Entrevista a Joan Corbella

Doctor Joan Corbella

“ACTUALMENT LA SANITAT PÚBLICA NO TÉ MASSA TEMPS I ENS TROBEM AMB MÉS MALALTS SOBREMEDICATS QUE ABANS”

 

Joan Corbella (Santa Coloma de Queralt, 1945)
Joan Corbella o el Doctor Corbella és psiquiatre “de professió i metge per herència”, ja que sis generacions enrere de la seva família eren metges. És conegut per la seva participació en diversos mitjans de comunicació per fer divulgació sobre temes de psiquiatria. També ha escrit nombrosos llibres relacionats amb la psiquiatria i el benestar emocional de les persones. Remarca que, a més de psiquiatre, li agrada considerar-se metge, perquè explica que la psiquiatria és una especialitat de la Medicina. La natura, l’art i la música són algunes de les seves aficions, tot  i que assegura que a mesura que et vas fent gran, canvien. L’art ha estat l’adquisició més recent, sobretot, des que va més per Mallorca, perquè “allà hi ha un pintor per metre quadrat i t’hi acabes aficionant”.

 

Vostè és una persona força coneguda per la seva feina, però ens podria explicar una mica en què consisteix?
La psiquiatria és una especialitat mèdica. Ets metge i has fet l’especialitat de psiquiatria, de la mateixa manera que un nefròleg s’ha dedicat a estudiar el ronyó després de fer la carrera de Medicina i ha fet les residències. A la meva època encara no hi havia els MIR, per tant, no vam fer la residència, vam fer l’especialitat a l’Escola Professional de Psiquiatria. La psiquiatria és una especialitat de la medicina, a vegades es confon amb la psicologia o amb una carrera diferent. Però bàsicament som metges que ens hem especialitzat en la branca de la malaltia mental. La malaltia mental abasta un àmbit molt ampli, des de la persona que té una lleugera angoixa per un estrès viscut en el si de la parella, a persones que poden patir una esquizofrènia greu que els incapacita per portar una vida completament normal. La nostra feina és intentar guarir el que és guarible i alleugerir el que és alleugerible. Hi ha algunes malalties mentals que no tenen solució, que són cròniques, però que afortunadament avui dia són molt compensables i permeten pràcticament fer una vida que ratlla molt la normalitat. Anava a dir una vida pràcticament normal, però potser seria massa optimista. Altres casos, com pot ser el de la depressió o de les angoixes, tenen un principi i un final. En la majoria dels casos, si es tracten bé, comença una depressió, es tracta, es cura i es dóna l’alta, com una altra malaltia, com una pulmonia.

En quin moment hi ha el punt d’inflexió entre una malaltia mental i una discapacitat, és a dir, en quin moment una malaltia mental es pot convertir en una discapacitat?
Tots som malalts, no crec que hi hagi ningú sa, tots tenim alguna cosa que no ens funciona al 100%. Amb aquesta mateixa mesura, jo crec que tots estem en discapacitat per alguna cosa. Per exemple, jo tinc una veu molt poc agraciada i, per tant, jo sóc un discapacitat per cantar al liceu. Tinc un discapacitat i és bo reconèixer els límits que té una persona. Hi ha persones que la tenen més elevada, per exemple, hi ha malalties o estats de naixement que baixen la capacitat cognitiva, la intel•ligència pràctica i limiten la capacitat d’adaptació quan es requereix això. De la mateixa manera que hi ha discapacitats físics, quan a una persona li falta una mà, està incapacitada per fer coses manuals. Per tant, no hi vull posar la ratlla. Tots som discapacitats i del què es tracta és que cadascú sigui el més capaç possible de desenvolupar allò que és capaç de fer.

