“LA DISCAPACITAT HA DE DEIXAR DE SER UN PROBLEMA PER CONVERTIR-SE EN UNA REALITAT”
Pere Tàpias, (Vilanova i la Geltrú, 19 de Maig de 1946)
És el nom artístic rere el qual s’amaga Joan Colell i Xirau, una persona que es defineix, sobretot, curiosa: curiosa de saber les coses que passen, curiosa de saber què pensen i com es comporten els altres… A més, reconeix tenir una admiració especial per la “permanent” contradicció de l’ésser humà. I és que, segons ell, l’home és extraordinari, però a la vegada també és un desastre. Aquestes inquietuds, Tàpias les ha portat al món l’advocacia, de la comunicació, de la cuina i de la música. Malgrat la seva personalitat polifacètica, ell confessa que se sent especialment comunicador. “La comunicació estableix un pont, i la paraula és el material d’aquest pont”, explica. “Sense la paraula no hi ha res”.
Què té Pere Tàpias que no t’aportava Joan Colell?
Colell i Xirau són cognoms difícils de pronunciar. Quan vaig fer el servei militar, em van dir: “Busca un cognom que sigui fàcil”. I vaig triar el nom de Pere Tàpias, que està lligat a la branca del meu pare. No va ser fins a partir de l’any 73, que Pere Tàpias va agafar volada, sobretot arran dels festivals de cançó de Canet. Després vaig entrar a treballar a la branca catalana de RTVE i ja es va quedar el nom de Pere Tàpias.
Podries dir que has fet de la teva passió la teva professió?
Vaig tenir la sort que, quan estava estudiant per advocat, la paraula ja tenia un valor. Les carreres ensenyaven una metodologia a l’hora de fer les coses i un cert sentit a l’hora d’utilitzar les paraules, les entonacions, els signes de puntuació… I aquest mètode el pots aplicar al que vulguis, siguis cambrer, taxista o enginyer agrònom.
El teu posat irònic va ser el culpable que no formessis part dels Setze Jutges. Vist amb perspectiva, creus que va ser una oportunitat perduda o guanyada?
Una oportunitat guanyada. No pots fer una tasca que es contradigui amb tu mateix. I aquest formulisme irònic és com m’expresso. La creativitat i l’originalitat es poden aplicar tant a la conya com a la crònica. En el temps que vaig fer conya també vaig fer crònica, i també em vaig servir d’aquesta poètica afrancesada, que se’n diu tendresa.
La moto, la guitarra, la gorra… són casuals?
Gairebé tot és casual. L’originalitat és un camí, però pots trobar alguna cosa que no esperaves. La gorra va néixer per casualitat. La guitarra no, perquè és escola. Però el fet de seure en una cadira, que és més propi de cantant flamenc, és casual. Això passa igual a la cuina. Un dia estava en un vaixell amb uns amics i volíem fer un arròs. I me cago en… m’havia deixat l’arròs a casa! Però tenia fideus i vam fer una fideuada. Es tracta de casualitat o d’aplicar el que tens.
Quan et parlen de discapacitat, recordes algú o alguna anècdota viscuda?
El meu segon o tercer recital va ser per a discapacitats. Les famílies tendien a amagar-los, però a poc a poc la gent es va preguntar què era la discapacitat. “Hi havia un sac i tots van anar a parar a dintre!”. Doncs no. Distingim quins tipus i quins graus de discapacitat existeixen. Traiem-ho de casa, del menjador i del rebost i portem-ho a fora. Als anys 70 la vida interior comença a exterioritzar-se i es creen escoles.
Comentaves que una de les teves primers actuacions va ser enfocada a persones discapacitades…
Sí, per recollir diners per a una escola de nens discapacitats. Hi va haver una colla de pares que va intentar buscar suport econòmic. Algunes empreses i l’Estat també van respondre. Va ser l’inici de l’aixecada de teló perquè la gent sabés que la discapacitat existeix i que no s’ha de resoldre, sinó que s’ha de normalitzar.
Creus que podries fer humor d’un tema com la discapacitat?
És molt difícil, perquè s’ha de trobar un equilibri. Com que és dificultós, millor no tocar-ho, però això no vol dir que no es pugui tocar. En principi, no crec que hi hagi un maridatge de l’humor amb els discapacitats. Durant algun temps alguns humoristes van rascar aquest tema, i la gent reia. Però s’ha de saber fer i s’ha trobar l’equilibri.
