“LES EMPRESES I ENTITATS SOCIALS SÓN FONAMENTALS PER COSIR LA COHESIÓ SOCIAL”
Francesc Xaver Mena (Vielha, 1958)
Llicenciat en Ciències Econòmiques i Dret, catedràtic d’Economia per la Universitat Ramon Llull i professor de l’escola de negocis ESADE va ser conseller de la Generalitat d’Empresa i Ocupació fins el 2012. Va néixer a Viella (Vall d’Aran) i en el terreny professional ha prestat serveis de consultoria i projectes encarregats per empreses i organismes internacionals en sectors tan diversos com l’energètic, el turístic, el d’infraestructures, el sistema financer i els serveis socials. Durant els últims anys ha estat molt crític amb la banca, a qui ha acusat sovint de males pràctiques, i també amb les administracions, a qui considera massa immobilistes. Potser per això en la seva etapa al govern de la Generalitat va impulsar força reformes com la de les pensions i va generar polèmiques amb declaracions si més no, atrevides. Això sí, com a professor, sempre ha mantingut el seu tarannà didàctic al llarg de la seva trajectòria com a economista i també jurista.
Com veu en aquests moments Catalunya?
La veig il•lusionada, amb la mirada posada en el futur, passant òbviament per una consulta democràtica en què la gent de Catalunya digui cap a on vol anar sobirana i democràticament. D’altra banda, des de la perspectiva econòmica amb una situació d’extrema dificultat en el sentit que amb un entorn europeu difícil, l’economia catalana està batallant per projectar-se al món i en definitiva per millorar el benestar de la seva gent.
Fa temps que està vinculat dins l’àmbit de l’empresa, i quins són els punts en els que està veient més canvis ara mateix?
En l’àmbit de l’empresa i dins els trets més diferenciadors és la seva internacionalització. No hi ha cap mena de dubte que aquest teixit industrial i econòmic de Catalunya que històricament havia estat molt centrat en el mercat català domèstic, ara s’està projectant al món. Només en els 2 darrers anys les exportacions han augmentat més d’un 20% en un entorn d’estancament de la banca. Si hagués d’escollir un tret d’e l’àmbit de l’empresa com a conseller seria la internacionalització.
D’altra banda també és veritat que han canviat d’arrel les relacions laborals al sí de les empreses i molt particularment la relació de les persones amb el que és un projecte emprenedor. Al costat d’empreses que contracten persones per compte aliè, és veritat que aquests darrers temps i segur que en el futur, el tenir un projecte propi empresarial a nivell mercantil, d’activitat social o del que sigui, el tenir aptitud emprenedora serà un element definidor. Això ja es veu en el moment present.
Prové del món acadèmic, considera important la pedagogia que s’ha de fer dins el món empresarial?
Crec que les relacions entre les persones ha de ser de respecte, de reconeixement de les opinions de l’altre i sense cap mena de dubte la pedagogia en la presentació dels arguments sempre i en qualsevol lloc és benvinguda. En la meva qualitat de professor d’ofici sempre tinc present que més enllà d’haver de convèncer a l’altre, és bo informar-li i donar-li també aquests arguments que els faci seus. Per tant crec que la pedagogia és una eina, no una finalitat en sí mateixa, sinó una eina molt important en la relació humana en tots els àmbits i particularment en l’àmbit de l’empresa.
Dins de l’economia social, què li sembla el rol de les entitats socials i el que poden aportar?
Amb el que és la nostra societat i amb el que és i serà Catalunya, el tenir aquesta predisposició a emprendre ha de ser el full de ruta i em refereixo a qualsevol àmbit: tant en l’estrictament empresarial com en el d’impulsar una colla castellera, per dir-ho així. Dins d’aquest ampli ventall les empreses i entitats de caire social són fonamentals ja que permeten cosir un objectiu que hem de tenir sempre present com és el la cohesió social el qual hem aconseguit arran de l’estat de benestar i no l’hauríem de perdre fins i tot en situacions de dificultat econòmica en què els recursos públics manquen. I les entitats socials i concretament les empreses, per exemple, d’inclusió social de determinades persones o col•lectius són fonamentals per garantir aquest primer objectiu.
Catalunya té un model d’aplicació de l’estat de benestar per la integració de col•lectius com persones amb discapacitat o amb risc d’exclusió, creu que seria exportable?