Tenint en compte el que entén tothom com a persona discapacitada, fins a quin punt és conscient aquesta persona que té una discapacitat?
No tots els discapacitats, afortunadament, no en són conscients. Hi ha persones que en són perfectament conscients, com ara estats depressius greus, que se n’adonen que, per exemple, per poder fer una vida normal necessiten un nivell de fàrmacs que no els deixen estar del tot desperts tot el dia, és a dir, no poden fer un horari normal. Si prenen aquella dosis, passen unes estones completament bé durant tot el dia, però no podrien fer un horari laboral normal. Aquestes persones, per aquesta condició, veuen que no són capaces de complir els requisits d’una normalitat, però en canvi, estan discapacitats per la normalitat. Ara em ve el cap el cas d’un noi que treballava en una empresa del poble a torns. Aquesta persona, des que va tenir un brot psicòtic, cada vegada que canviava de torn es descompensava. Al final hem aconseguit, a través dels mitjans que hi ha, la incapacitat, incapacitar-lo laboralment. Cobra una pensió i està reinserit amb altres activitats (com ara les de Mas Albornà). Procura fer una vida normal, però no pot fer una vida laboral normal, perquè no trobem en el seu entorn cap empresa, a part que la crisi actual incapacita gent que seria capaç, perquè costa més de trobar feina. Però els grans incapacitats, com per exemple un esquizofrènic, el primer problema és que moltes vegades no és conscient de la seva malaltia. Al no ser-ne, li costa més ser conscient de la seva discapacitat o de la seva limitació de capacitat. Es dóna compte que és capaç de fer coses, però li costa més de donar-se compte que les coses que fa són menys de les que faria si no estigués malalt. Ell es veu a ell mateix com un ésser normal que té uns pensaments, que ha de vigilar que si no dorm després no es troba bé, que té episodis d’agressivitat, que necessita ser controlat mèdicament. Però d’això no en té absoluta consciència i al no tenir-ne, posa en marxa una vida de discapacitat sense assumir aquesta discapacitat. I et parlen, a vegades, del taller on van o de la feina que fan des de la normalitat, com si ells fossin normals, però és evident que estan ocupant una plaça per la seva condició de no ser capaços d’estar al mercat laboral normal.

En el cas de malalties més greus, però que han estat adquirides i que no són de naixement (com l’esquizofrènia), quan ja és una persona adolescent o adulta, com assumeixen aquesta malaltia mental i són conscients que això serà irreversible?
La irreversibilitat és el que més els hi costa, perquè tots nosaltres ens veiem evolutius i, de fet, tots nosaltres som irreversibles, és a dir, mai no tornarem a ser com abans. La persona que està en un procés no pensa en tornar a ser com abans, sinó que en tot cas pensa en tornar a tornar-se bé, a sentir-se bé. A vegades això es concreta en no necessitar medicació, no necessitar tutela, no necessitar que el vigilin, poder beure, per exemple, ja que les persones amb esquizofrènia no poden beure i voldrien. Un dels problemes que tenim és que a vegades deixen la medicació i deixen de cuidar-se per poder beure el que ells diuen que és beure normal, però que sovint és beure més del compte. Però això és molt variable. Avui dia tenim recursos terapèutics, no només farmacològics, sinó de suport psicològic i entitats com la vostra que normalitzeu i poseu una falca entre el que passava fa uns anys, que era el malalt tancat a casa, n’hi havia molts. Quan vaig començar a exercir, hi havia molts malalts que estaven tancats a casa, reclosos, la família els amagava, jo n’havia visitat molts d’aquests. O que estava hospitalitzat en centres psiquiàtrics. Ara els podem treure del centre psiquiàtric perquè tenim recursos farmacològics i altres instruments per poder sortir. Potser no podrien entrar en un mercat laboral normal, però hi ha falques socials com la vostra que normalitzen i això fa que no hi hagi tanta consciència de diferència. I molts dels que van als vostres tallers, que jo en conec algun, valen a la feina amb la mateixa normalitat que en parlaria si no fos allà a condició de la seva malaltia. I no pensen pas deixar-ho ni tenen consciència que això sigui una situació que s’hagi d’acabar. Per tota la vida allà.