Creus que és un tema que hauria de madurar per poder-ne fer broma?
Hi ha temes que són complicats. És possible que algun dia quedem parats, però…
Una altra faceta teva és la de defensor de la ciutadania de l’ajuntament de Vilanova. T’has trobat en algun cas relacionat amb la discapacitat?
Quan vaig ser defensor de la ciutadania, vaig observar que les persones discapacitades no només estaven en escoles, sinó que també buscaven feina. Això demostra el nostre nivell de civilització. Passa el mateix amb l’alimentació. No solament la persona que no pot menjar pa troba pa per a ell, sinó que aquest pa és bo. Aquest és el progrés de la humanitat. Intentar democratitzar no solament la salut, sinó també el plaer.
Com valores el paper que han de tenir l’Administració, les empreses i la societat en relació amb la discapacitat?
Crec que hi ha d’haver una col•laboració a tres bandes: la família, una intervenció per part de l’Estat i una esponsorització empresarial. La discapacitat està aquí i ha de deixar de ser un problema per convertir-se en una realitat. La societat ho ha de tenir molt clar i hi ha d’haver aquesta col•laboració perquè hi hagi més atenció.
La proximitat d’un poble o un barri fa viure els temes socials de més a prop?
En moltes pel•lícules de fa anys hi havia el tonto. Ell vivia la vida del poble i estava immers dins la comunitat. La canalla se’n reia i hi havia moments de crueltat extrema, però ell es desenvolupava com tothom. Aquesta vivència, la dóna la proximitat.
En aquests casos la figura del tonto estava ben integrada. I a l’actualitat?
No ho està. En moltes novel•les de Camilo José Cela apareixen aquests personatges. El tonto era com un símbol, com un exemple. Estava allà i no tenia cap cotó fluix.
Com a advocat has tingut la tendència a defensar causes. Hi ha certs col•lectius que no juguen amb les mateixes condicions?
La societat cada cop té més visibilitat. Quan aixeques l’olla i veus una sèrie de coses, t’has de situar i saber què pots i què no pots fer. La individualitat va deixant pas a la col•lectivitat. Els rics cada vegada ho seran menys, però els pobres també. I no per qüestió de diners, sinó de convivència. Hi ha un autèntic canvi de mentalitat i d’actitud.
Algun exemple?
Jo vaig estar una vegada a uns Special Olympics a Girona i vaig quedar entusiasmat. Em va agradar molt l’amor que es crea entre el discapacitat i el monitor. Es rapten mútuament, gairebé. Això cada cop anirà a més. Aquí hi ha coses a fer.
Com creus que els mitjans han de tractar el tema de la discapacitat?
Amb respecte i amb transparència. Encara se’n parla poc, potser perquè ara la societat està atapeïda de problemes i no s’hi cau, en això. Però no et preocupis, que s’hi caurà.
En l’entrevista a Mònica Terribas, ella va afirmar que els mitjans només serien justos amb aquests col•lectius quan deixessin de ser titulars.
Estic d’acord amb Mònica Terribas, però de tant en tant hem de fer alguna cosa extraordinària perquè la gent se’n recordi. S’haurien d’intentar fer actes més concrets, prestar més atenció a aquests col•lectius i, sobretot, intentar que tinguin feina.
Les persones amb ressò mediàtic podeu contribuir a la normalització?
Jo crec que hi ha diverses vies, però per tu sol és molt difícil que facis res. Ara se m’acut dedicar un dia de ràdio a la discapacitat o fer un petit programa… A més, els col•lectius de discapacitats haurien de pressionar perquè algú es bellugui.
Creus que interessa aquest tema?
Hi ha dos motius perquè interessi: que et toqui o que tinguis la suficient habilitat artística perquè et toqui. Has de tenir un sistema que ataqui la gent, encara que sigui carrincló o dramàtic. Aquesta petita pinzellada poètica, de tendresa, que acompanyi i t’atrapi. No s’ha de caure en extrems i s’ha d’estar ben aconsellat per professionals.
Amb qui prendria un tallat?
Si pogués, m’agradaria prendre’l amb Gustave Flaubert, l’autor de Madame Bovary. Un dia li van preguntar: “Què li agradaria més a la vida?” I va dir: “Tenir una habitació confortable amb tots els llibres que a mi m’agraden i tot el temps per endavant”.
