“EL QUE ÉS CAR ÉS NO INVERTIR I DEIXAR A LA SEVA SORT LES PERSONES AMB DISCAPACITAT” 

 

Joan Herrera i Torres (Barcelona, 29 de gener de 1971),
Quan toca parlar d’ell mateix, Joan Herrera es defineix com una persona compromesa i generosa. Entre les seves aficions, que no es poden comptar amb els dits d’una mà, destaquen llegir, anar al cinema, caminar, fer esport i el contacte amb la natura. El 1991 va entrar a les llistes d’Iniciativa per Catalunya Verds, tot i que ell mateix explica que el seu interès per la política ve de força més enrere: els seus pares militaven en partits polítics socialistes i la política era un tema habitual de conversa a casa seva. Especialitzat en dret urbanístic i del medi ambient, el líder d’ICV creu en una democràcia participativa en la qual l’Administració, les entitats i els ciutadans tinguin un rol actiu. Rebutja les polítiques basades en “l’interès econòmic de molt poquets” i opina que és imprescindible, també quan parlem de discapacitat, la recerca de l’interès general i del bé comú.

Com i quan et vas començar a interessar per la política?
Suposo que des de petit. El meu pare militava al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i la meva mare a Convergència Socialista de Catalunya (CSC), que eren partits d’esquerra. A casa discutíem de política i jo ho vivia molt. Però sobretot em vaig implicar a l’institut, arran del Plan de Empleo Juvenil que va fer el govern de González al final dels 80. La gent s’hi referia com els “contractes escombraria”. A més, també em vaig implicar molt en el moviment pacifista i en el moviment estudiantil després de la Primera Guerra del Golf, l’any 1991. Va ser aleshores que vaig participar en la campanya del 07. Aquell, per tant, crec que va ser l’espai màxim de politització i el que em va dur a participar en política i a apuntar-me un dia a Iniciativa.

Enguany hi ha hagut diverses manifestacions i vagues per protestar contra el sistema econòmic i les retallades. Com afecten les mobilitzacions socials a la vida política?
Jo crec que avui les mobilitzacions són un espai d’apoderament i de presa de consciència en el qual ens adonem que, entre molts, podem aconseguir moltes coses. D’altra banda, les mobilitzacions tiren endavant coses que abans semblaven impossibles. Per a mi, el pitjor discurs és el de “No hi ha alternativa”. L’hem sentit dir a molts governants, de fet. I dir que no hi ha alternativa és tant com negar que hi ha democràcia. Efectivament, hi ha alternatives. Nosaltres fa molts anys que estem plantejant una legislació hipotecària diferent i, lamentablement, durant molt de temps no ens han fet ni cas. Gràcies a la gent de Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, però, s’ha evidenciat que aquesta llei és manifestament injusta. Sense la mobilització no hauríem aconseguit, per exemple, que estiguem a les portes de canviar la llei. Crec que aquest és precisament el sentit de la mobilització: la presa de consciència, l’entendre que entre tots ho podem fer i no acceptar els “no” com a resposta.

En el teu blog afirmes que tenim “un país amb corruptes i corruptors”. Les lleis de transparència són suficients o cal una reestructuració a fons?
Jo crec que cal una llei de transparència i, sobretot, una llei d’accés a la informació. Calen noves regles, però també cal actuar a fons. Totes dues coses són imprescindibles. Aquests dies tothom veu bones algunes idees, fins i tot aquells que hi van votar en contra. S’ha de tenir barra, però això ho hem vist. Per tant, calen propostes noves, però jo tinc la impressió que també cal un nou contracte democràtic. Hi ha qui creu que la democràcia és només la representativitat, i jo penso que, a aquesta democràcia representativa, li hem d’introduir elements de democràcia deliberativa i participativa per tal que funcioni millor. Et poso un exemple: que a partir d’un determinat nombre de signatures es pugui revocar una llei o fins i tot un mandatari, en cas que no hagi complert amb els seus deures o amb les seves promeses. I, sobretot, necessitem que es faci amb molta, molta, molta, molta transparència.

Quin és el següent pas, doncs?
Tenim el repte de construir una democràcia econòmica, perquè jo crec que el nostre gran problema és que moltes decisions, especialment les del sector financer, han estat preses en funció dels interessos de molt poquets i no de l’interès general. Això ha estat així perquè determinats poders econòmics han segrestat governs a partir dels casos de corrupció. A mi em preocupen els corruptes, però també els corruptors. Es tracta que fem fora els corruptes de la vida política i que no permetem als corruptors continuar contactant amb l’Administració, perquè també són part del problema.

