“CAL ENDREÇAR ELS CENTRES ESPECIALS DE TREBALL PERQUÈ NO REBIN TOTS LES MATEIXES SUBVENCIONS”

Enyora el món de l’enginyeria? Hi tornaria?
L’enyoro molt però no hi tornaria tot i que segurament hauré de tornar al sector privat perquè en això de la política ja hi porto 25 anys. Vaig exercir d’enginyer i vaig tenir un petit despatx, i sé el que és pagar nòmines a final de mes, demanar pòlisses de crèdit… La meva vocació d’enginyer era autèntica, m’agrada molt transformar, però m’he dedicat més a la gestió i la representació política. Als advocats i economistes sempre me’ls miro diferent i els dic: “hi ha alguna cosa diferent entre vosaltres i jo: vosaltres podeu defensar qualsevol posició però a un enginyer un pont o li aguanta o no”. A allò que ens dediquem els enginyers, a la transformació de la realitat, ajudar les persones, comunitats, pobles i països per tirar endavant projectes per poder viure amb una mica més de qualitat de vida o fer que les coses funcionin, forma part de la meva manera d’entendre el món.

Amb tants càrrecs com ha ocupat dins i fora del govern, què li queda per fer?
El que recordo amb més intensitat és en l’etapa de regidor a Parets del Vallès. Sempre he pensat que la política local és el més autèntic que hi ha: admiro els alcaldes, alcaldesses, regidors i regidores de qualsevol partit polític perquè tothom defensa honestament la seva idea i projecte. De fet, és molt més fàcil ser conseller del govern perquè tens molts companys que t’ajuden amb la feina, et porten amunt i avall. És més dur ser alcalde del teu municipi perque cada dia et trobes amb els teus conciutadans que et recorden tots els seus problemes i que necessiten algun tipus de resposta.
Em pensava que sent enginyer, haver estat “ministre” d’obres públiques al meu país ja ho havia fet tot. Però quan vaig ser Conseller de la policia, dels bombers i la seguretat de les persones vaig veure que també hi havia altres tensions i intensitats de trascendència. No he aspirat mai a res, les meves ambicions han estat més que assolides, però haig de reconèixer que dedicar-se a que la comunitat pugui mantenir la seva cohesió, tirar endavant els seus projectes, és apassionant. La política té un punt de banalitat, i fa falta canviar moltes coses, però ajudar la gent a tirar endavant és apassionant i d’alguna manera, crea addicció. Per això va bé que cada quatre anys els ciutadans diguin qui ha de continuar i qui no, perquè és una regeració també positiva.

És dels perfils més marcadament sobiranistes del govern català i del seu partit. Està satisfet amb el procés que estem vivint?
És bo perquè fa quinze anys em deien que era un dels independentistes de Convergència, i ara tothom és més sobiranista que jo. Més que content, estava convençut de que aquest era un procés que havia de ser així, i és evident que estem explorant un camí inèdit. Lamentablement, l’estat espanyol ens ha tornat a demostar que no sap pactar i no vol reconèixer la seva diversitat. Ara algú enyora la tercera via que el país ha estat 30 anys buscant però ha arribat un moment en què s’ha demostrat que és inviable i que per defensar la nostra personalitat col•lectiva hem d’intentar tenir estructures d’estat propi. No ens ho posaran fàcil però si ho fem bé, legalment, democràticament, i la majoria del país continua aspirant a això, no ens pararà ningú.

Que li sugguereix el 9 de novembre?
El 9 de novembre: il•lusió democràtica autèntica. Però tinc un punt de dubte de si realment ho podrem fer o no mentre seguim dins el marc legal espanyol. Espanya no és ni Anglaterra ni Canadà, respectuosos amb la democràcia i la voluntat dels seus ciutadans. El 9 de novembre és una fita històrica perquè per primera vegada intentarem d’alguna manera jugar aquest partit per la via democràtica i pacífica.

La seva trajectòria al departament de Benestar Social fa que la seva actual posició a Empresa i Ocupació sigui més sensible, perquè ha vist una altra realitat?
Sense haver tingut l’experìencia a Benestar Social no hauria arribat on estic. En aquells moments vaig tenir l’oportunitat de gestionar l’habitatge públic de tot el país: 90.000 famílies depenien d’una empresa que intentava millora la seva qualitat de vida, de garantir la integració de barris que havien quedat un punt al marge de la cohesió, com el de l’Espirall de Vilafranca. Vàrem ajudar a la integració urbanística, la qualitat de vida i també a la cohesió social i cultural de les comunitats.
Treballar al costat d’associacions i fundacions i amb persones amb capacitats diferents, la gent gran o els problemes de la infància, em va permetre conèixer la realitat del meu país des de la seva diversitat i entendre que som un país i una comunitat que hem progressat gràcies a que hem sabut trobar des d’equilibris fràgils fins a uns magnífics pactes de convivència i integració.
Benestar social em va permetre tenir una radiografia molt real de la nostra diversitat cultural, la nostra realitat com a país, i segurament m’ha ajudat a entendre després com hem de resoldre els nostres problemes. Això sí, des de la racionalitat d’un enginyer i el respecte a la diversitat, entenen que un país és un conjunt que hem d’intentar que avanci harmònica i globalment, i no pas deixant a ningú al marge del compromís col•lectiu que és viure en una comunitat.

