“EM COSTARIA BASTANT FER UN PAPER AMB UNA DISCAPACITAT, PERQUÈ HA DE SER DIFÍCIL”

 

Francesc Colomer (16 anys)
Natural de Vic (Osona), es va donar a conèixer com a actor per la seva interpretació al film “Pa negre” amb la qual va guanyar el premi Goya al millor actor revelació, l’any 2010. Fins que una productora de Barcelona va aparèixer per la seva escola Carme Vedruna anunciant que feia un càsting per una pel•lícula, no s’havia ni plantejat ser actor. Però va presentar-se al càsting, els va convèncer el seu físic “blanquet i prim” (idoni per representar un noi de la postguerra) i va conèixer un nou món a partir d’un projecte cinematogràfic que va donar molt a parlar. Un drama rural amb què el director Emili Teixidor va commocionar bona part del país i de l’estranger. Actualment, el seu darrer treball amb David Trueba “Vivir es fácil con los ojos cerrados” acaba de ser premiada en diferents àmbits, el darrer als Premis Goya. A banda de la carrera d’actor, també li agrada la música de “Els Amics de les Arts”, córrer duatlons i fer bicicleta gaudint de la natura però sense ànim de competir. I ara per ara, prefereix collir els fruits dels arbres que l’envolten, lluny de la ciutat on reconeix que li costa adaptar-se i viure-hi.

Es pot dir que et vas estrenar amb un èxit cinematogràfic?
Sí, fins aleshores jo no havia fet res d’actor i a partir de fer “Pa negre” he continuat fent pel•lícules i actuant. Va ser tot pura casualitat que vinguessin a l’escola a fer el càsting. A partir d’ara no sé si costarà superar l’èxit però esperem que ho puguem superar encara més.

Què és el que t’ha fet continuar com a actor?
Doncs l’ambient, a mi m’agrada molt estar amb l’equip i el tema de poder actuar al costat d’altres actors, coneixe’ls, ja que normalment estàs molt de temps amb ells, dormint fins i tot als mateixos hotels i coincidint en els àpats i a totes hores. Al final agafes “carinyo” a la gent. I a part d’això també la curiositat amb el tema mecànic: les càmeres, les llums i com funciona tot. De fet això de posar-se darrere les càmeres no he descartat mai i m’agradaria molt, també.

Com creus que et veuen els altres, com et descriurien?
Crec que com un nervi, m’agrada molt moure’m i mai estic quiet. També quan estem fent una pel•lícula m’agrada molt poder ajudar els altres i poder aprendre’n, potser massa i tot i a vegades penso que faig nosa volent ajudar tant. Però m’agrada i tinc ganes d’aprendre’n i saber com funcionen les coses del cinema. En el món del cinema m’ha sorprès bastant tot, ja que tot és una mica bastant fals: moltes escenes són a llocs on mai t’haguessis imaginat que es podia veure el que es veu des de la pantalla. O per exemple, allò que pot arribar a fer una llum que dóna molta més importància a l’escena…O per exemple els talls: es pot haver rodat una cosa a Japó i l’altra a Estat Units i com va seguida, sembla que sigui al mateix lloc.

A la teva darrera pel•lícula interpretes un noi que es rebel•la contra el seu pare i marxa de casa, tens quelcom del personatge? Et consideres rebel?
Més que rebel, trapella, però considero que totes les generacions han estat una mica rebels. Els pares sempre han vist rebels els fills i hi ha coses amb que ara ens portem malament que abans eren motiu per empresonar-te i que ara no es veuen tant malament. Han canviat els temps.
A “ Vivir es fácil con los ojos cerrados interpreto un rebel però no m’identifico en certes coses. Ara em costaria molt marxar de casa perquè hi estic molt bé. En aquest cas, de fet suposo que el noi no té ganes de tallar-se els cabells, una cosa que ara és molt normal però en aquella època molts nanos no podien sortir dels esquemes, havien de tenir el mateix estil que tothom i potser ara ja no passa tant. Suposo que va per èpoques.

En qui t’emmiralles, quin actor o director és un referent per a tu?
Doncs a mi, perquè l’he conegut personalment, sempre m’ha agradat molt en Sergi López: m’agrada com actua, com a persona i potser m’emmirallo en ell.