Precisament el tema dels medicaments, de vegades són força agressius. Fins a quin punt arriben a desdibuixar la personalitat d’aquestes persones i on està el límit entre el medicament i poder mantenir l’essència d’una persona?
Aquesta és la gran crítica que es fa a la psiquiatria i amb raó. I aquí jo hauré de fer un punt de crítica a segons quines praxis. Tens al davant un malalt amb una psicòsis, una esquizofrènia. Què primes? Assegurar que aquest noi o noia no tingui cap més brot i no hagi de tornar a ingressar, i tingui la millor qualitat de vida possible. O garantir que no tornarà a tenir cap més brot i, en canvi, estigui bastant adormit, estigui amb poques facultats per desenvolupar una vida normal. Entenent tot el que implica l’economia de la sanitat, de vegades, des de l’assistència público-privada es tendeix a voler assegurar que no hi hagi recaiguda. Al voler assegurar que no hi hagi recaiguda, sobretot en les primeres fases de la malaltia, abans dels 30 anys, que és una època en què és més fàcil la recaiguda, et trobes amb malalts sobremedicats, suposo que vosaltres els patiu. Són malalts que, en un tan per cent elevat, el psiquiatre s’atreveix a abaixar la dosis, i si abaixes la dosis aconsegueixes molta més normalitat. És a dir, de no poder anar a fer segons quines activitats, i haver-se de quedar a un nivell més baix, a poder aixecar el nivell d’exigència, perquè no està afectant la intel•ligència, està adormit, i el malalt segueix tenint la mateixa capacitat cognitiva. El que passa és que si té molta son, està com “atontat”. Sona lleig dir-ho d’aquesta manera, però passa això. Llavors la nostra feina té aquest punt de risc. També té un punt de fer unes visites més freqüents, és a dir, si veus el malalt cada 3 o 6 mesos et quedes més tranquil si tires alt la dosis que li dónes. Si el veus més sovint pots córrer un risc, perquè de seguida captaries que està descompensant-se i l’apujaries. Llavors, la gràcia, crec que és tenir la possibilitat de veure el malalt amb una certa freqüència. No et diré cada setmana, però sí cada mes o cada mes i mig per poder-te atrevir a donar la mínima quantitat de dosis necessària, no menys de la que necessita, però la que garanteixi per un costat que podrà fer una vida més desenvolupada amb menys afectacions i limitacions, però per altra banda menys adormit, buscant menys la seguretat, arriscant una mica més. En el moment que estem, que la sanitat pública no té massa temps, ens trobem amb més malalts sobremedicats que temps enrere.

Abans, moltes d’aquestes malalties mentals s’amagaven o aquestes persones no sortien de casa. Vostè que ja té molts anys d’experiència, com creu que ha canviat aquesta situació, com ha estat l’evolució?
Per començar els psiquiatres hem deixat de ser bitxos estranys. Quan jo vaig començar a sortir als mitjans, era com una novetat i un èxit veure que el psiquiatre no tenia ni banyes ni cua ni res i se l’entenia quan parlava, no feia servir terminologies estrambòtiques, parlava amb normalitat. Ha canviat molt el criteri. La gent explica que té una depressió o que té un fill amb una malaltia amb molta més normalitat. Clar, si la malaltia és greu, ho explica amb pena, però ho explica més que no pas es feia temps enrere. Avui en dia ja no són endimoniats. El malalt mental és un malalt més, és a dir, una persona pot estar malalta del ronyó, del fetge, dels pulmons o pot estar malalta del cervell.

