“TOTES LES PERSONES AMB DISCAPACITAT SABEM DEL QUE SOM CAPACES”
Glòria Rognoni Planas.Directora de teatre, actriu i ex-presentadora de televisió, ha après a viure de nou des de que fa 37 anys va patir un accident mentre assajava un espectacle de la companyia “Els Joglars” al teatre Romea que la manté en cadira de rodes per una paraplegia de les extremitats inferiors. Això no li ha impedit continuar vinculada professionalment dins del món de l’espectacle, produint grans esdeveniments com la cerimònia dels Jocs Paralímpics de Barcelona ’92 i treballant des de fa 16 anys braç a braç amb actors amateurs que pateixen discapacitat psíquica i malaltia mental a través de la Fundació Femarec. Aquest novembre, presenten un nou espectacle basat en la força de les persones amb discapacitat, en què d’alguna manera els actors se’n vanaglorien descaradament per corroborar allò de que el teatre és molt terapèutic.
Com a actriu quin és el paper que no ha fet i li agradaria?
Cap en especial, perquè amb “Els Joglars” -amb qui també treballo- tendim a treballar més amb una idea i fem improvisacions. Treus el teu de dins i pots improvisar cap al camí que vulguis i per tant ja hi ha molts papers que d’alguna manera has fet. La veritat és que tampoc hi he pensat gaire perquè si vols fer un paper concret i no el fas, em sembla que em frustraria. A més, amb una cadira de rodes és molt difícil.
Prefereix dirigir com fa actualment, o que la dirigeixin?
Quan estic dirigint m’agrada dirigir i si estic actuant penso: -Què bé que et manin i no hagis de manar, que dirigeixin els altres-. És una qüestió de gaudir-ho tot quan hi ets i quan ho fas perquè és el que t’agrada i bé, jo m’adapto. Al teatre has de fer de tot i sobretot si dirigeixes, pensar en el tema del vestuari, la música, l’atrezzo… Malgrat que tinc un equip de 3 persones que m’ajuden, en el fons tu tens la responsabilitat i has d’escollir sobre el tema. La direcció ho engloba tot.
Fa anys va patir un important accident mentre actuava. Com ha refet la seva vida en cadira de rodes i a part dels inconvenients, en què l’ha ajudat aquest canvi a la seva vida?
La vida et porta on et porta i mai hauria imaginat que m’agradés dirigir o que volgués fer-ho. Evidentment amb una cadira de rodes és molt més complicat interpretar, i el fet de tenir l’opció de poder dirigir, doncs sí, m’agrada. I com que no sabia fer massa més res, o me’n sortia per aquest camí, o malament rai.
En el moment que tens l’accident, talles la vida pel mig. És un canvi brutal. Et trobes en un altre món, com si estiguessis en una altra dimensió i fins i tot veus les coses des d’una altra perspectiva completament diferent. Això et dóna una visió molt més àmplia de la vida. És una situació que et dóna la maduresa de cop.
A aquesta mena de distanciament que crec que és molt sa, lúcid i interessant, amb el temps t’hi vas acostumat i tornes una mica a la quotidianitat. De tota manera, tothom que tenim alguna discapacitat, sigui la que sigui, no podem baixar mai la guàrdia. Sempre estàs passant de la foscor a la llum, excepte en aquests moments de lucidesa.
I com a presentadora de televisió, tot i no ser periodista, com va contribuir a naturalitzar el tema de la discapacitat a la televisió?
Bé, és d’aquelles coses que no he buscat, que m’han ofert. Penso, si et ve, perquè dir que no?
TV3 em van demanar si volia anar a la tertúlia dels matins i després va venir aquesta oportunitat de presentar i va ser molt interessant i intens. Van ser dues temporades i vaig contribuir a naturalitzar el món de la discapacitat dins la televisió per allò de ser la primera. Els periodistes em deien: “-Oh, què bé! Quin exemple per a les persones amb discapacitat-”. I els deia que no, perquè totes les persones amb discapacitat sabem del que som capaces: si podem, si ens deixen, si tenim l’economia d’una determinada manera… Per mi, l’exemple era per les persones sense discapacitat: que veiessin una persona amb discapacitat capaç de parlar a la televisió, que és bastant obvi. De vegades la gent no sap com tractar-te, però penso que s’ha de fer és amb naturalitat absoluta.
Massa coses del tema de la discapacitat en concret no es tractaven. Però a mi ja em semblava bé ja que no pel fet de que anés en cadira de rodes només havíem de parlar d’això. Tot i que en funció del convidat algun dia ho tractava pel meu propi interès i el de l’espectador. Això estava bé perquè crec que era donar-li encara més naturalitat. Ja es veia prou quan enfocaven la cadira, cosa que demanava que fessin de tant en tant, i de fet, quan em van venir a buscar no va ser per això tampoc.