I com compagines el dia a dia amb el cinema?
M’agrada molt diferenciar la vida diguem “normal” amb aquella que potser no pot fer altra gent i miro de no mesclar les dues coses. Per una banda el fet d’actuar, fer entrevistes, anar a festivals i d’altra banda anar a escola, on miro de no xerrar gaire dels temes d’actor. Tampoc m’ha complicat molt la vida, tot i que hagi d’anar a festivals, els Goya, els Gaudí o a fer pel•lícules, el que és el dia a dia no ha canviat gens. Continuo sent el mateix i crec que no he canviat massa. Ara estic estudiant batxillerat econòmic i intentaré seguir, però encara no tinc definit cap a on aniré.

Ets la persona més jove de les entrevistades al projecte, i volem saber com viviu el tema de la discapacitat des del punt de vista de la teva generació?
Suposo que cada cop se’n parla més del tema i està més clar el que és una discapacitat però crec que és un tema que encara s’ha d’incloure més a la societat, parlar-ne més i saber molt més de les malalties: els tipus que hi ha, els efectes, l’abast. Però sí que cada cop la gent en sap més d’aquestes coses gràcies a Internet i fins i tot, pel•lícules en que es tractava de malalties com aquestes.
Jo personalment no en sóc un expert però sé de què va el tema i de que són i de que van algunes malalties. I sí que hi ha gent coneguda del poble que ha reconegut tenir malalties com síndrome de down i d’aquest tipus.

Tu coneixes la discapacitat d’aprop perquè la teva mare treballa en una escola especial. Com ho has viscut?
Amb normalitat des de sempre. Per mi sempre ha estat un tema que n’hem parlat a casa i que ho he vist normal. Conec l’escola de la mare, ja que hi he anat quan per exemple, tinc hora al dentista, i he d’esperar que ella acabi per anar-hi plegats, l’espero a l’escola i allà veig tots els nens i les nenes. Per mi no és res estrany.

A la teva darrera pel•lícula un company de repartiment tenia una mancança, com afronteu aquest fet, era transcendent?
A “Vivir es fácil” de David Trueba hi ha un personatge, el Rogelio, que pateix una malaltia d’aquestes característiques. Un nano de la meva edat que aparentava ser més petit, una persona molt agradable d’estar amb ell, amb molta ànima i ganes de parlar. Moltes vegades es tracta les persones com ell com si no poguessin raonar o parlar quan de vegades és perquè no se’ls ha estimulat, però si els insisteixes com feia el seu pare, doncs al final el noi ens deia pel nostre nom i se sabia fins i tot el guió. És la voluntat de voler que s’expressin i que aprenguin coses.

A “Pa negre” la noia protagonista no tenia una mà, una discapacitat física, recordes com es va preparar el paper?
Sí, la Marina que feia el personatge de la Núria tenia una discapacitat a la mà i portava un munyó perquè justament a la Guerra civil li havia explotat una bomba de mà. Per ella va ser bastant difícil perquè tu tens la mà però va dins un plàstic que et rectifica la postura. Jo crec que em costaria bastant fer un paper amb una discapacitat a una pel•lícula perquè tu estàs acostumat a fer els teus gestos i privar-te de fer-los i fer algun acte que el teu cos no fa habitualment, ha de ser difícil però potser sortiria.

Creus que després de guanyar el Goya, amb el cinema, ja ets una persona coneguda i pots influir en d’altres persones?
Sóc coneguda però tampoc massa coneguda, i de fet, no tinc ganes de fama i m’agradaria passar desapercebut. I si que és veritat que a vegades pot influir més el que digui una persona que hagi sortit uns quants cops per la televisió o en alguna pel•lícula ja que ho pot veure molta gent a l’hora i transcendir bastant que una persona a la qual potser no s’escoltarà tant. Per això potser hi ha coses que et penses dues vegades abans de dir-les per a que no diguin: -Guaita aquest què diu ara!

Amb qui prendria un tallat?
Si vols que et digui la veritat m’hi he acostumat aquest darrer any. Abans no en prenia i ara ja començo a prendre algun cafè amb llet, m’agrada amb una mica més de llet. Triar la persona és complicat però mira, si pot ser amb més d’una persona, el faria amb els Amics de les Arts que així potser entraria amb ells a algun concert (riu amb cara de trapella). Estic content de com toquen i els demanaria que continuïn cantant i tocant com ho fan que ho fan molt bé, i la veritat és que han enganxat a molta gent..

 

 

L’entrevista en dos minuts