Amb quins mètodes els ciutadans podrien participar més activament a la vida pública?
El problema que tenim és que la Constitució va fixar als ciutadans un paper segons el qual es limiten a anar a votar cada quatre anys. Tu diposites el teu vot, el delegues, i ells en fan el que volen. I al cap de quatre anys tornes a votar. Això no pot ser. Les democràcies que funcionen són aquelles en les quals l’accés a la informació és el principi general, i no l’excepció. Primerament, els ciutadans hem de poder tenir accés a tota la informació que està en poder de l’Administració. En segon lloc, ens calen instruments de control que ens facin capaços de proposar i revocar tant lleis com governs.

Veus factible aquesta normalitat informativa per a Catalunya?
Sí. A Suïssa i a altres llocs això ja és possible. Lamentablement, tenim una forma de governar que, a vegades, recorda un xic el despotisme il·lustrat. Un exemple el tenim amb Eurovegas, que el van voler portar d’amagatotis. A Massachussets, per exemple, per posar un bingo has de consultar els ciutadans. Això vol dir democràcia participativa, i es tracta que nosaltres l’incorporem. Estem en un moment en el qual necessitem obrir una nova època en tots els sentits. Volem un nou país, i no parlem només de les relacions entre Catalunya i Espanya, sinó que parlem també de drets i llibertats garantits. Necessitem un nou contracte social i democràtic que no consisteixi a anar a votar cada quatre anys i ja està, sinó un contracte que ens doni instruments per ser ciutadans actius.

La independència de Catalunya ens ajudaria a obtenir els recursos necessaris per poder invertir en matèria social i democràtica ?
Depèn. Podem ser independents per construir un nou país o per ser propietaris de les polítiques d’aigua i de mobilitat. És possible que fins i tot hi hagi algú que vulgui ser independent per vendre’s l’aigua, tot i que ja s’està fent. El que cal és obrir una nova etapa en les relacions entre Catalunya i Espanya, perquè com fins ara no podem continuar. Però el que hem d’entendre és que volem un nou país per fer les coses diferents. No volem un nou país en el qual no hi hagi canvis substancials, sinó que volem un nou país perquè les condicions de vida de la gent millorin.

En un article del teu blog (Democràcia econòmica o governs segrestats) afirmes que ens hem convertit en “subjectes de consum i econòmics”. Creus que aquest individualisme perjudica la nostra solidaritat?
Tinc la impressió que durant molt de temps vam pensar que érem consumidors i no ciutadans. Ens van vendre que aquest model de creixement ja funcionava i la majoria s’hi va adaptar. Però si no som solidaris, si no veiem en el patiment de l’altre el nostre patiment, deixem de ser ciutadans. I jo crec que precisament el que hem recuperar és el concepte de ciutadania, de ser persones, de mostrar empatia per la persona que tenim al costat. Cal que entenguem que calen solucions polítiques, però de política en majúscules, no de partidisme. La política no pot posar l’economia davant de la gent. Les decisions econòmiques s’han de prendre en funció de l’interès general. En aquest sentit, la fundació Mas Albornà n’és un exemple, perquè treballa al costat de la gent que pateix i perquè desenvolupa una funció social. Penso que hem de mirar cap a una democràcia econòmica en la qual l’empresa jugui un paper de defensa i de protecció del bé comú. I això no només és una qüestió de l’Administració, sinó també que nosaltres, com a ciutadans i consumidors, fem opcions a favor d’una determinada manera de fer empresa, societat i col·lectivitat.

Quins serien els rols de l’Administració, de l’empresa i dels ciutadans en la tasca de normalitzar una condició com pot ser la discapacitat?
Hem de prendre consciencia que, el que és molt car, és no fer res. Et poso un exemple: si una persona discapacitada està integrada laboralment, l’Administració la pot ajudar amb 2.300€ l’any. Si, en canvi, aquesta persona acaba en una residència, l’Administració ha de posar molts més diners. I amb un afegit: que aquesta persona no se sent realitzada i que, per tant, és més infeliç, cosa que provoca que el conjunt de la societat també ho sigui. Cal entendre que el que és car és no invertir i deixar a la seva sort els més necessitats, perquè això, en definitiva, fa molt més infelices aquestes persones, la seva família i per, extensió, la resta de la societat. Hem d’entendre que avui, perquè ens en sortim, ens n’hem de sortir tots.

