“TOTS ELS ACTORS SOM DISCAPACITATS EN ALGUN SENTIT”
Joel Joan (Barcelona, 2 de novembre de 1970), Joel Joan confessa que li resulta estrany autodefinir-se perquè la resposta, diu, varia molt segons el moment del dia, la setmana, l’estació de l’any i la meteorologia i també juga en funció de la seva parella i de les seves tres filles. Malgrat això, es considera com un ciutadà que, sobretot, és actor i que també ha fet de director i de guionista televisiu. Format a l’Institut del Teatre, ha treballat en projectes tan diversos com ambiciosos, com ara les obres teatrals Somni d’una nit d’estiu i La filla del mar, la pel•lícula Vicky Cristina Barcelona, la sèrie Porca misèria i el fenomen televisiu que, deu anys després, continua arrossegant masses: Plats Bruts. Des del 2008 és el president de l’Acadèmia del Cinema Català i també és promotor de Sobirania i Progrés, un moviment a favor de la independència de Catalunya. Després de codirigir amb Sergi Lara la pel•lícula Fènix 1123, Joel Joan no descarta tornar a la televisió.Com a president de l’Acadèmia de Cinema de Catalunya, creus que el cinema català està ben vist? Té projecció?
El cinema català està ben vist i té bona projecció. Hem arribat a curses importants com la dels Òscar, per exemple, i cada vegada tenim més públic. També és veritat que el cinema català és minoritari, més d’autor, i que no arriba a les grans pantalles. Però tenim directors i actors importants i ens estem fent un lloc. Som un cinema petit, però valent.
Com afecta la crisi econòmica actual les arts escèniques?
Una mica com afecta tothom. Però és molt difícil parlar d’això. Per parlar-ne seriosament hauríem de deixar passar uns 20 o 40 anys i mirar què hem canviat. Ens afecta que ens puguin pujar l’IVA de la taquilla i això és molt dur perquè pugen el cost de la nostra feina sense que aquest ens repercuteixi a nosaltres. Però, a mi, lamentar-me m’agrada poc, i menys en època de crisi. El que hem de fer és posar-nos les piles. Sortir d’Espanya, en primer lloc. I després, un cop fet aquest petit preàmbul, treballar molt. Tocarà fer sacrificis i tocaran fer moltes coses. I les farem i ens en sortirem.
Com podem fer que la població consumeixi més cultura?
No sé si la població ha de consumir més cultura o menys. La cultura, la consumim constantment. Quan anem a un restaurant, consumim cultura, perquè no és el mateix anar al McDonald’s que anar a Can Roca. I quan anem a veure el futbol també consumim cultura. A mi em sembla que el que hem de fer és, sobretot, invertir en educació per tal que, en el futur, els ciutadans tinguin el màxim de sensibilitat per apreciar això que enriqueix tant la vida, que és la cultura.
A tu què et pesa més: el teu vessant d’actor o el teu compromís polític?
A mi el que em pesa realment és actuar, que és la meva professió. La política és una mena de condemna de l’espècie. Som una espècie política. Ens hem d’organitzar en polis, en ciutats, i quan som molta gent, hem de fer unes lleis i unes normes de convivència. I la no-política és el salvatgisme, l’estar enmig d’enlloc i, sobretot, l’estar sol. A la mínima que hi ha dos homes o dues dones ja comencem a fer política. Per tant, l’únic que he decidit jo és que, com que la política, si no te la fas tu te la fan els altres, és dir el que penso de la forma més educada i més correcta possible per intentar que la convivència millori.
En quina Catalunya creus que viuran les teves tres filles?
Independent. No hi ha cap dubte. És imparable. L’independentisme a Catalunya s’ha deslliurat de la por d’aquests últims segles. Hem despullat Espanya, hem intentat de totes les maneres possibles entendre’ns amb ella i no hi ha hagut manera. I quan vas amb la consciència tan neta i et sents tan poc culpable, sabent que fa més de 35 anys que hem intentat l’impossible perquè aquest projecte funcioni i que no hi ha hagut cap intenció de millor, només hi veus una sortida. I el poble ho ha vist i el poble ho farà.
Consideres que a Catalunya hi ha un bon planter d’actors?
Sí. Hi ha un bon planter d’actors.
Gràcies a qui? A l’escola, a l’Institut del Teatre…?
Gràcies que hi ha un cert amor cap a l’art escènic. A la gent li agrada veure actors donant-ho tot a l’escenari. Nosaltres apreciem aquest art i això es transmet. També vol dir que tens bones escoles i bons mestre. I sembla que l’art d’actuar ens va prou bé.
Coneixes algun actor amb alguna discapacitat o trastorn mental?
(Pensa). Quina bona pregunta… No, la veritat és que no. Conec una pel•lícula que parlava d’una història d’amor entre la Lola Dueñas i un xicot síndrome de Down. Pel que llegia als diaris, sé que aquest noi ho va fer molt bé i s’hi va posar molt. També conec la Glòria Rognoni, que era l’actriu d’Els Joglars i que en un lamentable accident va quedar en cadira de rodes. Però la feina d’actor és un pèl estressant pel fet de posar-te davant d’una càmera o d’un públic i, per a una persona amb discapacitat, m’imagino que ha de ser doblement estressant.
Com s’han de tractar els actors discapacitats? Els hem de cuidar o els hem de tractar com la resta del planter?
Però trastorns que afecten la memorització? Perquè m’imagino que alguns trastorns no et permeten estudiar un guió o una línia de personatge i donar-li un sentit. I en aquest aspecte és una feina compromesa. Però hi ha actors nans, amb els quals l’única dificultat que tens és que has de baixar el trípode de la càmera. D’entrada, tots els actors ho som una mica, de malalts. Qui més qui menys va al psiquiatra, així que una mica discapacitats ho som tots. Sigui com sigui, penso que si pots memoritzar, discapacitat i actuar són perfectament compatibles.
Com valores el fenomen de Plats Bruts? Com és que deu anys després continua tenint èxit?
Com és que Plats Bruts té èxit encara és una pregunta molt bona. Suposo que té moltes explicacions que, totes juntes, deuen fer un trenca-closques. Una d’elles són aquests personatges tan descarnats, tan imbècils, tan burros, que fan molta gràcia perquè, d’alguna manera, tots ens hi reconeixem. I és molt divertit veure com uns altres que, sense cap mena de pudor, estan disposats a donar els seus cossos i les seves vides i encarnar aquests tipus de personatges. I també el ritme de la sèrie, que era molt modern ja en aquella època, perquè anava molta ràpid. Una de les coses en què et fixes que veus una sèrie antiga és que va amb una altre ritme. El plànol dura més estona i és d’un altre tipus, la càmera no es mou… Però sobretot perquè feien gràcia. I quan una cosa fa gràcia realment, en continua fent amb el temps, perquè ens n’oblidem. Jo mateix me n’oblido i a vegades em pregunto: “Això fèiem? Ai, mare de Déu!” (Es tapa la cara amb les mans). Fins i tot, m’adono que m’he fet gran i tot i que hi ha coses que ara no faria ni diria ni boig. Però és molt agradable de veure que continua funcionant.
Sí. Ara que he fet aquesta pel•lícula, que han estat anys de molta dedicació i de molta obsessió, per què no tornar a la televisió?
Amb qui prendria un tallat?
Sòcrates, segurament. No sé si li agradaria el tallat, però sempre m’ha encuriosit, l’home.
