“EL PITJOR FANATISME ÉS VOLER OBLIGAR UN ALTRE A CANVIAR”

Germà Bel (Les Cases d’Alcanar, 1963)
“Sóc de l’Ebre”. Aquesta és la primera frase amb què aquest llicenciat i doctor en Economia per la Universitat de Barcelona, màster en Economia per la Universitat de Chicago i catedràtic d’Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona es defineix a sí mateix. Assessor del Govern, és amant dels viatges en família i confessa que necessita canvis i buscar coses noves de tant en tant. Pare d’un fill pre-adolescent, explica com vol aprofitar al màxim aquests anys i no perdre’s moments com el lliurament de les notes del trimestre. Curiós de mena, s’interessa més per les preguntes que no pas per les respostes, ja que “les preguntes tenen una estabilitat en el temps i les respostes canvien en funció del que ens envolta”. Estretament vinculat al PSC, des del 2004 exerceix la seva tasca docent a la universitat i com a professor visitant a la Universitat de Cornell. Arran de la publicació i l’èxit del seu llibre Espanya, capital París (Barcelona: Destino 2010) es va convertir en tertulià habitual en diferents mitjans.
Confessa com s’ha adonat de la importància d’entendre perquè els altres pensen el que pensen.

L’economia pot sonar a xinès per molta gent. Creu que és important que persones com tu apropin l’economia a través dels mitjans de comunicació?
És important trencar les barreres que moltes professions fiquen als no experts, sobretot de termes que són abstractes i que costen d’entendre. El que interessa és donar eines a la gent que té interès perquè puguin raonar per ells mateixos, perquè l’economia és una ciència social i hi ha qüestions que sabem i altres que no sabem tan bé i hi ha opinions i preferències. És molt important que la gent pugui prendre les seves pròpies opcions a partir d’un coneixement bàsic. Hi ha alguns economistes que prefereixen predir que passarà en el futur, altres preferim que no perquè l’experiència ens ensenya que ens equivoquem molt i si ens equivoquem molt més val més no predir massa el que passarà, sinó donar eines per intentar interpretar com poden anar les coses i que pot ser el que cadascú s’estima més.
Socialment el que fem quan els nostres coneixements sobre alguna cosa arriben a un límit és posar la nostra credibilitat en algú. Llavors són molt importants els criteris pels quals ho decidim. Entre economistes, els que prediuen massa i amb massa contundència no els hauríem de creure massa.
Jo crec que en economia, ciències socials i en general en la vida és bo tenir indicadors d’humilitat i credibilitat i és important entendre que tots tenim dret a decidir què ens convé més i incorporar un sentit de la conseqüència, es a dir, fer-nos responsables de les nostres decisions. S’ha de saber decidir i ser responsable de les teves decisions, és una cosa que ens falta treballar molt socialment i és molt important.

És veritat el tòpic de “no hi ha diners” o és que no es reparteixen equitativament?
Qui mana fa el que vol i, per tant, qui té la potestat de decidir com es distribueixen els diners i quins instruments fiscals s’utilitzen. Això és una cosa que oblidem sovint.
Un exemple molt concret d’això és quan la UE dóna a Espanya un marge de flexibilitat per complir l’objectiu de dèficit públic. És el govern central qui decideix com es distribueix entre les diferents administracions les quals tenen molt poc marge per modificar els recursos que reben i són les pròpies institucions en aquell àmbit les que són responsables de dividir els diners, i tenen molt limitada capacitat per fer créixer el volum.

Al teu llibre “Espanya, capital París” parlàvem de la centralització del Estat espanyol com a model més aviat radial, quin és el model que proposaries tu?
Jo penso que les polítiques públiques s’han d’aplicar de forma que facin el que els poders públics no dirigeixin la vida de les persones, sinó intentar donar un marc en què les persones puguin desenvolupar les seves oportunitats i a la vegada promoure d’una forma especial les oportunitats d’aquelles persones que per algun motiu tenen dificultats o desavantatges en la trajectòria.
En aquest sentit, a mi no em preocupa a nivell tècnic que un disseny d’infraestructures si és tècnicament radial o no és radial, el que em preocupa és si això fomenta o no el benestar material i les oportunitats de desenvolupament de la gent. En el cas particular d’Espanya, la radialitat s’ha construït contra el progrés material i el benestar i les oportunitats de la gent, perquè s’ha forçat des del punt de vista de la política, sense tenir en compte les demandes o les necessitats de mobilitat quotidiana i productiva. És aquest el problema d’Espanya: no és que l’estructura de transport o d’infraestructures sigui tan radial, sino que aquesta radialitat no respon a les necessitats de la gent ni de l’estructura productiva.

