“MOLTES ENTITATS SOCIALS SEMBLEN MÉS PREOCUPADES EN SORTIR ELLES ALS MITJANS QUE NO EL SEU COL·LECTIU”

 

Carles Capdevila (Els Hostalets de Balenyà, 1965)
Fill d’Els Hostalets de Balenyà, Carles Capdevila es considera una persona del món associatiu i amateur, “que fa les coses perquè se les estima i des de la vocació”. Després de llicenciar-se en Filosofia, va començar a exercir com a periodista i el 1992 va fer les maletes cap a Nova York per fer de corresponsal del diari Sport, d’on naixeria el llibre Nova York a la catalana. Polifacètic i emprenedor, Capdevila ha passat per tots els mitjans. En premsa ha treballat a l’Avui, El Periódico, El 9 Nou i a l’Sport, però també ha estat director de programes de ràdio com Eduqueu les Criatures i de televisió com ara Qui els va parir. Actualment és el director del programa televisiu APM? i del diari Ara, que vol que sigui “un mitjà jove, fresc i que s’estimi el país i la seva gent”. 

Des del seu naixement el diari ha tingut molt bona rebuda. Us ho esperàveu?
L’Ara, el vam fundar uns professionals que ens estimem el país i el periodisme. I no només ens va bé, sinó que hi ha molta gent que ens diu: “Jo sóc de l’Ara”. I això vol dir que els agrada que arrisquem, que expliquem què passa i que tinguem certa sensibilitat per la gent que fa coses i que planta cara a les dificultats. L’Ara és un diari que aposta molt per la cultura, la vocació… i jo intento, com a director, que sigui un mitjà sensible i que col•labori amb els temes socials i del tercer sector. L’Ara ha d’anar en contra de la gent que ni fa ni deixa fer, que són els emprenyadors. És un diari que es mulla en determinats temes i que pretén ser una plataforma que aglutini la gent i la faci moure.

Com vehiculeu les opinions dels lectors a la xarxa?
Tenim la sort que tenim molt d’èxit a les xarxes i, per tant, el sistema s’assembla bastant al de la democràcia participativa. Quan la gent es molesta a dir-te coses és perquè, o els agrada molt, o no els agrada gens. Els nous mitjans hem de dialogar amb la gent i hem de tenir en compte el que ens diuen, però també hem de tenir personalitat per decidir nosaltres.

Els comentaris passen filtres abans de ser publicats?
Sí. Som un diari que modera els comentaris. Nosaltres volem crear una comunitat ben educada i, per tant, els comentaris han de respectar les formes, argumentar… Un dels problemes que tenim els mitjans és fer servir el llenguatge col•loquial per a noms propis de malalties. En el llibre d’estil intentem fugir d’això i si un articulista d’opinió ho fa i ens arriben queixes, les fem arribar a la persona. Creiem que és millor sensibilitzar els autors dels articles que no censurar-los.

Quina és la relació del diari amb les entitats del tercer sector?
A l’Ara tenim molts experts en temes socials que ens ajuden a veure quins temes són més sensibles. Penso que les coses s’han de fer convencent la gent i coneixent al màxim la realitat d’aquests col•lectius. Si és vist com un control genera certs antídots com: “Jo escric el que vull”. Entre el tercer sector i els mitjans es generen hostilitats innecessàries des de la superioritat moral real que tenen les entitats, però a vegades la superioritat moral també és en les formes. La clau és que hi hagi el màxim de ponts entre les entitats i els mitjans. Cal tenir certa empatia i entendre que els mitjans tenen certa pressió i poc temps. Moltes entitats socials acaben assemblant-se a les empreses en el sentit que semblen més preocupades a sortir elles que no el seu col•lectiu.

A l’Ara teniu molts suplements com ara Criatures, Mestres, Ciència… Teniu pensat a fer-ne algun sobre discapacitat?
Tenim ganes de fer un especial sobre aquest món arran dels problemes amb les retallades dels ajuts per a la inserció laboral. No vull creure que la integració laboral de discapacitats fos un luxe de nous rics. Crec que és l’última cosa que s’hauria de retallar i és cabdal. Estem oberts sempre a qualsevol cosa i tenim moltes ganes de rebre propostes de les associacions i de treballar junts. També intentarem ajudar les entitats que tenen tallers propis i que els costa comercialitzar els seus productes. És molt probable que l’Ara vagi apostant cada vegada més per l’emprenedora social.

