QUAN VOLS TRANSFORMAR LA SOCIETAT  I MILLORAR LES COSES, JA ESTÀS FENT POLÍTICA

Carme Forcadell i Lluís  (Xerta, 1956)

“Vaig aprendre que no hi ha veritats absolutes. Vaig aprendre que hem d’estimar les coses diferents, la diversitat. I, sobretot, vaig aprendre a no ser taxativa amb les coses, sinó que sempre has de tenir empatia amb els altres”. Llicenciada en Filosofia i Ciències de la Comunicació, Carme Forcadell explicava d’aquesta manera què havia après estudiant aquestes dues disciplines. Està al capdavant del projecte de l’Assemblea Nacional Catalana i se’n considera una persona privilegiada, perquè d’aquesta manera afirma “treballar per la independència del país”. Així, s’ha convertit en una de les cares visibles del procés independentista engegat per Catalunya. Vinculada al món de l’educació, Carme Forcadell ha treballat i ha estat en contacte moltes vegades amb persones amb discapacitat, i creu que l’han ajudat a valorar molt més les coses.

Vostè, entre d’altres coses, ha participat en el naixement de l’ANC. És de l’opinió que ha de ser la societat qui ha de portar la iniciativa i liderar projectes abans que esperar l’acció de l’Administració?
Jo crec que la societat ara té molt a dir. A Catalunya, com que mai hem tingut un Estat i el que hem tingut moltes vegades ens ha anat en contra, som persones que no esperem que un Estat ens ho faci, sinó que ja fem moltes coses. Crec que la societat catalana, ja de per si, és una societat molt viva, molt interessada i que també vol donar la seva opinió. I l’Assemblea Nacional Catalana és això. Però no crec que haguem de prendre el lloc als polítics. Els polítics han de governar, però han d’escoltar el poble. Una de les feines de l’ANC és fer-nos escoltar pels polítics.

L’experiència de l’ANC demostra que la feina des de fora del Parlament pot ser molt efectiva. Què es pot fer des fora del Parlament i què poden fer només els polítics?
Des de l’ANC ens agradaria molt acompanyar els polítics en aquest procés d’independència. Sabem que junts, la societat civil i el Govern, ens en sortirem. Ara bé, també tenim clar que si els polítics no fan el que s’han compromès a fer, els haurem d’estirar, tal i com vam fer en la manifestació. L’ANC ja hem dit que no ens presentarem a les eleccions. És més, els nostres estatuts ja ho diuen que no serem mai un partit polític. Això no vol dir que no fem política. Nosaltres estem fent política, perquè quan vols transformar la societat i millorar les coses, estàs fent política. Però no fem política de partits, sinó que fem política a favor dels interessos dels catalans i les catalanes.

Creu que hi ha una divisió entre polítics i ciutadania?
Jo crec que sí, però no tots els polítics són iguals. El que passa és que hi ha molts polítics que ja fa molts anys que en són i que potser sí que s’han allunyat del què opina la gent. I jo penso que caldria tornar a fer un retrobament entre la gent del poble i els polítics. Tot i que la política avui en dia està molt desprestigiada, crec que és una activitat molt noble si es fa molt bé, perquè és treballar pel bé comú.

Com va sorgir la idea del naixement d’aquesta organització?
Nosaltres hem recollit i canalitzat el sentiment del poble català. Som hereus de l’Assemblea de Catalunya de fa 40 anys, de La Crida, de totes les manifestacions pel dret a decidir (‘Som una nació’), de tot el procés de les consultes que es van fer de l’any 2009 al 2011. També vam recollir tot el sentiment de decepció de després de la votació de l’Estatut, i ens vam adonar que no hi havia manera de poder ser catalans dins Espanya i si volíem ser catalans, n’havíem de sortir. I també de la manifestació del 2010.  L’Assemblea no és com un bolet, sinó que tenim tota una història, i hem recollit tota una feina que ha fet una sèrie de gent abans de nosaltres.

Aquest any vau organitzar una gran manifestació a Barcelona. Com ho va viure?
Quan ens vam constituir, el 10 de març, nosaltres ja vam aprovar que faríem una manifestació unitària l’11 de setembre. Per primer cop havíem de demostrar que els independentistes érem capaços d’unir-nos. Vam començar una marxa per tot Catalunya per explicar aquesta idea i vam veure que la gent responia molt bé i que tothom en tenia ganes ja que moltíssima gent pensava que estàvem aportant molt a l’Estat espanyol i rebíem molt poc, i que potser sí que havia arribat l’hora que féssim un pensament. Anàvem veient que s’anava sumant tot el tema social, llengua i cultura amb la qüestió econòmica. A principis d’agost ja vam veure que allò seria molt gros, era com una bola de neu i teníem la nostra gent llogant autocars en comptes d’estar de vacances. En aquell moment tampoc te n’adones, i no ho veus fins al mateix dia o fins que ha passat.