En el teu model idoni d’Estat, quin paper tindria el Tercer Sector?
He d’admetre d’entrada que el Tercer Sector és en el que menys he reflexionat. Jo estic bastant acostumat a pensar en termes d’interacció entre el govern i el mercat en l’àmbit econòmic i el que passa és que el mercat i els governs són institucions però amb limitacions. I la gent acostuma a intentar fixar-se en les contradiccions com el lliure mercat i el govern, etc. Però hi ha molts aspectes en què es poden ajudar o trobar altres formes mes híbrides.

L’altre llibre que has tret recentment és “Anatomia d’un desengany”. Al principi de la teva trajectòria defensaves més un model d’estat federal, mentre que ara tu mateix ens diu que t’has desenganyat. Per què?
El títol original del llibre és en castellà i és “Desencuentro” que vol dir una trobada fallida. La traducció més aproximada al català és desengany. En el meu cas, jo diria que probablement “decepció” encaixaria millor que desengany, perquè jo realment he pensat durant molts anys que els Estats i les Nacions són coses molt diferents.
Tinc una visió instrumental de l’Estat: ha d’estar al servei dels ciutadans. Parlo de govern i d’Estat de forma bastant indistinta, encara que no són exactament el mateix i per a mi, per tant, no han de reflectir una Nació. Respecto molt el nacionalisme però la idea que la identitat nacional l’han de basar els projectes polítics, jo no la tinc, ni que a cada Nació li correspon un Estat, i cada Estat correspon a una Nació.
Crec precisament que aquest és el bloqueig que fa que a Espanya sigui difícil pensar en un Estat que enclavi diferents relacions. Si l’Estat que hi ha no es pot reconèixer d’una forma diferent a la uni-nacional, per tant és un Estat que està negant oportunitats a mi, al meu fill… i no millora oportunitats d’altre gent perquè bàsicament funciona malament. Si arribo a la conclusió que aquest Estat és irreformable, tinc dues possibilitats: o resignar-me i quedar-me o buscar una sortida.
He de dir a més que hi ha una reflexió addicional que moltes vegades no ens fem perquè no pensem en l’altre. Probablement si entenem per projecte Federal o per desig Federal transformar Espanya en un estatus de nacional a plurinacional és diferent a una transformació Federal. És a dir, transformar el marc Estatal en el qual altres es desenvolupen. Des de Catalunya probablement no hem reflexionat prou i estàvem demanant una transformació massa forta, massa radical per estar a gust, per encaixar-nos i m’ha interessat molt llegir un llibre d’Eimos Oft, que és un novel•lista i pacifista israelià, que ens diu Com curar un fanàtic que diu que el pitjor fanatisme és voler obligar un altre a canviar. D’alguna forma penso que probablement la gent que hem tingut un èmfasi molt fort en intentar canviar i reformar l’organització d’Espanya hem tingut un pèl de fanatisme sense intenció. Hauríem d’entendre que probablement no sempre hem de voler obligar a canviar els altres, i hem de prendre la decisió nosaltres de si ens ajustem o si busquem uns altres aires.

Vas ingressar al PSC sobre l’any 1982, et vas presentar com a diputat a Madrid…Quina és la teva impressió de com ha canviat o evolucionat el PSC en aquests darrers temps.
Sempre he estat molt ficat en política, encara que només durant sis anys el meu salari va dependre d’un nomenament o d’una elecció política. De fet, continuo posat en política, el que passa que fora del partit. Ara quan estic presentant un llibre, estic fent política. És una activitat quotidiana Des de el 2003-2004 estic mentalment fora del PSC des de el 2006 crec que és irreversible i des del 2012 em vaig donar de baixa. Jo crec que el PSC ha estat fent un canvi massa llarg i massa tortuós cap a on la majoria de gent del PSC volia anar, tenint en compte les dinàmiques que fa anys a Catalunya són inevitables. M’explico. Des de fa anys crec que és inevitable la polarització en termes de sobirania de la política catalana. I això és irreversible des de que es va produir la liquidació política del president Maragall. A més, la major part del PSC no sabria parlar del seu electorat i tenen com una premissa que l’articulació orgànica a nivell estatal al PSOE és irrenunciable. No és possible estar articulat a nivell espanyol en el PSOE i a la vegada defensant a la pràctica el fet que Catalunya sigui una societat que pot decidir per si mateixa.
Crec que respon al que eren les majories del PSC. El veig això sense dramatisme, crec que m’ho vaig prendre amb molt de temps per entendre-ho, molt de temps. I per això ja des de el 2003 no he pres part en cap activitat del PSC. I ja de moment en que el meu cor va estar preparat per anar-se’n en el meu cap, vaig anar al carrer.

