HI HA UN TRACTAMENT PATERNALISTA DE LA DISCAPACITAT DES DELS MITJANS I A TOTS SE’NS ESCAPA.
Francesc-Marc Álvaro i Vidal (Vilanova i la Geltrú, 1967). Mirar i escriure. Aquesta és la feina de Francesc Marc Álvaro, columnista de La Vanguardia, Esguard i Serra d’Or a més de col·laborador en programes de debat a RAC 1, 8TV i TV. A banda d’això, però, també és professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Com a periodista ha rebut el Premi Nacional de Periodisme, el Premi Recull i el Premi Serra d’Or entre d’altres.
Es considera un privilegiat perquè de petit va poder anar a una escola on es practicava la integració de persones discapacitades a les aules. Era una escola de pedagogia avançada de Vilanova i la Geltrú, poble on va néixer el 1967. Per això, Francesc Marc Álvaro creu que és molt necessària l’empatia i que, sobretot, cal fugir del paternalisme en què sovint tots caiem.
Costa escriure sobre discapacitat?
Suposo sí. L’aproximació a la diferència radicaL, que en definitiva és del que parlem, sempre és una exploració incòmoda. D’alguna manera, qüestiona el teu estatus i, per tant, t’interpel·la molt directament. No sabem com estar davant de les persones que tenen aquesta diferència. No és fàcil, és un repte.
Com s’ha de mirar el full un periodista que vol escriure sobre discapacitat?
Hi ha d’haver un esforç de comprendre el que està passant, què i qui hi ha a l’altra banda. Per tant, un cert exercici d’empatia, d’intentar ubicar-te en el lloc de l’altre. No és fàcil, però crec has de fer l’esforç. Això, però, ho aplico a qualsevol cosa. Tot i això, parlar de discapacitat té un afegit: sovint aquestes persones discapacitades per la seva pròpia naturalesa potser no et poden aportar tota la informació que voldries i l’has de trobar pel teu propi camí.
Actualment s’ensenya a tractar temes relacionats amb la discapacitat?
Jo vaig anar a una escola primària, de pedagogia avançada, on es practicava la integració de persones discapacitades. Em vaig acostumar a veure a classe nens molt diferents, que tenien dificultats notòries. Per això puc dir que sóc un privilegiat. El que després ha estat una pràctica estesa la vaig poder viure com una pràctica d’avantguarda pedagògica. Recordo perfectament els nois i noies que estaven integrats en el cicle normal però que tenien dificultats. Els mestres ens transmetien la idea del respecte cap a l’altre persona sense gaires literatures ni retòriques.
Seria possible tractar d’aquesta qüestió en una tertúlia televisiva com les que participa?
Seria possible però no recordo cap en concret. Tampoc és un tema tabú, s’ha normalitzat en els últims anys. Sobretot quan es parla de l’esport, per exemple els jocs paralímpics o atletes que han sobresortit els paralímpics amb una atenció creixent i també casos especials d’atletes amb discapacitat que han sobresortit de la resta. Precisament això, té molta atenció mediàtica. Però encara que no és un tema tabú, tampoc surt cada dia. Malauradament el codi de les notícies és sempre tendir al negativisme. No se’n parla prou, se n’hauria de parlar més, però si se’n parla es fa sense tabús.
Quin tracte hi tenen els mitjans?
Amb els anys tots hem après a aproximar-nos a aquesta realitat d’una manera més normal, més racional i més respectuosa. Fins i tot en el llenguatge, ja hi ha paraules que sortosament ningú fa servir. Una altra cosa és el cara a cara. Quanta gent de debò es pot sentir molesta si, per exemple, té al costat de casa una residència de persones discapacitades? Hem de ser clars, amb això encara hi ha hipocresia i prevencions, però en el discurs dominant i en els consensos crec que hem avançat força.
Hi ha un tractament paternalista des dels mitjans pel que fa a la discapacitat?
