TRACTAR TEMES DE DISCAPACITAT EN RELATS O CONTES, SENZILLAMENT AJUDA A QUE SIGUIN NORMALS.
Jordi Ferré Blasco (Valls, 1964).Jordi Ferré responsable de l’editorial Cossetània Edicions, ara és també el director de 9 Grup Editorial, el resultat de la fusió entre aquesta editorial i Angle Editorial. El juny de l’any passat es van unir i d’aquesta manera, 9 Grup Editorial s’ha convertit en el segon grup editorial del mercat en llengua catalana. El Jordi combina la seva passió pels llibres amb la muntanya, tot i que costa trobar temps per desenvolupar-les. Amb Victus, de l’Albert Sánchez Piñol a punt de llegir, diu ser una persona treballadora i tossuda. Li agrada la cultura i el país.
Tot i que la seva és una editorial de caràcter generalista, també destaquen algunes col•leccions més concretes que volen representar determinats àmbits de la societat, com es combina tot això?
Nosaltres vam començar amb temes molt especialitzats com ara la muntanya i la cuina. Poc a poc això ho vam anar fent més gran, perquè el nostre país és petit i, per tant, les editorials està bé que siguin una mica especialitzades, però costa molt que visquin d’una sola especialització. Aquest estiu passat, al fusionar-nos amb Angle Editorial, tot això ho hem redefinit una mica. El segell Angle acaba fent més coses d’assaig i literatura, i Cossetània queda més per llibre pràctic. Però tot i així, això sempre té un punt d’unió, és a dir, que no és una partició per temàtiques exacta.
Com es combina la passió per la literatura i per les BTT i la muntanya?
Crec que és un equilibri bastant interessant, perquè és una mica el concepte de “cos sa, ment sana”. Crec que està molt bé poder fer exercici físic. Sempre dic que quan vaig a córrer o vaig en bicicleta, estic endreçant el meu cap, cosa que en molts moments de la vida ens fa falta. També tinc una feina que m’apassiona i que, a més a més, m’interessa i hi passo moltes hores. Per tant, crec que és bo, sobretot quan treballes molt intensament, mantenir una activitat que et permeti relaxar-te i que et permeti escampar la boira i treure les cabòries del cap. I en aquest sentit, en la natura, el paisatge és un antídot extraordinari.
En quina situació creu que es troba la literatura catalana i les editorials?
Si ho mirem en un marc més ampli del què és el món del llibre en català, ens trobem amb una situació problemàtica per una crisi estructural i econòmica. En aquest moment, no podem destriar quina de les dues coses està afectant el mercat. Tot plegat fa que haguem de ser molt curosos amb cap a on va el nostre sector, perquè el llibre en català és un sector on aviat es troba l’os. A més, hem de competir per tenir posicionament en el mercat i per tenir vendes, amb una llengua que és de les més importants del món. A Catalunya, tan sols 1 de cada 4 llibres que es compra i es llegeix, es fa en català i la resta es fa en castellà. A més a més, malgrat que el llibre en català, l’1,8% de la seva facturació prové de subvencions públiques, en els últims temps també hem tingut una davallada important del 35% del total que ens venia d’ajuts públics. Crec, també, que el món editorial en català està massa atomitzat, hi ha moltes empreses petites i que seria interessant que creéssim sistemes de col•laboració per poder optimitzar alguns dels recursos i de les despeses estructurals que ens ajudaria en un moment com aquest. Per tant, ens cal que hi hagi més consum de llibre en català. S’ha de veure també què passa amb l’entrada al món digital. A hores d’ara, el principal problema que hi ha amb aquest món és que no hi ha un marc legal que permeti fer un negoci. Si no hi ha un marc legal, és impossible que es desenvolupi correctament.
La seva editorial ja va publicar un llibre per Mas Albornà. Creu que amb iniciatives com aquesta, és una manera de donar a conèixer la feina que es fa des d’aquesta entitat?
La principal feina que es va fer en aquell llibre va ser posar en sistemes de relat de ficció, temes que pertoquen molt a la societat i, al tractar temes de discapacitat amb uns relats o contes, el que fem és senzillament normalitzar aquest tema. Recordo que amb la lectura d’aquells relats, n’hi havien que t’arribaven molt a l’ànima i al cor. Hi havia situacions que eren completament comparables a les situacions normals, que totes les persones tenen en la seva vida. Ni uns problemes ni uns altres són pitjors. No és la primera vegada que ho fem i no serà l’única, i esperem poder-ne fer d’altres, dins les nostres possibilitats, perquè una editorial, a més a més de ser una empresa, és un agent cultural del país i com a tal, ha d’actuar. Malament si una editorial pensa que tot el que fa ha de tenir un únic objectiu que és l’econòmic.
Quina mena de llibres recomanaria o creu que li agradaria a una persona que té discapacitat o trastorn mental?
Jo li faria la mateixa recomanació que li faig a tothom: que llegeixi el que li agradi. A vegades no t’agrada la novel•la, però t’agraden molt els cotxes. Una llibreria està plena de possibilitats per poder llegir coses de cotxes. Doncs amb això és el mateix. Qualsevol persona que tingui alguna discapacitat, segur que té una cosa que li agrada.
