Entrevista a Joan Subirats

Joan Subirats

“DURANT MOLTS ANYS LA CIUTADANIA HA IMAGINAT QUE L’ESTAT HAVIA DE RESOLDRE ELS PROBLEMES SOCIALS”

Joan Subirats
“Sóc un professor universitari que intenta traslladar les seves preocupacions socials i polítiques a l’àmbit educatiu i al del compromís personal”. Aquesta és la carta de presentació de Joan Subirats, doctor en Ciències Econòmiques i Catedràtic en Ciències Polítiques. Provinent d’una família de comerciants, va començar estudiant Economia tenint alhora un gran interès per la política. De fet, “fins l’any 85 no va existir la primera facultat de Ciències Polítiques a Barcelona”, explica. Subirats, que en la seva època universitària va col·laborar en la lluita antifranquista, afirma que, tot i haver estudiat Economia, sempre va tenir la sensació que, al que s’havia de dedicar realment, era a la política.

Ha estat director de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques. Per a què serveix exactament aquesta institució?
Parlem de polítiques públiques per referir-nos a tot allò que fan les Administracions per intentar resoldre els problemes col·lectius. La lògica del segle XX era que o bé l’Estat o bé l’empresa s’ocupava del que passava en l’àmbit social. Ara ens hem adonat que la societat civil i el tercer sector també tenen capacitat de resposta en aquest terreny.

Vostè que col·labora en diferents mitjans de comunicació, creu que aquests són un altaveu o un distorsionador de la realitat?
Les dues coses. Els mitjans de comunicació són un altaveu del que passa en l’àmbit social, però, al mateix temps, com que acostumen a estar vinculats a interessos i empreses, moltes vegades hi ha veus que surten molt potents i d’altres que queden més apaivagades. Són un altaveu, però un altaveu desigual.

En aquesta línia, creu que hi ha igualtat d’oportunitats?
Hi ha una distinció entre igualtat i equitat. Tres persones d’alçada diferent poden veure un espectacle, però no tothom té la mateixa capacitat de veure. La igualtat d’oportunitats, si no va acompanyada d’un reconeixement que les capacitats de sortida són diferents, no funciona.

Com a especialista en temes de gestió i innovació democràtica, quines millores necessitaria la nostra democràcia?
Aparentment, la democràcia funciona bé, perquè cada x anys hi ha eleccions, però com a valor tenim la sensació que no arriben les promeses. La innovació democràtica és important perquè ens recorda que no n’hi ha prou amb les regles, sinó que també hem de treballar per a la consecució dels valors.

En un article afirmava “El problema no es troba només a desembarassar-se dels partits, sinó de trobar els nous subjectes polítics”. Creu que els polítics són el problema?
Fa uns anys els polítics eren vistos com a part de la solució. Ara, quan reivindiquem canvis en les polítiques, no ens podem estar de dir que voldríem canvis en les formes de fer de la política. Per tant, hi ha hagut una incorporació de la política com a problema i no només com a part de la solució.

Això és positiu?
És part de la situació actual. No en tenim prou que canviïn les polítiques, sinó també la manera de fer política. Ens estem adonant que ens agradaria ser una mica més protagonistes d’aquestes polítiques.

Ho podem interpretar com una evolució natural?
Crec que sí. I això ha passat en moments històrics determinats. Ara tenim un gran canvi tecnològic que permet estructures més horitzontals i de creació de coneixement compartit, com Viquipèdia.

Té alguna experiència en primera persona amb persones discapacitades o amb trastorn mental?
La meva relació amb el món de la discapacitat mental ha estat més analítica i teòrica que no directa. He treballat en un conjunt d’organitzacions que estaven preocupades per l’accés al món laboral de persones amb trastorn mental, i això m’ha permès acostar-me a aquest sector.

Quin creu que ha de ser el pes que han de tenir les polítiques públiques en una societat del benestar?
Crec que estem en un procés de canvi. Durant molts anys la ciutadania ha imaginat que l’Estat havia de resoldre els problemes socials. Ara l’Estat té greus problemes per mantenir aquesta posició, bàsicament per una crisi fiscal que és molt estructural. No estem en una crisi, sinó en un canvi d’època. Per tant, no hem d’imaginar que les polítiques públiques són aquelles que fan els poders públics, sinó allò que fa el conjunt de la població per resoldre els problemes comuns.