És evident que n’hi ha i a tots se’ns escapa. L’hauríem de corregir. En els mitjans s’han fet esforços, sobretot a TV3 o altres canals públics. El paternalisme és un producte d’una altra època, és una mena de cuirassa. Potser és ara que hem fet el click i sabem que són persones discapacitades, ni més ni menys.
Després d’haver compartit aula amb persones discapacitades recordes algun moment especial?
No em quedaria amb un moment concret sinó amb el fet de trobar-me avui pel carrer un company de l’escola, que ha estat un company diferent, però que ha aconseguit integrar-se superant un llindar que no estava previst que superés. Quan ens trobem ens saludem i és quan veig a dia d’avui com interactua amb la gent ho celebro i reafirmo la idea que anar una mica més enllà sempre és bo, per contra d’aquella idea retrògrada de deixar la persona amb discapacitat de banda, reclutada i condemnada a l’aïllament.
Una persona amb discapacitat o trastorn mental podria treballar de periodista?
Des d’un punt de vista conceptual, hem de pensar que qualsevol persona es pot proposar qualsevol cosa i aconseguir-ho. Per tant, sí. Però el problema de la feina periodística és que reclama una sèrie de dificultats combinades, complicades per a qualsevol. Però perquè no. Una persona estimulada pot fer al seu nivell qualsevol feina relacionada amb la comunicació. No hem de limitar cap activitat, sabem que hi ha persones que han aconseguit superar aquesta barrera. No hem de dir mai que no en tot cas la realitat ja vindrà a desmentir-ho.
La integració escolar de la que parla s’equipararia a la laboral?
A la facultat de comunicació Blanquerna l’empresa que es dedica a la neteja té personal d’integració. Es personal estable que ja fa anys que hi treballa. Crec que és una aposta decidida per part l’empresa i de la facultat. Hi ha una noia que neteja la sala de professors que sempre ens saluda i ens pregunta què fem. En aquella interacció es produeix una cosa que no sembla difícil però que ho és. Tots ens obliguem, no a ser millors, sinó a intentar pensar com seria el món si nosaltres no haguéssim tingut tanta sort. Aquest exercici de recordar que nosaltres podríem ser ells, és molt important i jo l’agraeixo. Tots podem ser discapacitats i d’alguna manera tots ho som, tots no ho fem tot, som molt limitats. Si un s’analitza rigorosament sap que té moltes limitacions.
Com a professor a la Universitat Ramon Llull, hi ha molta diferència entre les aules d’ara i les d’abans?
El tòpic és dir que sí. Però és una pregunta difícil. Només cal pensar una cosa, quan jo era estudiant no tenia la majoria de tecnologia que trobem avui en dia. Aleshores la classe encara era un fet determinant de transmissió de coneixement i avui el coneixement arriba no només per l’acte tradicional mestre-alumne sinó que hi ha molts canals de coneixement i d’informació. En aquests sentit sí que hi ha un canvi.
La Universitat està preparada?
No, en general no, i és un repte. Tampoc ho estava l’escola. Són voluntats que s’han de convertir en rutines i apostes. Probablement, serà l’oportunitat la que crearà el fet. Més que això celebro que les persones amb discapacitat es puguin integrar a la vida real, que puguin treballar, que no quedin aïllades, que tinguin una presència el més corrent possible en això que en diem la “vida normal”. De fet, donaria per una altra entrevista… Què és la vida normal?
Amb qui prendria un tallat?
Amb dos líders que van treballar per tot això del que parlem. D’una banda, Martin Luther King el líder de la defensa dels drets civils als EEUU, perquè em sembla un exemple de valentia, de coratge i intel·ligència. Crec que el que deia i el que feia és encara un dels grans llegats del segle XX. I de l’altra, Vaclav Havel, que va ser un polític diferent, ara que tant critiquem els polítics, que es va enfrontar a una dictadura i que va arribar al poder sense violència a Txecoeslovàquia. Venia del món de l’art, va saber combinar la màgia de la creació i el realisme de la política. Fins i tot va venir a Catalunya.