La seva editorial té seu aquí a Valls. Des de les comarques com creu que es pot influir perquè es puguin integrar laboralment aquestes persones amb discapacitat?
Nosaltres tenim seu aquí i l’altre segell té seu a Barcelona. La integració a la societat de qualsevol persona amb problemàtiques és una obligació que tenim visquem a Barcelona o visquem a la Fatarella. La prova és Mas Albornà i altres institucions que hi ha en aquest país, com la gent de la Fageda de la Garrotxa. Adaptades al seu territori poden integrar perfectament les persones amb discapacitat. Fins i tot crec que hi ha més possibilitats fent-ho des de comarques que no pas des de la gran capital.
Creu que no es fan gaires llibres relacionats amb el tema de la discapacitat i el trastorn mental perquè el tema no ven o perquè no interessa?
Perquè no ven, no, perquè jo recordo quan Josep Maria Espinàs o Màrius Serra van treure llibres relacionats amb la discapacitat i que es van vendre molt. Però quan un escriptor, i especialment amb narrativa, que és el que porta les principals vendes, ha de tractar una problemàtica com aquesta, l’ha de conèixer molt. Aquests dos autors eren persones que coneixien aquest món de molt a prop. Jo entenc que hi hagi escriptors que els hi costi posar-se en aquesta pell. Recordo que quan fèiem el llibre de “Mira’m” (de Mas Albornà), els autors s’ho van prendre com un repte el fet d’intentar escriure un relat posant-se al lloc de la persona amb discapacitat. Recordo que em comentaven que els hi havia estat un exercici molt complicat, però que a la vegada havia estat molt profitós per ells. A més, jo diria que la feina que en el seu moment fan autors com aquests, és extraordinària. És cert també que el mercat dels grans èxits es mou molt per modes. És molt difícil que una temàtica així es converteixi en moda, però sí que es poden produir èxits editorials.
Què pot proporcionar la literatura per sensibilitzar la societat sobre temes com aquest de la discapacitat?
Apropar un tema al lector. El que s’aconsegueix amb temàtiques com la discapacitat és fer que la societat sigui conscient que és un problema, però que no és un problema irresoluble, sinó que la societat hi pot intervenir i hi pot treballar en aquest sentit. I sobretot, el que fa és humanitzar-lo. Per tant, la literatura el que et permet és, a partir de la ficció, humanitzar un problema i intentar crear un exercici d’empatia de la societat cap a aquelles persones que tenen aquell problema o cap al problema en general.
Escriure llibres sobre discapacitat estrictament, normalitzaria el problema o encara l’estigmatitzaria més?
Jo sóc poc expert en això, però puc dir la meva opinió personal. Tot depèn de com es faci. Penso que amb treballs com el que vam fer en el cas del “Mira’m”, no creem un estigma ni molt menys, sinó que el que fem és portar aquesta temàtica d’una forma molt normal a la societat i incorporar-la al què cadascú pensa. Per exemple, al fer un treball sobre l’atur o la pobresa crec que no ho estem estigmatitzant. Crec que ens serveix per conscienciar a la gent que allò existeix. Aquestes paraules per si soles tenen poc significat. El que té significat és la situació personal de cadascú. En el cas de la pobresa: el drama humà. En el cas de la discapacitat: la situació personal que viuen les famílies i que viu el propi discapacitat. Per tant, és a partir d’aquí que la gent pot entendre moltes coses que les estadístiques o els llibres no ens permeten situar dins el que és el pensament de l’altre.
La literatura és un reflex de la societat o un ideal de la societat?
En cada moment de la història, totes les arts reflecteixen tal com és la societat. Crec que en aquest moment, amb el que estem publicant, estem reflectint el que succeeix en un país. Això està bé perquè la perspectiva dels anys et deixa veure moltes coses. La ficció és ficció, però també es tracta d’intentar establir una lectura del què ha passat en cada moment. A part dels estils que es facin en cada moment, que això també es van definint per modes, i aquestes modes defineixen un estil. També es fa a través de la cultura i les arts, i la literatura ho és en aquest sentit. Hi ha d’haver una línia transgressora que ens faci avançar. La cultura ha de tenir un punt transgressor, perquè si no fos així, difícilment avançaríem cap a nous models. Per tant, veure aquelles coses que representin en cada moment una postmodernitat també ens pot ensenyar cap a on va tot plegat.
Amb qui prendria un tallat?
És complicat. Aniria a fer-lo amb molta gent i que aquest tallat fos una conversa interessant. Per mi hi ha un vallenc, que en aquests moments ja és mort, però que en un moment com l’actual m’agradaria fer un tallat amb ell. Era el doctor Carles Cardó, que va ser canonge de la catedral de Tarragona, i era un deixeble de Vidal i Barraquer. Als anys 30, quan calia reflexionar el que érem com a país, ell tenia unes reflexions molt interessants que, a més a més, quan agafes ara els seus llibres penses que el que va escriure ho podia haver fet el 2010 o 2011. Per tant, una reflexió sobre el que som i sobre com hem d’actuar en una situació com aquesta a partir d’una persona tan centrada com Carles Cardó, jo crec que m’interessaria prendre un tallat i poder-lo escoltar en aquests moments. El tallat, descafeïnat.
