“EL COR DE LA CIUTAT“ VA FER VISIBLE LA GENT AMB DISCAPACITAT
Ferran Carvajal (Barcelona, 1978)
Ferran Carvajal. 35 anys. És actor, ballarí, coreògraf i director. També li agrada llegir, la muntanya, la platja i els animals. Ara prepara una micro-sèrie de 12 capítols de 5 minuts per a la televisió. Darrerament ha anat a Òpera d’Oviedo per fer la coreografia de Turandot, i té molts altres projectes entre mans. Molta gent encara el coneix com el Narcís de “El cor de la ciutat” on hi va treballar durant els gairebé 10 anys que va durar la sèrie.
Hem quedat amb en Ferran al seu bar, molt a prop del Paral·lel, però ens convida a fer l’entrevista al Parc de la Primavera, un lloc pràcticament desconegut, amb unes vistes de Barcelona impressionants, però molt poc habituals a les postals turístiques.
Tot i que pràcticament has treballat en tots els àmbits, n’hi ha algun que encara et falti i que t’agradaria provar?
Justament en aquest darrer projecte estic més darrera la càmera que no pas davant, i això era un dels que em faltava. La veritat és que em venia molt de gust.
Malgrat tots els projectes on has treballat després de “ El cor de la ciutat”, la gent encara et recorda com el Narcís?
En general sí, tot i que cada vegada menys perquè la sèrie ja no té tanta visibilitat. Però va ser un personatge que va donar molt a parlar. I sí, hi ha gent que encara em recorda per això.
Quina discapacitat tenia exactament el Narcís?
Vam crear una lleu paràlisi cerebral, un retard en l’edat real i una petita disfunció física. També necessitàvem definir quin era el seu nivell de relació amb la resta de veïns i amb el món.
El personatge era realista o, de vegades, la pròpia trama l’obligava a fer coses poc creïbles?
Aquest era un dels grans temes i per això el personatge es va cuidar molt des del principi. El Lluís Arcarazo tenia molt clar que havia de ser així. Pel personatge del Narcís hi havia una persona exclusiva que es dedicava a fer els diàlegs i així no es perdia el fil de tot el que s’estava treballant amb aquest personatge. També es van fer entrevistes amb entitats i pares per decidir quins temes es tractarien.
Hi va haver polèmica amb algun d’aquests temes?
Més endavant sí, sobretot quan es va tractar la seva sexualitat. En molts aspectes va ser molt interessant treure temes que socialment eren tabús. Vaig anar a unes jornades a Cantàbria sobre la visibilitat de la discapacitat als mitjans de comunicació, on vaig explicar la meva experiència. Vaig portar imatges amb les escenes que trobava més importants, entre elles l’emancipació, la sexualitat, etc. Va ser molt sorprenent com associacions de pares i de gent amb discapacitat estaven molt sorpresos de la claredat amb la que es parlava d’aquests temes per la televisió pública, perquè moltes els consideraven tabús. En aquest sentit crec que la sèrie va fer visible la gent amb discapacitat. Em vaig sentir molt orgullós de formar part d’aquest projecte.
De qui va ser la idea d’introduir un personatge com aquest a la sèrie?
Del Lluís Acarazo, el creador. Un dia em va trucar l’Esteve Rovira explicant-me el projecte i em va dir que havien pensat en un personatge que volien que fes jo. Jo havia treballat amb discapacitats a Vilafranca, tot i que això ells no ho sabien. El que jo els vaig oferir és la creació creïble del personatge, que la seva visibilitat fos constant en el temps de la sèrie, que no es cremés i que donés joc suficient com perquè pogués tenir les seves pròpies trames.
T’ho vas rumiar molt per acceptar-ho?
