“CAL FER QUE EL PARLAMENT ESTIGUI A FAVOR DE LES PERSONES I NO DELS MERCATS”

 

David Fernàndez (Barcelona, 1974)
David Fernàndez és periodista i diputat de la CUP-AE al Parlament. Ara és un periodista en excedència, perquè l’agenda com a diputat li ocupa tot el seu temps. Treballava al setmanari La Directa, que defineix ell mateix com “un mitjà de comunicació dels moviments socials”. Diu ser un militant de base, de la vila de Gràcia i que ve del cooperativisme. El 13 d’octubre del 2012, l’assemblea de la CUP diu que va cometre “el gravíssim error” d’elegir-lo com a cap de llista i que per això ara està al Parlament. El seu dia a dia és llevar-se molt d’hora, carregar una cafetera i obrir el gmail, on hi ha el seu calendari, i a partir d’aquí, espantar-se. Afirma que amb els treballadors del Parlament és amb qui més ha connectat des que és diputat. El David no té televisió a casa seva, perquè diu que “la realitat està al carrer i que el que surt per la televisió és una realitat virtual, parcial”. Sí que veu el 3/24 per Internet i escolta sempre Catalunya Informació.

 

Com t’ha canviat la vida des del moment que t’escullen com a cap de llista i surts escollit com a diputat, a part de l’excedència que has demanat?
Ha estat un canvi. Segurament, el que més s’ha esvaït és el temps. La nostra agenda és una bogeria, perquè quan acabes del Parlament, has de posar un peu al carrer. També t’has d’ubicar en un lloc que no és el teu, és un territori advers al què no estàs acostumat. Per tant, entres a una torre de poder on també aprens a descodificar quina és la litúrgia, la inèrcia del poder mateix.

Has estudiat Ciències Polítiques, però ets periodista i de La Directa, com és que acabes sent periodista?
Mai vaig acabar Ciències Polítiques, vaig estudiar fins a quart, però va arribar un moment que vaig entendre que no aprenia res. Afortunadament, vaig tenir altres universitats, com el Lokal, un local del Raval de Barcelona, i el carrer mateix. Vaig acabar al periodisme accidentalment, perquè no en tenia cap voluntat. Vaig treballar en el què es pot dir “periodisme oficial”, però vaig tenir la sort de conèixer la redacció més lliure i més insubmisa que he conegut mai, que és la redacció d’Egin, i també les de les revistes Ardi Beltza i Kale Gorria, tots tres mitjans, tancats pel jutge Garzón. A partir d’aquí, em vaig autojurar que mai més treballaria assalariadament en la fàbrica d’informació i de mentides que és el “periodisme oficial”. Per tant, sempre he estat en l’altre periodisme: en el que no depèn de capital privat ni de poder públic estatal. I ens vam dedicar a construir La Directa.

Aquest binomi entre política i periodisme, que sovint es retroalimenten, com el veus ara des del Parlament?
En la part positiva, en el fons no deixem de fer periodisme d’investigació. Aixecar les catifes i intentar esbrinar com funciona el país i com hem arribat a una situació tan injusta que viu la majoria social. A vegades som ingenus, penses que les coses funcionen molt malament, però quan les veus de prop t’adones que funcionen pitjor del què et pensaves. Veus molt la correlació entre el poder econòmic i el poder polític. Hi havia un vell comunista que deia que els diaris són els pamflets que els rics reparteixen als barris pobres, i avui encara és així. Per tant, el que hem de fer els pobres és fer els propis mitjans.

No t’agrada que se t’identifiqui com a cap de llista o líder de la CUP. Com t’agrada, doncs, que et diguin qui ets?
Tècnicament, jurídicament i políticament no ho sóc. Jo no puc ser líder d’una cosa que no té líders, tot i que assumeixo que és la cara més pública. Entenc que hi hagi persones o sensibilitats que això no ho acabin d’entendre com funciona. Per no ser, no sóc ni militant de la CUP, sóc una persona més, un entre tants que va ser escollit en una assemblea. El poder de la CUP, si en té, el seu contrapoder, són aquests 1500 activistes socials i 100 nuclis locals que té.