En el futur, cap a on va la medicina, ens trobarem amb menys casos o precisament aquest context de crisi afavoreix que en sorgeixin més?
No. La psicosi, la bogeria, és a dir, la malaltia que engloba les esquizofrènies i les que impliquen una despersonalització, no ha incrementat amb la crisi. Hi ha el mateix nombre de malalts percentualment. Pot ser que hi hagi aquest element econòmic que faci que estiguin una mica més medicats, per tal que siguin menys freqüentment visitats. Però això és una qüestió que depèn del professional que tracta i de la filosofia de l’equip que tracta. Hi ha equips que el que busquen és evitar molt la recaigudes, és a dir, és un dels paràmetres que els hi donen com a èxit. Jo a vegades penso que si els evites molt la recaiguda, però els teus pacients es nota molt que són pacients i que estan molt afectats, no sé si es pot considerar una cosa de valor. En canvi, el que sí que ha augmentat i que seria una altra vessant que també tractem nosaltres però que no implicaria incapacitat permanent, sinó que seria puntualment, seria una crisi d’angoixa. Potser un dia no pot anar a treballar, però seria com una grip de psiquiatria, que necessiten tractament, necessiten ajuda, i que fan patir molt. I això sí que realment, la situació de crisi, la crispació que hi ha, ha contribuït a què n’hi hagi més. Els estats d’ànims col•lectius afecten inevitablement la població. El que està passant aquí a Catalunya (això està gravat l’endemà de les eleccions basques i a un mes vista de les eleccions catalanes), des de l’11 de setembre ha canviat l’estat d’ànim dels catalans. Hi ha menys crispació i hi ha un puntet d’il•lusió. No diria que el país sigui independentista, però hi ha una expectativa que alguna cosa pot canviar, i el pacient mig ha millorat, és a dir, aquell plus d’angoixa que hi havia a la població que s’empeltava a la malaltia. La gent no ve aquí perquè hi ha crisi, la gent ve com sempre, per les coses que li passen, pels esdeveniments que viu, per les patologies que té. Però si viu en un ambient crispat, de tensions i de neguits, això augmenta el malestar. Ara hi ha hagut una il•lusió col•lectiva que fa que el malalt estigui menys crispat i més content.

A nivell farmacològic, l’objectiu és que els medicaments siguin cada vegada més efectius i menys agressius?
Sí, però aquí s’ha notat la crisi. S’han aturat moltes recerques. Necessiten molts diners per investigar i els laboratoris han vist reduïts els seus guanys, alguns potser desmesurats. Això de carregar-nos els empresaris està de moda i sembla que estigui ben vist, però s’ha de valorar. Quan estàs en aquest món, te n’adones que un determinat laboratori guanya molts diners perquè ha tret un fàrmac que va molt bé i, a més, resulta que és car. Però potser tu has participat en una recerca de dos o tres fàrmacs anteriors que els hi ha costat els mateixos diners, i s’ha arribat a una conclusió negativa i ho han hagut de llençar. La recerca és una mica loteria. De cop i volta surt un fàrmac que resol coses, que va bé per coses i el laboratori es refà d’altres que no n’han resolt. Amb això no els vull defensar, sinó que vull dir que per investigar fa falta una quantitat de diners important. L’únic país d’Europa que no ha retallat gens la recerca és Alemanya. No estic gens content amb la Merkel, com suposo que no n’està ningú, però ella ha tingut molt clar que la recerca no l’havia d’aturar. Aquí a Espanya, és del primer que han aturat. A les universitats no arriben diners per fer recerca. Al no arribar diners per fer recerca, en aquests moments no arriben tantes recerques al final com perquè aprovin el medicament. Perquè des que es comença una recerca fins que s’aprova un medicament per ser utilitzat, passa un temps. Nosaltres anem rebent informació si participem en alguna recerca, als congressos, a través d’Internet, a través dels laboratoris que et fan arribar les novetats que tenen. Això ha disminuït notablement aquests últims cinc anys.

Quin paper hi han de jugar les famílies amb les persones que tenen malalties mentals?
El paper que hi han de jugar les famílies és el paper que hi hauríem de jugar tots: estimar-los, respectar-los, no estigmatitzar-los. Per això quan començava dient que tots som una mica malalts, serviria per dir una mica pel mateix. Si ens considerem que tots som malalts i, per tant, d’alguna manera tots som dignes de ser estimats i respectats, doncs és el mateix. Quan dic el mateix, també voldria fugir de massa proteccionismes. Potser alguns la seva dolença és massa limitadora, sí que necessiten unes atencions més especials. Però en els casos més comuns, el que més agraeix un malalt és que se’l tracti bé, però que se’l tracti amb normalitat, és a dir, inspirar pena no agrada a ningú. El malalt mental, si té una petita ombra depressiva que a vegades acompanya, en tant que també té consciència que no acaba d’estar bé, si a sobre nota que provoca llàstima als altres, el que s’acaba aconseguint és que en lloc de sentir que aquesta llàstima li sigui balsàmica, el que s’aconsegueix és que aquesta llàstima li sigui agressora.