A Catalunya des de sempre han estat les famílies les que sempre han volgut que els seus fills s’insereixin a la societat; primer, a partir de l’educació i la formació i, després, amb la inserció laboral i cívica independentment de la condició d’aquests fills. Les famílies catalanes amb dificultats d’inserció laboral (com succeeix per exemple amb les persones discapacitades) sempre han volgut que els seus fills tinguin una vida normalitzada i no han volgut tenir-los a casa o algun lloc que els impossibilités tenir aquesta vida “normal”. Amb el desenvolupament de la societat i de l’estat de benestar, moltes d’aquestes funcions han pogut canalitzar-se i organitzar-se de millor manera. Per tant, el que han fet les administracions públiques ha estat projectar més enllà allò que era la voluntat i la manera de fer de les famílies. A través de la LISMI, la Llei d’integració social de les persones minusvàlides, es reflectia la voluntat de les famílies i no la de les administracions. Els Centres Especials de treball han permès fer aquesta funció ja sigui com a transició per incorporar-los a l’empresa ordinària com per adquirir formació i competències i capacitats laborals com qualsevol altra persona.
D’alguna manera, el que han fet les administracions a Catalunya és donar un pas més enllà del que les famílies amb els seus recursos ja feien. A Catalunya tenim aquest tarannà i arrels però voldríem evolucionar cap a un model d’inserció en empreses ordinàries i avançar en termes de mercat protegit. Voldríem tenir capacitat normativa i pressupostària perquè en l’actual marc normatiu ens limitem a gestionar els recursos que dóna l’estat, que cada cop són més insuficients. Catalunya ha hagut d’aportar recursos propis per cobrir tot el que fa referència a la inclusió social i laboral de persones discapacitades. És prioritat però som en un entorn de recursos escassos, fem allò que podem i que són uns mínims i voldríem tornar a una situació normal i establir un model propi més ajustat a la realitat i la voluntat de les famílies catalanes.
Considera que aquesta normalitat està arribant a tot arreu o encara hi ha uns estigmes a nivell social?
Catalunya va ser pionera en matèria d’inserció social, i estimo i crec que a Catalunya sobretot en termes comparatius hem avançat moltíssim i al marge dels reptes que tenim Déu n’hi do les passes que hem donat. Voldríem donar-ne moltes més i disposar de més recursos públics. Però sí que crec que la societat té perfectament interioritzat la normalització de la vida social, cívica, laboral de tothom independentment de les condicions de cada persona. Contrasta amb d’altres societats com a Espanya, on he vist que la voluntat de les famílies encara és la de no inserir a les persones discapacitades i mantenir-les aïllades de la societat. En altres llocs del món, a vegades per falta de recursos, encara han d’arribar a uns mínims de dignitat en aquesta qüestió.
Ha tingut alguna experiència amb alguna persona amb trastorn mental o discapacitat?
En l’entorn diguem afectiu i familiar en sentit ampli com en l’àmbit laboral he tingut ocasió d’interaccionar amb tota mena de persones i algunes amb discapacitat. Discapacitats físics o amb discapacitat neurològica amb qui la interacció sempre ha estat en una situació de normalització i crec que hem d’aprendre molt en general dels altres i molt particularment de persones concretes que de vegades pensen que ets tu qui està aportant-li coneixements i és al revés, els hi has de dir, la quantitat d’aprenentatge que he fet d’aquestes persones. La condició de conseller d’Empresa i Ocupació m’ha donat l’oportunitat de tenir moments de convivència amb entitats i particularment en centres especials de treball com el de Mas Albornà i no passa dia que per una via o per una altra hi tractem perquè insisteixo en que és prioritat de la conselleria de tenir oportunitat de treballar tant amb les persones que fan treball amb suport, els que van tirant endavant projectes com centres especials de treball, com amb persones que desenvolupen la seva vida als centres i insisteixo, m’han fet aprendre moltes coses que espero tenir presents al llarg de la vida.
Amb qui prendria un tallat?
El llistat seria enorme i acabaríem amb magatzems i tones de cafès. Però amb qualsevol persona que tingués la predisposició de compartir aquest tallat amb mi ja estaria encantat. Per precisar la resposta diria que amb personatges històrics com persones que admires per la seva voluntat de guanyar millors horitzons per una societat millor com Gandhi a la Índia, Nelson Mandela a Sudàfrica o Luter King a Estats Units. En l’àmbit europeu m’hauria agradat potser compartir un cafè amb artistes i creatius del Renaixement europeu de Florència que després d’aquella època fosca com l’Edat Mitjana van atraure precisament el focus de la societat amb aquesta capacitat creativa i innovadora.
I si m’haig de fixar en Catalunya, potser amb Prat de la Riba i amb tota la gent de la Mancomunitat perquè en una situació de dificultats i pocs recursos no només econòmics, van complir aquesta missió d’endegar el que algun dia crec que complirà els anhels dels catalans.
