“EL SEGLE XXI SERÀ EL SEGLE DE LA DIFERÈNCIA, QUE ACCEPTAREM LA GENT TAL COM ÉS”
Carme Portaceli i Roig (Valencia, 1955) Directora de teatre, i llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona, és professora de l’Institut del Teatre. S’inicia l’any 1982 en la direcció. Col•labora sovint amb produccions del Teatre Lliure i des de l’any 2006 és la directora artística de la Factoria Escènica Internacional (FEI). Entre les seves obres més conegudes destaca Fairy, amb la que va guanyar el premi Max l’any 2008, l’adaptació de L’auca del senyor Esteve i de Ricard II, de Shakespeare. S’autodefineix com una persona molt sentimental, i admet que quan va començar a dirigir va quedar atrapada pel món del teatre. “L’abstracció i la immediatesa juntes fan que l’experiència al teatre sigui irrepetible. Veure una llàgrima que li cau a un actor només passa al teatre”.
Creus que hi ha molta pressió en el món del teatre?
Sempre n’hi ha una mica, és normal perquè quan estrenes no és quan la funció surt més bonica. Hi ha molts nervis. Generalment el tercer dia és quan comença a ser el que és la funció. Tots ens hem acostumat a que es jutgi el dia de l’estrena i no és així. Per això tenim molta pressió. A més, si estàs en un teatre públic, tens dues obligacions: ensenyar què és el teatre al públic i aconseguir l’excel•lència artística. A un teatre privat, la pressió és que s’ha de guanyar diners. Hi hauria d’haver un altre plantejament, que hi hagi un preu diferent entre els dos teatres…
Què li falta al teatre?
Venim d’un país difícil, amb 40 anys de Franquisme. Al teatre li falta que sigui considerat com una cosa essencial, perquè és una part de la cultura absolutament essencial i hauria d’estar a l’abast de tothom. Ningú hauria de quedar fora de la possibilitat d’entrar a un teatre públic. Això hauria de ser una llei intocable, governés la dreta o l’esquerra. És un bé comú i un dret. Ara és un luxe, amb el 21% de l’IVA actual. Amb les retallades de tots els governs es convertirà en una cosa d’entreteniment pur i dur. Això és gravíssim per a una societat. Ha estat un desmantellament dels nostres drets aconseguits molt important.
Has dirigit mai algú que representi mai una discapacitat?
No, és una experiència que he desitjat moltíssimes vegades però molt sovint no és fàcil. Penso que el segle XXI serà el segle de la diferència, que acceptarem la gent tal com és. No hem d’agafar la gent per la part negativa, per la discapacitat, sinó per la capacitat. És una experiència que si jo tingués un teatre públic la faria un cop a l’any. Una obra amb discapacitats per agafar-los per les seves capacitats. I amb associacions de discapacitats.
Com és que en el teatre no hi arriben? Quin filtre hi ha hagut per a que no apareguin? El teatre no és un mirall de la societat?
Sí, és un mirall de la societat però les obres que habitualment vas agafant, no tenen personatges discapacitats en general. De la mateixa manera que generalment les obres clàssiques no estan escrites per dones, no estan escrites per discapacitats. No estan escrites per la gent que no mou el món. Però com que jo crec que la democràcia està per escoltar les minories, és tot el contrari del que està passant. Jo crec que les hem d’escoltar.
Creus que serà possible que a la llarga es parli més dels col•lectius com els discapacitats, que ara són invisibles?
Serà així després d’un moment determinat de molta lluita. Ha de ser part d’una revolució, com al segle XX amb la revolució de la dona. Jo crec que serà així.
Amb aquests canvis que dius, canviarà també la manera de fer teatre?
Tot està pensat sota una manera de fer. Però el teatre també canviarà, com per exemple està passant amb el teatre nòrdic. La mentalitat d’aquí és una mentalitat concreta i molt obsoleta. Desagradable francament, en molts aspectes.
Tu et sents en minoria absoluta, com a dona?
Jo em sento en minoria. En el sector professional costa molt. No és un problema de que no et vulguin. La invisibilitat és absoluta. És a dir, si tu t’equivoques no és el mateix que si ho fa un home. Perquè et diguin molt bé, has de fer alguna cosa brutal. Així és la mentalitat de la gent.
Quin rol han de tenir els discapacitats per fer-se més visibles?
Jo crec que les entitats han d’ajudar molt més. Si la gent s’uneix i fa pressió per a que aquesta gent sigui visible en llocs de treball, penso que és quan es comença a normalitzar en la nostra ment… Veure gent discapacitada que t’atén… Perquè les primeres vegades que ho veus crida l’atenció. S’ha d’agafar els discapacitats per les seves capacitats, no per les discapacitats que puguin tenir.
Si ara haguessis de plantejar una obra de teatre amb gent amb discapacitat, com la plantejaries?
Una obra específica per a discapacitats no caldria trobar-la, ni que parlés de discapacitats. De la mateixa manera que busco una obra amb sis dones i un home. Seria igual. Una obra que pugui determinar a que això tingui un sentit.
Has tingut mai alguna relació amb gent discapacitada o que hagi patit algun transtorn?
He tingut molt poca relació, la veritat. Però sí he conegut bastant la filla d’una actriu i gran amiga meva, la Lluïsa Castell. Va tenir una filla amb paràlisi cerebral. El que jo vaig aprendre d’aquella noia, la Júlia, era que tenia una alegria, un sentit de l’humor, una força i la gent que estava al seu voltant la va fer entendre el que era essencial a la vida. Això és un pas que anem fent a poc a poc, si ets una mica intel•ligent. Els cops de la vida t’ensenyen a veure el que val la pena i el que no. A vegades et pot portar a negar o acceptar les coses. El millor és acceptar-les.
Les retallades han paralitzat certes parts de l’Estat del Benestar. Quin creus que és el rol que s’ha de seguir per aconseguir-lo?
La intervenció estatal no ha de ser una intervenció ideològica. Quan el Chirac va guanyar a França, van posar un senyor d’esquerres com a director de l’Odeon. Jo sóc intervencionista en el sentit en que s’ha d’ajudar que la cultura arribi, tingui una certa importància. En aquest sentit hi ha coses que no poden passar i d’altres sí. El que no pot ser és que el govern t’influeixi en la taquilla que has de fer.
La figura de la persona amb problemes mentals sí que s’ha tractat en el món del teatre. S’ha tractat amb estereotips i estigmes?
És que particularment de trastorn mental, crec que en totes les obres que he dirigit, només ho he fet en dos o tres ocasions. Una vegada, era un megalòman arquitecte que pensava que tenia la veritat absoluta, però l’única cosa que creava al seu voltant era insatisfacció, inseguretat i ganes de morir-se. Perquè el seu ego trepitjava tot el que tenia al seu costat. I una altra vegada, vaig tractar una obra sobre abús sexual a menors i això és un transtorn mental molt gros. Però en general no en recordo gaires més. Poques vegades passa.
Però sí que apareix, per exemple, l’esquizofrènia o les dobles personalitats.
Les discapacitats històricament sempre s’han amagat. De la mateixa manera que durant el segle XVII hi havia molt poques dones en les obres de teatre. Hi havia pocs personatges, perquè estava prohibit. Jo crec que aquestes coses que s’amagaven tenen menys presència.
Amb qui prendria un tallat?
Avui m’agradaria anar a fer un tallat amb l’Ernest Lluch, perquè trobo que hi ha un moment de confusió tremenda i estic seguríssima que ell em podria explicar quin és el camí per caminar ara.