Una persona amb una discapacitat o amb una malaltia mental fins a quin punt pot arribar a ser feliç, pot aconseguir-ho ser malgrat patir aquesta malaltia mental?
Potser més. Jo crec que la felicitat és puntual, és per exemple el moment que fa un gol el Barça, quan n’hi fan un al Madrid, el moment que tens un orgasme, el moment que t’enamores, el moment que tens un fill. La felicitat és això, són moments. Llavors seria el benestar emocional, l’equilibri, el sentir-se amb plenitud. Aquestes persones tenen més dificultat per tenir aquests moments. Per tenir puntes de felicitat els hi és més fàcil, perquè com que l’exigència baixa per molts d’ells, qualsevol petita satisfacció dins una vida més monòtona apareix amb més facilitat puntual per engrescar-se. Jo en conec de molt feliços. Lliga molt també en com són tractats en l’entorn. Si estan tractats amb massa pena, no ho són tant. Els que són més greus, que tenen molt poca consciència de la malatia, el seu estat té aquell punt de ser infeliç, com una mica “beneitó”, no se’n dóna compte del què li passa i tot ho troba bé, gaudeix menjant, etc. Llavors l’exigència de felicitat és molt més baixa.

En el seu cas, que ha jugat un paper de divulgació en aquest àmbit, com creu que s’ha de fer perquè la societat trenqui els estigmes que encara té sobre les malalties mentals, creu que encara queda molt camí per recórrer o que s’ha fet molta feina?
Hi va haver un moment que els psiquiatres ens vam fer pesats i tot, perquè estàvem per tot arreu. Jo vaig entrar amb això dels mitjans de comunicació de manera molt estrambòtica. Encara estàvem amb el Franquisme, quan l’any 1975 jo era el segon responsable dels malalts perillosos d’un sanatori. Teníem un pavelló indignant, feia fàstig, perquè clar, els malalts perillosos els posaven en el lloc més infesta de l’hospital. Els hospitals d’aquella època ja us podeu imaginar com eren. Ens vam posar a la barretina que volíem un pavelló decent i en aquella època les coses funcionaven d’una manera una mica pintoresca, però funcionaven d’aquesta manera. Ens van dir que féssim soroll i que aconseguiríem el pavelló. Vam muntar un simpòsium, un acte al Palau Sant Jordi on va venir el ministre de Justícia i el ministre de Sanitat. I el títol era: “La perillositat del malalt mental”. Amb aquesta història vam fer moltes xerrades a ràdios i televisions. I a partir d’aquí va ser quan em van començar a anar cridant per parlar de mil coses de la malaltia mental. Primer amb en Joan Castelló Rovira, després amb en Luis del Olmo, després em van encarregar una enciclopèdia, etc. Però tot va venir d’aquest episodi. Jo mai he sortit a la televisió a parlar d’una altra cosa que no fos divulgació sobre psiquiatria, però vaig estar pràcticament 25 anys fent divulgació. Ara ja no en faig perquè ningú no en vol saber res. (riu) Ara si no fas riure ja no surts a la televisió. També haig de dir que a vegades em conviden a llocs i no hi vull anar, perquè a les televisions sempre són missatges molt curts i ja heu pogut comprovar que jo necessito enrotllar-me. Si no es pot explicar, no serveix per res anar-hi per dir només dues frases.

Amb qui prendria un tallat?
Podríem anar-hi tu i jo.

 

L’entrevista en dos minuts

Respondre Entrevista a Joan Corbella

  1. joan onieva lara

    tengo discapacidad desde hace 2 años causada por istus celebral yo no mesiento discapacitado pero mesiento muy depresivo cuando no puedo hacer una cosa de lo que podia hacer antes de el istus

Reply to joan onieva lara