins i que em dona raó de ser quedés lligada a la gent concreta. Fins i tot he elaborat una doctrina personal, que és el nacionalisme personalista. El nacionalisme té importància en el grau en què ajuda la gent. La gent necessita tenir un país ben constituït. A més, tinc un sentiment molt europeista, que em ve de quan era jove.
Manté relació amb els seus contemporanis mandataris europeus?
Sí, però una mica menys, perquè no he cultivat prou la relació d’ençà que vaig plegar. A més, alguns dels que coneixia més ja s’han mort. Tot i això, avui mateix m’ha vingut a veure el cònsol general del Japó, un país amb el qual havia tingut molta relació econòmica i cultural. I fa dos dies va estar al meu despatx un comissari europeu.
Quina relació hi tenia quan estava actiu, tenint en compte que vostè era dirigent d’un país que no té Estat?
Aquest era el problema que teníem. No et tracten de la mateixa manera que un que té Estat. A mi, em van rebre el president de la República Francesa, el de la República Federal Alemanya, el d’Itàlia… Però quina diferència hi ha? Et posaré un exemple. Arriba a l’Élysée un cotxe negre i surt el primer ministre de Burkina Faso. Allà l’esperen l’estora vermella i la guàrdia republicana. El president de França baixa del balconet, saluda el president de Burkina Faso i els dos pugen cap a dalt. Ara li toca al president de la Generalitat de Catalunya, un país que supera Burkina Faso en economia, estatus social, habitants… Arriba el president Pujol també en un cotxe negre, baixa, i no hi ha estora vermella, ni guàrdia republicana, ni baixa el president.
Quina era la seva actitud en aquestes situacions?
Quan no tens Estat, has de fer una política diferent, d’aproximació. A l’emperador del Japó, t’hi has d’acostar després d’haver-lo bombardejat amb molt de Gaudí, Montserrat Caballé i d’haver-li enviat un llibre en català sobre el Japó adjuntant-hi un diccionari Català-Japonès. Es poden fer coses, però amb una certa traça. Quan em rebien a Israel, els deia: la sinagoga més antiga de Jerusalem va ser fundada per un jueu de Girona. Aleshores et diuen: “Passi!”. Ara, no els demanis segons què, perquè et diran que no tens vot a l’ONU. Però sobretot pots demanar una cosa: que et respectin.
Dels països on ha estat, quin creu que té el millor estat de benestar social?
Els models s’han de buscar a Europa. Fa uns anys els havíem de buscar en països del nord i del centre d’Europa, però d’ençà uns 20 o 30 anys hi ha models a Catalunya i al conjunt de l’Estat que estan molt bé. Si n’hagués de triar un, triaria Mas Albornà (riu). A Catalunya podem estar orgullosos de la feina que heu fet. Quan vaig començar de president l’any 80, jo ja duia aquesta preocupació, i ens hi vam posar. Ens vam preocupar per les persones discapacitades que, per cert, cada set o vuit anys canvien de nom. Ara disminuïts, ara discapacitats… si no te n’adones a temps, hi ha gent que s’ofèn. Però a Catalunya s’ha fet una gran feinada. Sobretot gràcies als pares i a alguns metges. Això no vol dir que no hi hagi països que ho facin millor.
Creu que els familiars es continuen movent més que l’Administració?
L’Administració té moltes limitacions i hi pot haver gent que es queixi perquè les subvencions no arriben. Però deixant de banda els seus errors, crec que l’Administració té sensibilitat.
Quant ha canviat la situació des que vostè va ser president fins ara?
Quan vaig entrar de president la gent no es preocupava pels discapacitats de la tercera edat. Entre altres coses perquè els fills discapacitats morien abans que els pares. Ara és a l’inrevés, i això crea una gran angoixa. A més, hi ha hagut un increment d’exigència per tal que les persones discapacitades tinguin un tracte que s’acosti molt a la normalitat. Per exemple, quan són joves, han d’anar a la mateixa classe que els que tenen no tenen una discapacitat? Aquests temes no es discutien abans.
Què creu que es podria fer per combatre aquest allunyament que es percep entre els discapacitats i la resta de la societat?
Fa quaranta anys costava fer entendre a la gent que les cases s’havien de construir sense barreres arquitectòniques. I ara això, ho accepta tothom, encara que no es tingui ningú discapacitat a la família. En l’arquitectura aquest tema està superat.
Quan vostè va estudiar Medicina…?
No es tenien en compte els discapacitats. Jo vaig tenir la sort de conèixer-los perquè vaig caure sota l’àrea d’influència dels doctors Jeroni de Moragas i Folch i Torres, que es dedicaven a aquesta especialitat. Aleshores hi havia una certa indefensió i escepticisme en el món mèdic respecte el que es podia fer. Recordo que Folch i Torres explicava la importància del joc per a desenvolupar-se. Una de les coses de les quals estic més content de la meva etapa com a president de la Generalitat és el diagnòstic precoç, que es va aconseguir gràcies a Montserrat Trueta. Això va ser un gran progrés.
Com es duien a terme les polítiques en matèria de discapacitat?
L’acció de govern ha de tenir un pare i una mare. El principal actor és la mare, que detecta el problema, diu què s’hauria de fer i es mobilitza. I dic la mare perquè és la més important en el naixement d’una persona, així com en el naixement d’una idea. Després es necessita el pare que digui: “Fem-ho”. Jo vaig tenir un paper important en moltes polítiques només perquè vaig dir: “Que es faci, això”.
Amb qui prendria un tallat?
Potser demà te’n diria un altre, però en aquest moment m’agradaria fer un tallat amb els meus pares. I, si no fossin els meus pares, amb l’Antoni Gutiérrez Díaz, un polític que ara ja és mort. Al final de la seva vida seguíem tenint idees diferents, però hi vaig tenir tracte i em va agradar. Un dia que ens vam trobar vam tenir una conversa i vam coincidir molt humanament. Els dos devíem haver canviat una mica. A més, teníem la mateixa preocupació: que amb el temps passessin coses com les que passen ara. Vam dir: “Un dia d’aquests ens hem de veure i hem de parlar”. Al cap de vuit o deu dies, però, es va morir d’un atac de cor. Sempre em va quedar aquella conversa pendent.