Per tant, tot i no creure en com està muntat el sistema, hi heu acabat entrant. És aquesta la manera d’entrar-hi?
És una més. L’esquerra independentista i els moviments socials alternatius tenen una caixa d’instruments molt ampla afortunadament. És una més i no la més important, és aquest altaveu que hi ha al Parlament de Catalunya, però tres persones no són res. Hem dit això del cavall de Troia, i ho seguim reivindicant, però la força del cavall que entrava a Troia, no era la força del cavall en si mateix, eren tots els espartans que estaven a dins, per tant, la força són els 126.219 vots que es van dipositar en suport a la CUP.

Com et diuen que encapçalaràs la llista de la CUP-AE i per què acabes acceptant?
Estava fent la verema amb els meus avis i em truca un company de la CUP i em diu que hi ha hagut un procés intern de primàries parcials per demarcació electoral i que el meu nom està entre els cinc primers. Tinc 24 hores per decidir si estic disposat a anar-hi. Els hi dic que sí. Per complicitat absoluta amb la CUP, i també pel temps polític i la necessitat de la política col•lectiva.

Com veieu tot el col•lectiu de persones amb discapacitat, com es poden integrar a la societat?
En primera instància, ho veiem amb absències i carències. Queda moltíssim recorregut per fer, queda, sobretot, un procés llarg de pedagogia, conscienciació i de respecte a la diversitat funcional. Per tant, amb tota la complicitat i amb tota l’empatia cap a les persones afectades, i també, que a vegades es diu poc, cap a l’ampli teixit social que ha fet possible mecanismes de plena integració en tots els àmbits de la vida pública i privada de les persones amb discapacitat funcional. I en l’actual cicle econòmic, ho vivim, òbviament, patint per les àmplies retallades, per les dificultats a les que s’està sotmetent al tercer sector en general, però també a les persones que treballen en l’àmbit de la plena inserció.

Què en penses que les retallades afectin aquest tercer sector, tot i que han afectat a molts altres, però que un dels afectats hagi estat aquest?
Ho trobo com un fet polític gravíssim, amb responsables polítics. Com una mostra també de la insensibilitat i de l’autisme on viu el poder polític, i el frau i l’estafa permanent que vivim. Estem rescatant bancs privats, mentre Catalunya està pagant 4.300 milions d’euros entre el 2012 i el 2013 només en interessos del deute, que és pràcticament el mateix volum de les retallades que vindran aquest any. Passa una mica el mateix amb el cicle polític. El pitjor és que el poder polític es distancia absolutament de les necessitats de la majoria social. I el millor que ha passat és la capacitat de la gent de generar xarxes, de resistir, de fer-se suport mutu, de recuperar el vincle social, de ser solidaris.  Tindrem un altre model social, inclusiu, democràtic en funció de què ens impliquem i ens activem com a persones crítiques en la nostra societat.

Tot i la implicació de la gent, el Parlament també hi té una responsabilitat en tot això. Des d’aquesta institució, què s’hi pot fer més per aportar a aquests col•lectius?
Jo crec que depèn de la voluntat política, és a dir, intentar modificar la voluntat política, perquè de diners n’hi ha. La cultura de l’escassetat que se’ns vol vendre és parcialment falsa, hi ha diners pel què volen. És una qüestió de prioritats. La gran alternativa és la força de la gent, la capacitat de generar resistències i incidències. El Parlament és un actor polític a favor dels mercats. I el que hem de canviar és aquesta correlació de forces i que estigui a favor de les persones. Però això avui no és així, per tant, s’ha de fer pam a pam i porta a porta. I al final, clarificar, que la gent es posicioni, i els responsables polítics i tots els diputats diguin si estan a favor de rescatar bancs o d’inserir persones, per exemple. Però molt em temo que a la llum del què s’està aprovant en aquest Parlament, s’està donant suport als mercats financers, que són els que s’emporten bona part dels nostres recursos avui en dia.