Coneixem poques experiències en què persones amb discapacitat interpretin papers al teatre. Com és això de fer teatre amb un grup de persones amb discapacitat intel•lectual i trastorn mental?
Són un grup que treballa a l’entitat social Femarec que pleguen a la tarda i vénen a treballar amb mi, ja que també han d’estudiar i aprendre. Són moltes hores de treball i ens hem mogut a fer representacions a força llocs de l’estat.
Treballem a partir d’una idea (aquest any és la idea de força) i a partir d’aquí anem fent improvisacions. Jo vaig dirigir una primera sessió preguntant a cadascú: -Quina força et sembla que tens tu?-. Tothom ho exterioritza i al final parlem de la força de les persones amb discapacitat. Treballem 9 mesos, 4 dies a la setmana i dues hores i mitja cada dia perquè surti i estrenem l’obra a finals de novembre o principis de desembre.
Generalment te n’adones que no hi ha persona humana que no tingui grans capacitats. En una de les vegades els preguntàvem: -Com veieu vosaltres el tema de la discapacitat des del vostre punt de vista i com penseu que us veu la gent?-. I va ser molt interessant. Una noia ho interpretava dient: “-A casa meva ja ho diuen, aquesta nena no servirà per res, no podrà treballar, aquesta nena no és casarà, res de res, de res-”. I ho deia amb tot el carinyo cap als pares però al final, deia: “-Doncs mira, treballo, tinc parella i tenim cotxe i tot”. Llavors és quan es posava seriosa i deia: “-Penso que tinc una intel•ligència que la gent no valora- “. I això és tal qual: Ella sí que sap que té aquesta intel•ligència, però la gent no ho acaba de valorar.
Penso que en el teatre la gent del públic veu la capacitat de les persones amb discapacitat i canvia la seva escala de valors. I més enllà de que el teatre és terapèutic per a tothom, per a ells i per al públic, crec que aquest s’hauria de veure molt més del que es veu. Tenim premis dels crítics, però la majoria de programadors no aposten per aquest tipus de teatre i ho fan més pels actors més mediàtics.
Sobretot ara que hi ha crisi penso que la gent està molt més sensibilitzada i si tu vas a veure una obra de teatre en la qual podem ajuntar aquests dosvessants, crec que hauríem de ser líders i estar a tot arreu.
I com treballeu la caracterització de personatges amb discapacitat i la transmissió d’aquests valors?
Si un tema apareix en els assajos, a l’obra hi ha una escena on abordem aquest mateix tema com és, per exemple, el de tenir fills. De fet, hi ha persones al grup que tenen parella i aprofitem perquè cadascú digui què li sembla i què creu d’aquest tema. I la majoria diuen que no volen tenir fills perquè tenen la gran lucidesa de dir: “-Si el meu fill estigués amb un pare que no està del tot equilibrat que passaria amb la criatura?-”. Llavors hi ha una noia que diu que si tingués un ajut institucional a banda del de la família sí que es veuria amb cor de tenir fills… Així, ens ajudem a reflexionar entre nosaltres i envers el públic. Acabo gravant els assajos perquè de cara a les improvisacions i orientar-los en la interpretació és perfecte. Extrec el millor de les gravacions i paraules d’ells que després és molt fàcil que reinterpretin si ja les han dit, perquè surt d’ells mateixos. Tens aquesta capacitat i has de fer servir el que tens a dins i amplies registres si estires de determinats fils i és una riquesa impressionant. Una cosa molt vàlida per un mateix com sabem els actors.
I té algun projecte de futur com a actriu?
Si no m’ho proposen jo no faré res per fer-ho, perquè en realitat tinc poc temps i és molta feina quan les coses es fan ben fetes. De fet al matí preparo una mica els assajos i a les tardes estem ben ocupats assajant. Però tampoc estic tancada a res, així que ja veurem.
Amb qui prendria un tallat?
És complicat això d’anar a fer un tallat tenint en compte que no m’agrada el cafè. Però us diria: Amb Déu. Perquè? Perquè primer si respon i accepta voldrà dir que existeix, amb la qual cosa ja tindríem una revelació: Ostres, és veritat que existeix! Seria un tallat que duraria hores i hores perquè hi hauria mils de milions de coses a preguntar i d’intentar saber: Des de com funciona l’univers fins a la cosa més petita del món. Li preguntaria perquè hi ha persones que han de tenir discapacitat? Què passa aquí? Segur que m’ho passaria molt bé, però és clar, no sé si seria factible això.