 

On és el llindar entre un Estat proteccionista i un neoliberal?
A mi m’agrada pensar en l’àmbit de la comunitat, és a dir, en un conjunt de persones interconnectades que treballen col•lectivament. Això vol dir generar una dinàmica de resposta a les situacions actuals que implica més responsabilitat col•lectiva i individual. Crec que no hem d’estar en contra de processos d’individualització, sinó en contra de l’individualisme. L’autonomia personal és un valor, però també hem de tenir en compte els que ens rodegen i hem de preocupar-nos per la igualtat, per la diversitat…

Estem reconeixent que l’Administració no pot i no ha d’arribar a tot arreu?
Crec que això és bastant obvi. No és a través de l’Estat i de les Administracions que transformarem la societat, sinó a través d’un conjunt d’instruments i de mecanismes, entre els quals també hi ha les Administracions. El que ha estat fatal ha estat imaginar que la resposta només estava en les institucions. Nosaltres votàvem, pagàvem impostos i algú ho resolia. No val dir: “Volem ser protagonistes, però ja manaran uns altres”. Tots hem de voler ser responsables de les decisions.

N’hi ha prou amb la LISMI per promoure la integració laboral de les persones discapacitades?
La LISMI és un cas molt curiós. Hi ha gent que diu que el compliment és bastant superior al de fa uns anys, ja que les grans empreses la compleixen perquè les afavoreix fiscalment. Això vol dir que les estructures que pensem com a resposta poden tenir processos de tergiversació i alteració. Hi ha un problema més general, que és reconèixer que la diversitat és un valor tan important com la llibertat o la igualtat. No hem de confondre igualtat amb homogeneïtat, cosa que ens obligaria a no buscar la resposta simplement en un canvi legislatiu. La LISMI va ser un avenç, però per si sola no és la resposta. Frases com “No hi ha res millor que ser discapacitat per trobar feina” tergiversen el procés i transformen la llei en una forma de perversió.

Quina cabuda tenen aquesta tipologia de lleis en l’economia actual?
Crec que necessitem un reset des del punt de vista econòmic. Durant molts anys hem imaginat que no teníem capacitat d’intervenció econòmica, quan la capacitat de generar coneixement compartit i social és molt important. De fet, els sectors que tenen menys atur són aquells en els quals la presència de les cooperatives és la més important. Per què és millor competir que compartir? En el món de la discapacitat trobem exemples molt paradigmàtics com La Fageda, L’Olivera… Aquestes cooperatives posen de relleu la importància que hi hagi activitats econòmiques implantades en el territori, que incorporin diversitat, que tinguin nivells de qualitat i que generin complicitat social. La gent està disposada a apostar per sistemes de producció que incorporin no només un valor de canvi, sinó també social.

Quin rol ocupen, aleshores, les persones dependents?
Segurament no hauríem de parlar de dependència, sinó de diferents graus d’autonomia, perquè també entenem com a dependents els joves, els aturats, les persones de més de 50 anys que ja no trobaran feina… Hi ha feina que col•lectivament és important, però el mercat no la reconeix com a tal, com ara les tasques de la llar o d’atenció. Hauríem d’impedir la lògica de “Si tu no treballes, no tindràs dret a prestació”. No es tracta de sancionar la gent que rep una subvenció, sinó d’imaginar que tothom té unes coses a oferir i de pensar com sortir-se’n entre tots.

Amb qui prendria un tallat?
És una pregunta no gens fàcil. A mi m’agradaria haver pres un tallat amb Norberto Bobbio, un professor italià que va treballar temes de democràcia i que em sembla que era una persona molt potent. Al final de la seva vida, va escriure De Senectute, copiant Sèneca, en què posava de relleu la significació del fet de ser vell.

 

L’entrevista en dos minuts

2 Respostes Entrevista a Joan Subirats

  1. Laia Azcona

    La persona amb qui li hagués agradat pendre’s un tallat és Norberto Bobbio, no Boglio (http://es.wikipedia.org/wiki/Norberto_Bobbio), pensador del socialisme i dels termes “esquerres” i dretes”; es cita a la carrera de Polítiques (Teoria Política).

  2. mercè

    Hi ha un detall important, es tracta de Norberto Bobbio en realitat. No de Norberto Boglio

Reply to mercè