No en absolut. Un paper com aquest és un regal. El que em vaig haver de rumiar molt va ser trobar el to, perquè per la meva experiència era molt conscient que el tema s’havia de tractar amb “carinyo”. Tothom tenia molta por i reserves. Cada setmana canviàvem de director, i el primer mes tots em deien que havíem d’anar amb compte. Tothom era molt conscient que s’havia de fer amb el màxim respecte i sensibilitat, i jo crec que en general es va fer. També, és clar, hi va haver discrepàncies. Em vaig trobar amb que a causa de la gentilesa o ingenuïtat del personatge la gent pel carrer em deia “Oh! què bonic, m’agradaria tenir un Narcís a casa”. Per això jo intentava reflectir tots els aspectes de la manera més fidel, sense gaires judicis.
Com el vas treballar el personatge?
Durant la creació del personatge no vaig visitar associacions. Em vaig basar en la meva experiència prèvia a la Creu Roja de Vilafranca, treballant entre d’altres en la secció discapacitats. Feia anys havia col·laborat amb l’escola Delta per a nens amb discapacitats, i després a l’Espiga, i això em va donar la possibilitat de veure diferents tipus de discapacitats. Vaig agafar coses d’aquí i d’allà per fer-me una idea global que permetés ser flexibles amb el personatge.
Creus que el personatge va crear un precedent?
En algunes conferències intentaven desenvolupar molt més aquest aspecte. En general vaig poder veure que s’havia fet una tasca molt més gran de la que jo percebia des de dintre. No sé quina repercussió ha tingut en el futur, però crec que vam fer la feina ben feta. Segur que es podria haver fet millor, però hi vam posar les millors ganes i la millor professionalitat i això es va veure.
Creus que una persona amb discapacitat podria treballar d’actor?
Hi havia escenes concretes on el Narcís treballava en un centre i hi sortien figurants que eren gent amb discapacitat. L’associació de pares d’aquest centre llogaven una discoteca per tota la gent i vam aprofitar per anar-hi i gravar una escena i els vam convidar a que fossin els figurants. Per mi va ser un dels moments que vaig viure amb més entusiasme perquè tothom tenia moltes ganes i aquella energia em desbordava. Hi havia moments que no podia sostenir el Narcís. Una de les anècdotes és que en un d’aquests moments, un noi em va dir “ jo també sóc actor, tenim un grup de teatre, i ja sé com ho fas” i es va posar a imitar-me, i això em va fer reflexionar sobre la participació dels discapacitats en una representació dramàtica. És molt important poder fer treballs més o menys professionals amb la participació de gent amb discapacitat. El teatre és una manera d’expressar la vida i desenvolupar moltes actituds i facetes que fan créixer l’esperit. Però en aquest cas específic has d’estar preparat a les 7 del matí per anar a gravar, has de plorar, has de riure i de vegades s’ha de repetir 23 vegades. Jo crec que per una sèrie tant llarga és complicat. S’hauria d’estudiar cada cas, i depèn molt del grau. També estic molt interessat, però, en crear projectes on els propis discapacitats puguin pujar dalt d’un escenari i demostrar la seva feina en públic, crec que és una feina molt interessant. I segurament hi ha maneres de fer-ho. De fet, ja hi ha companyies de dansa i de teatre que ho fan. Jo crec que hi ha maneres per intentar integrar qualsevol discapacitat en el món de les arts.
Fer aquest personatge va fer que alguna gent cregués que realment eres discapacitat. Això et va portar algun problema?
Sí que em vaig trobar molta gent pel carrer que m’ho deia. Però no és cap problema. Per un actor és molt afalagador que et diguin això perquè vol dir que el teu personatge és creïble, i aquesta era una de les màximes pors, que la gent es cregués el personatge. Fins i tot hi havia directors que trucaven per preguntar com es dirigia un actor amb una discapacitat. Tot plegat per mi era molt bonic sentir això.
Amb qui prendries un tallat?
Amb la Teresa Forcades. Una monja del monestir de Sant Benet que admiro no només pel sentit en el que viu activament la seva espiritualitat sinó també per la seva vessant política i social.