En el programa Eduqueu les criatures vau parlar de nens amb discapacitat?
Sí. Ho vam fer més d’una vegada, perquè és un tema que vaig conèixer fa molt temps arran dels tallers de les escoles Montserrat de Barcelona, amb les quals vaig col•laborar. El que em va impressionar va ser veure l’emoció de tots per tenir una feina. Recordo un noi que era cambrer i en parlava amb un orgull absolut. És l’esperit de la secció Ara ens en sortim. El més semblant a la felicitat no està tant en el que passes, sinó en com reacciones.

El següent pas després de la inserció escolar és la inserció laboral.
La inserció laboral és molt important i crec que som un país pacient que sembla que anem avançant. Ara ens toca anar enrere en moltes coses i en aquest cas és especialment dolorós, perquè aquest col•lectiu estava avançant molt a poc a poc i es trobava molt lluny del desitjable. Els mitjans hem de denunciar tot el que estar malament i ensenyar els casos en què se supera. La funció pedagògica és brutal. Hem d’explicar les coses amb naturalitat. En l’àmbit educatiu, he vist gent més feliç en associacions de pares amb nens discapacitats que en una AMPA convencional.

Com parles als teus fills de la discapacitat?
És un gran tema. Ells s’hi fixen i hi ha tingut companys de classe amb discapacitat. Se n’ha de parlar amb empatia, naturalitat i s’ha d’explicar el progrés. És un tema de temps: “Això que tu saps fer, aquella persona encara no ho sap fer”. Els nens entenen molt el progrés de les coses. “Ell no sap fer això, però sap fer altres coses”. És molt important que hi convisquin. A les escoles tothom té dificultats: uns per desplaçar-se i altres per les matemàtiques. Els nens han d’entendre la igualtat a partir de la diferència. Hem de trobar l’equilibri i acostar-nos a la gent que té dificultats no des de la pietat o la por, sinó des de l’empatia i a naturalitat. En aquest sentit tinc la impressió que estem avançant molt.

És positiu que existeixi la inclusió dins l’escola?
Com que conec casos que m’han convençut de tota mena, penso que educar és conèixer el teu fill i adaptar-te a ell. L’educació és equilibrar. Tenim una tendència a potenciar determinats aspectes i els hauríem d’equilibrar. L’objectiu de l’educació és que la gent s’espavili i s’integri i que pugui ser el màxim de feliç en la societat. En l’escola inclusiva, l’educació és doble, ja que estàs integrant una persona amb discapacitat i aquesta educa els altres, els fa més sensibles i els ajuda a veure altres realitats. Si la decisió no és unilateral i està ben presa entre pares i mestres, estic segur que poden conviure els dos models.

Tens algun record amb alguna persona amb discapacitat?
El pitjor va ser la primera vegada que vaig anar al bar de la fundació La Caixa al Palau Macaya i vaig descobrir que els cambrers eren nois amb discapacitat intel•lectual. Aquell dia tenia pressa i un cambrer em va semblar molt lent i ho vaig dir. Aleshores una persona em va explicar que eren discapacitats i em vaig sentir molt malament. Vaig entendre clarament la dificultat d’integrar persones amb discapacitat intel•lectual que per l’aspecte no ho semblen i d’inserir-les en una societat tan apressada. Com a exercici vaig decidir anar-hi molt i vaig fer molta divulgació d’aquest bar.

Amb qui prendria un tallat?
És difícil… Només en puc triar un? Jo sóc molt de tallats i en faig amb molta gent. El meu mite actual és Guardiola, però aquest està molt vist i molt ocupat. És una persona que, malgrat la seva fama i la seva obsessió per blindar-se molt, ha demostrat una sensibilitat alta i ha donat suport a fundacions.

 

L’entrevista en dos minuts