Com veu l’actual compliment de la LISMI, la llei per afavorir la inserció de les persones amb discapacitat al mercat laboral?
La LISMI va ser fa 32 anys una aposta des de Catalunya per portar a Espanya a una visió de societat inclusiva i que això tingués una sèrie de pautes, d’itineraris, de processos en els que la inserció laboral i els drets socials estiguessin garantits per la comunitat. Hem avançat en alguns àmbits però en canvi costa que moltes empreses tinguin aquesta visió, i ni tan sols compleixen els mínims que tenen en inserció laboral exigits per llei. Des del govern també ens costa a vegades perquè no tenim prous recursos per garantir que totes les persones que tenen discapacitat tinguin també el suport necessari de la comunitat per poder trobar un lloc de treball o perquè hi hagui empreses, fundacions o associacions sense ànim de lucre puguin generar negocis i encaminar les seves aspiracions personals i familiars.
Per tant, és una llei de principis molts sòlids però que té llums i ombres que hauríem de revisar perquè és evident que la societat ha canviat, però a part hem de tenir els instruments necessaris per poder fer possible això.

El model català d’inserció difereix bastant d’altres llocs de l’Estat, perquè destina majors recursos? Se’n continuaran donant?
Sí, la idea és destinar-ne més, i si no en destinem prou és precisament perquè no tenim aquests instruments, a través de cobrar els nostres impostos, tenir la nostra pròpia tresoreria i fixar les nostres prioritats.
Fins i tot alhora d’endreçar per exemple els Centres Especials de Treball. Perquè estic convençut que hi ha diferents tipus d’empreses i negocis, que contracten a persones amb capacitats diferents però amb diferents nivells de dificultat. I no hi ha res més injust que tractar igual allò que és diferent. I em sembla que el model el tenim bastant clar però la norma espanyola no ens deixa. Els és igual si els Centres Especials de Treball tenen més o menys persones, dificultats o major dependència i els hi destinaran la mateixa subvenció. Això no ens acaba de quadrar amb el nostre model per com a mínim mantenir el suport a 13.000 persones que requereixen aquest tipus de solució. Doncs bé, la Generalitat amb els seus recursos propis malgrat que els seus diners estan a l’Estat, completem amb prop de 25 milions d’euros aquesta inversió necessària per garantir que aquestes persones puguin tenir aquest trànsit i itinerari per acabar-se incorporant a l’empresa ordinària. Es tracta que aquests centres siguin una espècie d’escola d’aprenentatge i incorporació d’hàbits i finalment de formació.
Crec que el nostre model el podríem millorar si tinguessim major capacitat normativa (lleis) i capacitat executiva (diners) per gestionar millor les necessitats d’aquesta comunitat per part de l’Administració.

A nivell anglosaxó les entitats socials busquen finançament i captació de fons o patrocini per part d’ empreses privades, creu que aquí podem avançar cap aquí?
El 1714 no només vem perdre al guerra i les llibertats, sinó que vem perdre l’oportunitat d’incorporar-nos a un model de construcció d’estat més modern. Hem copiat tots els vicis de l’estat francès de centralitat i poder i no hem incorporat algunes de les virtuts que té França com a país modern i democràtic.
Els model anglosaxó té moltes més virtuts, hi ha molta més confiança entre ciutadans i el sector públic, hi ha un nivell de justícia molt més ràpid, autèntic i transparent i hi ha una relació entre al generació d’empreses i riquesa i la comunitat que té unes regles de joc molt més interessants.
Fa anys que estem batallant perquè es revisi la fiscalitat del mecenatge i no ho aconseguim. Hi ha una visió de molta desconfiança i permanentment es posa en dubte si les empreses són instruments per generar riquesa i cohesió social o són depredadors de recursos naturals i explotadors de mà d’obra.
També necessitem un nou règim fiscal per a la col•laboració de l’empresa amb els compromisos socials perquè hi hauria més inversió privada per garantir el desenvolupament d’entitats sense ànim de lucre, de les quals nosaltres en tenim molta tradició.
Tothom té un paper en les polítiques d’ocupació per trobar els equilibris que ens portin a un escenari de menys administració, major confiança dels servidors públics de cara als emprenedors i l’empresa privada i a una major responsabilitat de l’empresa cap a la societat i la comunitat. Arribarem a aquests equilibris si hi ha major confiança i major responsabilitat.
Les entitats socials no només es dediquen a la beneficiència i a tapar forats sinó que generen valor afegit, negoci, donen llocs de treball i aporten un intangible: una visió més ètica del nostre compromís amb la societat. I tot plegat articula un funcionament molt més harmònic de la societat.

Ha tingut mai experiència laboral amb persones amb discapacitat o transtorn mental?
He tingut companys i col•laboradors amb discapacitats físiques. A la darrera legislatura erem l’únic partit amb una persona amb discapacitat visual al Parlament i ara mateix som els únics que tenim un diputat que va amb cadira de rodes, i ens adonem que ens aporten, ja no diré sensibilitat, sinó actitud, valors i emocions que les persones amb discapacitat emocional, com gairebé tots nosaltres, no tenim i valdria la pena que no perdessim mai.

Amb qui prendria un tallat?
Amb el princep Felip, perquè crec que és la darrera persona en aquests moments que té la oportunitat, si es veu amb coratge d’exercir-la quan li toqui, de fer allò que molts catalans estan encara esperant: Buscar una manera d’entendre’ns que no arribi al conflicte últim polític i democràtic. Ho diu un independentista però crec que Catalunya podria ser lliure continuant convivint sota la Corona espanyola en un règim d’harmonia i equilibri, però la política espanyola no ho fa possible. Vés a saber si aquest noi té el coratge d’entendre que o Espanya fa falta un gir del que han estat els darrers tres segles per veure si som capaços de conviure amb respecte. I per això m’agradaria fer el tallat i provocar-lo per dir-li: T’hi atreviràs?

L’entrevista en dos minuts