Per tant, creus que la integració de les persones amb discapacitat al final acabarà sent una responsabilitat de la societat?
La resposta ha de ser múltiple: institucional, governamental i social. Hem de trencar la cultura de la delegació de què el sindicalista ens resol el conveni col•lectiu o de què el professor sigui responsable de l’educació dels nostres fills. Deixar de delegar i fer-nos protagonistes. Precisament, el que estem parlant en el vostre sector de persones discapacitades, el ser persones el més lliures i el més autònomes possibles, per tant, ser capaços d’implicar-nos. Nosaltres també som coautors i copartíceps, per tant, retornar-li poder a la ciutadania, la capacitat de reflexionar i d’incidir per demostrar que hi ha altres fórmules que no siguin les retallades. Si s’agafa la història dels processos de suport a les famílies i a les persones afectades per diversos tipus de discapacitat, a finals dels 70 i principis dels 80, és una travessa del desert. S’ha avançat, però ha estat gràcies a l’associació de persones afectades. Penso que aquesta és la fortalesa. I quan el poder polític veu això, també s’espavila.

Tot i això, hi ha lleis que no es compleixen, com la LISMI. Hi ha massa coses que no es compleixen?
Sí, i tant. Hi ha empreses que no ho compleixen i que paguen la multa corresponent, perquè no la volen complir. Encara s’han de trencar moltes barreres en aquest sentit, i les primeres barreres són les mentals tant de directius d’empreses, com de persones treballadores, que tenen la barrera i que continuen mirant amb l’esbiaix del prejudici i de la discriminació a les persones que poden tenir afectacions físiques o psíquiques. I que, a més, ho fan des de la ignorància, des del desconeixement de no haver estat mai amb persones discapacitades o amb persones que s’han refet a si mateixes i han trobat un lloc en aquest món. Perquè aquí cadascú porta les seves ulleres de sol, és a dir, cadascú veu el món en funció el seu projecte vital. Tothom té el dret al ple desenvolupament personal.

Has tingut alguna experiència amb persones amb discapacitat o amb entitats que treballin en aquest sector?
Sí, jo he tingut moltíssima sort a través de Coop57. L’Olivera és un projecte del que sempre n’he estat un autèntic apassionat, en aquest cas, és amb persones amb discapacitat psíquica, i penso que són autènticament herois. També tinc la sort que la meva millor amiga, la Mònica Puig, és professora d’Educació Especial i, per tant, va ser qui em va ensenyar, qui em va trencar a mi la meva barrera mental d’entendre altres formes de desenvolupar-se en la vida. Tinc una cosina que és discapacitada. Això també puja el grau de conscienciació i de com incorpores una persona. Eliminar el màxim totes les barreres induïdes del nostre model de societat, que sempre s’ha volgut amagar.

De vegades, però, en aquest àmbit es tendeix al paternalisme excessiu o potser cap a una discriminació positiva, que serien dues coses diferents. Com ho veus?
De la discriminació positiva, en transició, en sóc totalment partidari, perquè si no hi ha coses que no canvien. Fas la llei i hi ha empreses que no la compleixen. Pel què fa al paternalisme, hi estic totalment en contra, perquè la caritat, humilia, i la solidaritat, ajuda. I això és un concepte fonamental. La solidaritat ens fa iguals, però la caritat és jeràrquica, és el què jo et dono a tu. Per tant, nosaltres estem en contra de qualsevol lògica vertical i a favor de la lògica horitzontal. I és un dels riscos i penso que avui encara perviuen moltíssimes dinàmiques paternalistes i caritatives, i no es tracta d’això, es tracta de la plena igualtat entre persones sigui quin sigui el nostre origen, el nostre sexe o les nostres capacitats físiques o psíquiques.

Amb qui prendria un tallat?
Amb l’Ovidi Montllor i amb Guillem Agulló. Amb l’Ovidi, perquè és un referent, perquè és el nostre president simbòlic dels Països Catalans. I amb Guillem Agulló, perquè a l’abril farà 20 anys que ens el va matar l’extrema dreta al País Valencià.

 

L’entrevista en dos minuts