Què en penses de les inversions concretes com és el carril VAO o la línia 9 del metro al costat d’inversions més necessàries com les entitats del tercer sector, per exemple.
Primer hem de tenir en compte que el concepte d’inversió l’hem associat aquí molt a la inversió física, que es tradueix molt en infraestructures però una inversió és una cosa que fa que en el futur estiguem millor i que de vegades suposa una renúncia a curt termini, i assumir un risc per tenir una recompensa. I aquí ens ha costat molt entendre que elements no físics com l’educació, com la recerca i moltes d’aquestes coses són elements d’inversió molt forts, no només social sinó també en polítiques de benestar material, de progrés, de futur. L’error en les polítiques de les infraestructures ha estat fer-se una pregunta equivocada: s’ha preguntat “què no tinc” en lloc de “què necessito”.
El “què no tinc” és en relació al que tenen altres, mentre que el “què necessito” és en relació al meu progrés. No a tot arreu necessiten el mateix. Això ens faria explicar perquè, per exemple, va ser un error l’aeroport de Lleida (Alguaire). Si no hi ha d’haver-hi avions, per què ens hem de gastar els milions? Hi ha suspensions d’obres, com la línia del metro, que tenen beneficis socials. A la gent li costa molt d’entendre que parar una cosa mal feta dóna benefici. Crec que haurem de travessar algunes barreres socials i millorar l’aprofitament de les inversions, trencant algun esquema de rigidesa ideològica que generen recursos que es poden aplicar a polítiques del tercer sector o polítiques de pobresa.

Com creus que es podria canviar la percepció que té la societat de la discapacitat i quin paper hi té l’economia, el món empresarial i potser una mica, també, l’administració pública?
Jo crec que hi ha una cosa que hem d’aprendre. Jo no he tingut la circumstància de tenir prop de la meva vida quotidiana casos de discapacitat greu (no sé si parlaré tan sols amb correcció terminològica). Jo crec que els trastorns mentals és una cosa molt més extensa que el que la gent esta disposada a acceptar perquè ens costa molt acceptar i valorar la diferència. La diferència ens dóna inseguretat i volem evitar les inseguretats i crec que si acceptem, respectem i valorem la diferència ens seria molt més fàcil aproxima-nos-hi.
La diferència ens fa sentir agredits com a persones i com a comunitats intentem no reconèixer-la ni valorar-la, deixar-la fora de les nostres vides, de les nostres institucions. I això crec que és una primera barrera mental que no afecta només a aquest camp sinó a tots ja que té impacte en el tipus de polítiques que no es fan, la negació de problemes que no resolen un problema i crec q es una actitud que ens beneficiaria a tots molt socialment de mirar de superar. La diferència no s’ha de superar sinó algunes de les conseqüències negatives d’això. En realitat aquí som més de suprimir la diferencia, enlloc d’adreçar les conseqüències.

Què és el que vas pensar quan et van proposar d’estar avui aquí? Ser en un acte de cloenda d’un projecte relacionat amb la discapacitat, hi ha alguns entrevistats que potser els hi sobte i els espanta una mica parlar sobre el tema.
La primera qüestió que hem vaig plantejar va ser… com ho encaixo? Tinc un semestre molt complicat amb la presentació del llibre i jo tinc un límit de tardes nits que estic fora de casa per motius familiars i he tendit a fer-lo cada vegada més rígid a partir de novembre-decembre, però un cop solventat això… la següent va ser, “ostres! Realment penso que no tinc res a dir, res d’interès que dir. Però vaig pensar que això no podia ser una excusa per dir que no, perquè el que jo no tingui res interessant a dir, no vol dir que no sigui una cosa interessant de parlar. I he començat l’entrevista pensant que no tinc res interessant a dir al respecte, però continuo pensant que és alguna cosa interessant de parlar i q el meu grau de capacitat de dir alguna cosa que pogués ser útil és irrellevant.

Amb qui prendria un tallat?
A mi m’agrada molt fer algunes coses tot sol però prendre tallats és una cosa que faig i m’agrada fer amb molta gent… i no em puc imaginar amb una persona en particular. Si que puc dir que avui m’hagués agradat prendre’m el meu tallat… però com he arribat tard (riures) no he pogut.

 

L’entrevista en dos minuts