Ha treballat amb persones amb discapacitat o trastorn mental? Quines experiències ha tingut?
Sí, he tingut bastantes experiències, perquè treballo en el sector de l’educació. L’escola catalana pretén ser una escola inclusiva i jo sóc partidària que aquestes persones estiguin en una classe normal. A nivell personal, també he tingut alguna persona amb alguna discapacitat mental controlada que ha treballat a casa. I conec també algunes persones que tenen esquizofrènia, que es mediquen i cap problema.

Què s’aprèn treballant i convivint amb ells?
S’aprenen coses molt fàcils que de vegades no valores perquè donen importància a coses que potser tu no. T’adones del què tens quan pots fer una cosa molt senzilla, però que per ells és un èxit molt gros. T’ajuden una mica també a conèixer-te a tu mateixa i a veure el que tu ets capaç de fer. Per tant, ells també fan la cultura de l’esforç, s’esforcen molt i moltes vegades, molt més que nosaltres. I després, d’alguna manera és una altra mirada, t’aporten una altra manera de veure les coses, de fer coses més senzilles i de potser no complicar-nos tan la vida. T’ajuden en aquest sentit.

Creu que el sistema educatiu està preparat per atendre les necessitats de les persones amb discapacitat?
Jo crec que sí, però ara hem tingut algunes retallades. Però crec que l’escola catalana en aquest sentit és molt bona, potser ho veig perquè hi treballo. Jo crec que estem preparats i que hi ha molt bons professionals que ho tenen clar i que treballen molt bé, però el que falten són recursos. Crec que quan siguem un país independent, si tenim una mica més de recursos, anirà molt bé .

El fet que hagi treballat en l’etapa educativa fa que entengui millor després com es desenvolupen aquestes persones?
Jo sóc d’un poble molt petit que es diu Xerta. Aquestes persones van pel carrer i se les consideren normals. És molt diferent de la capital. Jo tenia amics que eren discapacitats i anàvem al ball i ballàvem amb ells. Érem de la mateixa edat i anàvem a col·legi tots junts i els tractaves de manera normal perquè eren companys nostres. Per tant, jo penso que això també ha ajudat. A la ciutat, de vegades, aquests nens surten i no són tan autònoms com en els pobles ni fan una vida normal. No sé si m’ha ajudat després a l’escola, o a tenir amics, o a llogar una persona.

Pel que fa als mitjans de comunicació, creu que aquestes persones estan prou ben representades?
Jo crec que ho estan poc. Crec que de vegades es parla de manera excepcional, s’hauria de normalitzar més. També és veritat que als mitjans hi surten només els polítics, els artistes, etc., però gent normal, que treballa normal, hi surt molt poc, perquè els mitjans de vegades no representen la normalitat. I això fa que les persones discapacitades també surtin poc.

Durant l’etapa educativa, se n’hauria de parlar més d’aquests temes?
Si hi ha un nen o dos amb discapacitat a la classe, els altres ja ho veuen i ja està bé. Crec que si es fa amb normalitat i hi ha un nen o dos a la classe, o n’hi ha a l’escola, no passa res. El que passa és que quan no n’hi ha a l’escola, sí que se’ls hi ha d’explicar. Anys enrere no passava, perquè es feia el contrari de la de la integració: separar-los. Però jo crec que ara, a la majoria d’escoles n’hi ha i, per tant, està bastant ben assumit en general. I fins i tot els nens penso que ara no són tan cruels com abans, precisament perquè ho han vist més.

Quina  ha de ser la posició de l’ANC en referència a les entitats socials o al tercer sector?
Nosaltres no ens pronunciem en res perquè tenim vocació transversal, i això vol dir que tenim gent des d’UDC fins a les CUP. Com hem aconseguit mantenir aquesta unió? Perquè només parlem del tema independència. Però nosaltres, cadascú a nivell personal, tenim les nostres creences i fem el que fem. Ara, jo entenc que com a ANC, la gent en general és sensible amb aquest tema, el que passa és que no ho parlem perquè l’únic objectiu que ens vam posar en els estatuts és ocupar-nos del tema independència i això és molt important en aquest moment. Políticament considerem que si volem aconseguir la independència hem d’anar tots junts i no tractar cap més tema, perquè hi ha diverses sensibilitats.

 

Amb qui prendria un tallat?
Amb el Francesc Macià. M’agradaria parlar amb ell de la seva experiència, perquè ell en va viure una d’una mica similar a la que estem vivint nosaltres. Però a nosaltres ens sortirà bé, i a ell no li va sortir. Estaria bé que ens expliqués què va passar, per aprendre també d’aquest fracàs, perquè nosaltres ho farem bé.

L’entrevista en dos minuts