“HEM D’ACONSEGUIR QUE ELS QUE NO PENSEN EN LA MALALTIA CREGUIN QUE A ELLS TAMBÉ ELS POT PASSAR”

 

Joaquim Barraquer (Barcelona, 26 de gener de 1.927)
De la mateixa manera que explica com de petit muntava camions de Mecano amb el seu pare, recorda com amb 13 anys va agafar un bisturí per operar el seu primer ull de cataractes. Joaquim Barraquer té 85 anys i, des de la seva clínica de Barcelona, encara opera unes 15 persones cada setmana.A banda del Centre d’Oftalmologia, dirigeix el Banc d’Ulls per al Tractament de la Ceguera que ell mateix va fundar i la Fundació que porta el seu nom, a través de la qual tracten principalment de cataractes a persones de països en via de desenvolupament. Tot i que és una clínica privada, compta amb una Obra Social, a través de la qual les persones amb menys recursos paguen segons les seves possibilitats. “Donem poca importància als ulls perquè ningú ho ha explicat bé”, insisteix. Reivindicar la importància d’aquest òrgan a partir de la docència i la investigació ha estat una altra de les seves ocupacions. Joaquim Barraquer dirigeix el seu propi Institut Universitari i fa totes les operacions a portes obertes per als estudiants.

 

Acostuma a dir que una de les coses que aprèn amb les seves operacions és humanitat. En quin sentit?
Si a un malalt només el consideres com una peça que has d’operar com si es tractés d’una màquina, humanament no té cap sentit. T’has de fer amic del teu malalt, l’has de comprendre. Per a ell la seva malaltia és molt important, encara que sigui una vulgar conjuntivitis o una cataracta. La gent es pren les cataractes com si fossin un queixal, però no és el mateix. Amb una operació de cataractes pots deixar una persona cega o pots tornar-li la vista, com passa quan anem a atendre persones a l’Àfrica. Sense vista no poden fer res, per això quan els hi tornes la vista els hi tornes la vida.

Li falta humanitat a la nostra societat?
Una mica, hi ha molta gent que només pensa en guanyar la pela.

Com a representant de la sanitat privada, quin camí creu que hauria de seguir ara la sanitat pública?
Hem de fer el que és més bo pel malalt. És natural que la sanitat pública tingui problemes perquè hi ha pocs diners. Al nostre centre, des de sempre hem tingut la política de fer operacions més barates o gratuïtes als més pobres i que els rics paguin pels pobres. I per sort, ho hem pogut mantenir amb la crisi sense treure personal. Entre tots, fem més de 100.000 operacions a l’any,

No espera que algun dia no siguin necessàries fundacions com la seva o com Mas Albornà?
Crec que l’home sempre serà l’home. La necessitat d’aquestes coses sempre serà convenient.

Hem de reservar sempre un lloc específic en la nostra societat per a les persones amb discapacitat o trastorn mental de la mateixa manera que vostè reserva un lloc a la seva clínica per les persones amb menys recursos?
No en tinc cap dubte. Al malalt l’has de rebre amb carinyo, has d’estudiar com és, i si li costa has de dedicar-li més temps perquè ho entengui.

“Tractem al pacient com nosaltres voldríem ser tractats en el seu lloc”, és el lema de la seva clínica. Creu que seguim aquest lema a l’hora de tractar les persones amb discapacitat?
Això és el que volem que es faci. Hem d’aconseguir que els que no hi pensen creguin que a ells també els pot passar. Hi ha molta gent amb ganes de fer-ho, però també hi ha gent que ho ignora, com amb tot. Però el tracte hauria de ser afable, fer-se amic com dic jo.

Així doncs, com creu que la nostra societat mira a les persones amb discapacitat o trastorn mental?
Hi ha gent que ho fa amb ganes d’ajudar, gent que el mira amb pena, gent que pensa “que es foti”… Jo sóc dels que creu que s’ha d’ajudar.

Sempre treballa a portes obertes per facilitar l’ensenyament i compartir el seus coneixements. Creu que falta fer pedagogia a l’hora de conèixer i tractar les discapacitats?
En falta sí. Nosaltres tenim la sala d’operacions oberta a tots els metges que vulguin veure la cirurgia. Hi ha unes cúpules de plàstic perquè ho puguin veure com si fossin dins. Els seus ulls poden veure els ulls operats com si fossin a un metre de distància. Així doncs, dins les universitats i les escoles hauria d’haver-hi també una classe determinada que donés especificacions en el sentit de la discapacitat. I ja n’hi ha, però podria haver-n’hi més.

Les persones amb discapacitat presenten més problemes de visió?
No saben veure. També els hi has d’ensenyar. Una cosa és mirar i l’altra és veure. S’ha d’aprendre a veure. S’ha d’aprendre igual que aprens a parlar o a caminar.

Aleshores vostè creu que una persona amb discapacitat necessita un tracte diferent.
Segur. Necessita que ell amb la seva capacitat petita entengui les coses perquè sigui capaç de reaccionar com una persona capacitada.

A les consultes mèdiques ens trobem moltes vegades que les proves que es fan als pacients per avaluar el seu estat (com per exemple, llegir un text o dir quina lletra veuen) no estan pensades per a persones amb discapacitat o problemes de lectoescriptura. Ho tenen previst a la clínica?
Tenim un servei amb infermeres especials que poden explicar amb més temps com cal fer cada cosa. Diu una dita, que un rei francès al segle XV va anar al metge i li va dir: “espero que em tractis millor que als teus pobres”. El metge li va respondre: “això és impossible, perquè a tots els tracto com a reis”. Així és com hem d’intentar arreglar el món actual tant dividit per tantes coses en el fons poc importants.

Amb qui prendria un tallat?
Amb la persona que ho necessités més. La persona que estigués més contenta. M’agrada molt fer contenta a la gent.

 

L’entrevista en dos minuts