Com ho podem concretar això?
Primerament, hem de descartar aquests models de societat en els quals un individu se’n surt i li és igual el que li passa a l’altre. L’Administració ha de tenir un paper actiu i ha de posar recursos. Surt molt car retallar, perquè si retalles afectes la vida i l’economia de la gent, cosa que acabava afectant els ingressos de l’Administració. Per tant, cal acabar ja amb aquesta dinàmica del retall. En segon lloc, cal que els ciutadans prenguem consciència i que siguem empàtics els uns amb els altres, perquè aquest és un dels factors claus per sortir de la crisi. Pel que fa a l’empresa, hem d’impulsar un model d’economia social que defensi el bé comú. I això vol dir que, des de la llei de contractació fins a les polítiques fiscals, hem de cuidar les empreses que busquen el bé comú i posar-ho un xic més difícil a aquelles que només busquen és el guany privat i particular.

Les empreses amb més de 50 treballadors, per llei  (LISMI) han de tenir un 2% de treballadors amb discapacitat. Aquesta llei, però, engloba tant discapacitat física, com psíquica o sensorial, cosa que fa que els empresaris optin per aquelles discapacitats més “lleugeres”.  Cal perfilar aquesta llei?
Cal la implicació de tota la gent que pateix discapacitats, siguin quines siguin. Es tracta que l’Administració tingui una actitud activa per tal que no hi hagin sectors discriminats.

Creus que pot existir el perill que les empreses només contractin persones discapacitades pensant en un interès econòmic?
Pot passar. Però vaja, la gent que fa bé la feina, que n’hi ha molta, ha de tenir l’acompanyament de l’Administració i el reconeixement de la societat. El que s’ha de fer és garantir que la funció social es realitzi.

Una de cada quatre persones pateix un problema de salut mental en algun moment de la seva vida. Creus que, malgrat aquesta dada, les persones acceptem fenòmens com el trastorn mental i en parlem sense estigmatitzar?
Tothom té un familiar o un amic o coneix algú del seu entorn que té alguna discapacitat o que pateix un trastorn mental, perquè, en definitiva, forma part de la realitat. És més, la crisi està fent que els trastorns mentals incrementin, ja que el patiment provoca que determinades patologies es reprodueixin amb més facilitat. Però, malgrat això, t’adones que la gent no ho assumeix i que la persona que té una discapacitat o un trastorn mental està estigmatitzada. Per tant, cal que expliquem que el trastorn mental és un trastorn més i que aquestes persones necessiten acompanyament, estima i, sobretot, no sentir-se abandonades. Per això necessitem una política activa que no abandoni cap patologia o trastorn mental a la seva sort.

On és el límit entre protecció i paternalisme?
No crec que sigui una qüestió de paternalisme, sinó una qüestió de recursos. Sí que hi ha una certa actitud de paternalisme, però del que es tracta és que hi hagi recursos i reconeixement d’aquelles entitats, associacions i fundacions que estan complint un paper.

Parlem ara d’educació. Quina opció consideres més adequada per als nens discapacitats: escola inclusiva o escola especial?
Sempre que puguem hem de fer escola inclusiva. Però el que necessita l’escola inclusiva també són recursos. No pot ser que tinguem escola inclusiva i que el que estiguem fent sigui treure professors que fan una atenció als nens amb necessitats especials. Perquè, en definitiva, el que acabem fent és una escola pretesament inclusiva, però en la qual el professor que acompanya aquests nens no hi és. Vam començar l’escola inclusiva amb els recursos suficients, a vegades bastant escanyats, però podíem anar fent. Ara ens trobem que, d’una banda, aquests professionals estan sent retirats i, de l’altra, que tampoc hi ha escoles especials perquè havíem fet una opció per l’escola inclusiva. Ens estem carregant l’escola inclusiva i a la vegada no estem donant recursos a les escoles especials. Jo ja sé que no tots els caos poden anar a l’escola inclusiva i, per tant, hem donar un model que garanteixi l’existència d’escoles especials, però entenc que sempre que es pugui hem de fer una opció per l’escola inclusiva.

Creus que el fet de visualitzar la discapacitat pot ajudar a normalitzar-la?
Jo crec que sí. El fet de veure aquestes persones de cara al públic, en tots els espais i en tots els sectors ajuda a normalitzar i a entendre que necessitem que tothom se senti partícip de les societat.

Amb qui prendria un tallat?
Amb qui aniria a prendre un tallat… (pensa). La veritat és que ara m’has agafat desprevingut i amb la guàrdia baixa. Però Nelson Mandela estaria molt bé, oi, per anar a prendre un tallat? Sí, Nelson Mandela.

 

 

L’entrevista en dos minuts