CATALUNYA TÉ UNA TRADICIÓ D’ENTITATS QUE DONEN AL PAÍS UN MODEL DIFERENT 

Ens trobem amb el President de la Generalitat un 11 d’octubre, just un mes després de la multitudinària manifestació a Barcelona, i a una mica més d’un mes per les eleccions del 25 de novembre. Encara que volem preguntar-li, sobretot, qüestions que tenen a veure amb el nostre àmbit, és inevitable fer alguna referència a l’actual situació del país.

President, com veu Catalunya en aquests moments?
Ara mateix Catalunya té una doble cara.

Una, la de les enormes dificultats per les que està passant el país. Una cara molt punyent, que vol dir atur, retallades, manca de creixement econòmic, etc. I que colpeja una part significativa de la gent del nostre país. Aquesta és la cara més dura.
N’hi ha una altra, però, de més amable, més il·lusionant, que provoca més entusiasme. És tot aquest projecte nou que s’està vivint a Catalunya de més llibertat, d’autogovern més ple, de plenitud nacional, projecció internacional, en definitiva, un projecte col·lectiu on la gent visqui millor. Aquesta altra cara també existeix i hi ha molta gent engrescada i implicada que està posant en seu gra de sorra d’una manera molt impactant i il·lusionant.

Dins de la primera cara, aquesta més difícil, les empreses del tercer sector van patir situacions molt complicades perquè no van arribar a temps els diners per part de la Generalitat. Aquesta situació es pot tornar a repetir?
Abans de tot, no s’ha de confondre el que va passar, amb les retallades. Aquest problema té a veure amb problemes de tresoreria. I ara, en tots els àmbits, s’està gastant menys perquè hi ha menys diners. Gairebé totes les aixetes s’han tancat. Per això, és impossible garantir que no tornarà a passar perquè la situació és igual de delicada que ho era. El risc hi és. Tot i que des del govern intentarem minimitzar-lo.

En quant a retallades, en el món de la discapacitat és on menys n’hem fet, i en el de la pobresa encara hi hem posat més recursos. Hem de prioritzar les coses que són més importants.

Pel que fa al model de l’Estat del benestar, creu que el que tenim ara és l’ideal, o es pot millorar alguna cosa?
El model, com a tal, és correcte encara que tot és millorable. En l’estat del benestar a Catalunya la garantia de que tot funcioni és pública, mentre que la gestió del dia a dia és més privada. És, per tant, un sistema mixt. Al nostre país, tenim una tradició d’entitats d’una tipologia específica que donen a Catalunya un model diferent al d’altres llocs, on l’administració ho fa tot.
Penso que és un bon model, que dibuixa el que és la identitat catalana. I hem estat capdavanters d’aquest model. Si alguna cosa ens aniria bé de l’estat propi és que tindríem més diners i més capacitat de modificar les normes. Si tinguéssim més autonomia, podríem canviar i adaptar més aquest recursos a les necessitats de Catalunya.

Ara que parla d’aquestes entitats privades, quin paper creu que tenen?
Les conec des de fa molt temps. He intentat ajudar-les sempre, com a Conseller d’Economia i ara com a President. Crec que el més important és que són més àgils i flexibles. La gent que hi treballa s’adapta més a les necessitats de les persones amb trastorns. Sempre, és clar, amb la garantia pública de que això s’acabarà proveint d’uns recursos determinats. La feina d’aquestes entitats, permet arribar a molta gent d’una manera molt més amable i eficaç. I, una altra cosa molt important: fa que la gent s’impliqui en l’estat del benestar, i que sigui un tema de la societat. Crec que això marca la diferència del nostre país amb altres societats del sud d’Europa que no han sabut adaptar aquests trastorns a la societat.

Ha treballat mai, o té familiars, amb discapacitat?
A casa nostra hi ha hagut gent que ha tingut malalties greus, molt dures en la seva evolució i dissortadament ho hem patit més d’una vegada. També he tingut algun amic de la infància que ha acabat tenint trastorns mentals significatius i l’he vist evolucionar i sé què significa per ells i per la seva família. És, per tant, un món al que jo no he estat aliè.
D’altra banda, per la meva funció pública he hagut d’estar, i estic, en contacte amb moltes persones que es mouen en aquest àmbit.

Quin paper creu que han de tenir les persones amb discapacitat dins la societat?
Han de tenir la màxima normalitat possible. No serà una normalitat plena al cent per cent, o no ho serà en la majoria dels casos. Però dins les possibilitats, de les capacitats que tinguin, han de sortir i ser útils tant per elles mateixes, com pels seus familiars i per tota la societat.

Els centres especials de treball de Catalunya en són un bon exemple.
Un percentatge altíssim de les persones amb discapacitat que treballen a tot l’Estat, ho fan a Catalunya. És on hi ha més sensibilitat i on tenen més sortides.
La integració laboral és fonamental, així com la integració a l’escola. Si et mires quin grau de resposta estem donant te n’adones que Catalunya, sense ser el millor país del món, dins d’Espanya i del sud d’Europa és dels millors, i hem de mirar que no s’esberli.

Encara es  pot anar més enllà? Hi ha marge de millora?
Tot es pot millorar. Segur que hi ha errors i mancances. Les coses no es fan prou bé si es poden fer millor. I fins i tot ara que hi ha menys diners, hem de ser capaços de fer-ho millor que ho fèiem.

Amb qui prendria un tallat?
Hi ha molta gent interessant a la vida. Tothom és interessant no fa falta gent que tinguin un gran nom o que siguin molt coneguts. Tots tenim al cap les actrius o els actors de cinema i de teatre que més ens agraden. Però al final les persones són interessant per elles mateixes, el més important és la conversa. Ara bé, no hi faria mai un tallat, no en prenc! Més aviat faria un té.

L’entrevista en dos minuts