LES AJUDES A LES PERSONES DISCAPACITADES HAURIEN DE SER INTOCABLES GOVERNI QUI GOVERNI
Albert Rivera (Barcelona, 15 de novembre de 1979),
“Idealista, inquiet i molt polifacètic”. Aquestes són les tres paraules amb les quals es defineix Albert Rivera, líder de Ciutadan’s i diputat al Parlament de Catalunya. L’esport, afirma, és una de les seves grans aficions. De fet, practica regularment waterpolo, natació, ciclisme i tennis, entre d’altres. “M’agrada mantenir-me en forma”, comenta. A més, Rivera és un amant de la música, del cinema i de conèixer món, tot i que explica que la feina no li permet viatjar gaire. També es defineix com una persona vital, a qui li agrada menjar-se la vida i que és feliç amb poques coses. Malgrat haver-se passat a l’esfera pública i política, assegura que conserva els amics de sempre, cosa que l’ajuda a “portar les circumstàncies bones i no tan bones”.
Molta gent pensa que Ciutadan’s és un partit de dretes. Hi està d’acord?
És evident que no. Només cal llegir les propostes i el programa electoral. Nosaltres som un partit progressista, que defensa una democràcia profunda i que lluita contra la corrupció. Volem que Catalunya sigui un motor dins d’Espanya i que Espanya sigui un país fort dins la Unió Europea. Defensem, en altres paraules, la nostra convivència i el nostre marc legal i polític. Però sembla que, a Catalunya, qui no és nacionalista o independentista, ràpidament se’l situa a la dreta. I això no passa a altres països del món, com ara Itàlia o França, on els partits progressistes són els que defensen una certa convivència i unió amb el país. Ningú posa en qüestió la seva defensa del país o els seus valors d’unió, d’igualtat i de llibertat que també defensem nosaltres. Crec que hi ha hagut molta confusió en aquest sentit.
La nuesa ha aparegut en les seves campanyes electorals. Què significa per a vostè aquest recurs?
La primera campanya va tenir un cartell de màrqueting molt agressiu i molt potent. Volíem trencar el tancament mediàtic que hi havia en aquell moment i volíem lligar-ho a la idea del naixement. Quan un neix, neix nuu. Érem un partit nou, amb un candidat desconegut i amb gent nova que no vam sortir de la vida política, sinó de la societat civil. Com que el cartell inicial va ser un èxit, en la segona campanya no ens vam centrar tant en un cartell, sinó en un vídeo, que va tenir més de 500.000 visites a Youtube i que també va ser un èxit. El vídeo era la segona part: la gent que ens va veure en el primer cartell nuu va anar creixent i es va anar sumant. I, la forma que tenia aquesta gent de despullar-se políticament, era votar Ciutadan’s. Arran d’aquesta última campanya hem crescut molt i el nostre lema ha estat “Millor units”, tant en el sentit de la societat civil com en el del marc de convivència entre Catalunya, Espanya
La pretensió del govern és que el referèndum se celebri el 2014. Com veu Catalunya d’aquí a un any?
Estem en una situació de convulsió política i econòmica i crec que el que Catalunya necessita és un pla estratègic. Hi ha partits que han fet una proposta de separació, de sortida d’Espanya i de la Unió Europea, que són CiU i ERC, amb el suport d’ICV. En canvi, Ciutadan’s, que és un partit català, està plantejant què necessitem Catalunya i els catalans, què ens uneix i com volem arreglar Catalunya en els propers deu anys. Per tant, nosaltres proposem una alternativa que no sigui optar només per la independència i la separació, sinó per una alternativa que no renunciï a la catalanitat. Però dins d’Espanya i dins d’Europa. Aquest és l’espai que representa Ciutadan’s, que abraça gent de classe mitjana que potser no fa soroll, que no va a manifestacions i que no penja banderes al balcó, però que representa aquesta voluntat de tornar a una Catalunya forta dins d’Espanya. Jo crec que Catalunya, com moltes parts d’Espanya, està molt tocada, tant a nivell microeconòmic, de famílies i empreses, com a nivell de finances de la Generalitat. Per tant, jo crec que l’objectiu de Ciutadan’s del 2014 no és la independència, sinó enfortir Catalunya per fer-la forta dins d’Espanya.
Vostè és un dels candidats més joves dins el marc polític català actual. Creu que la seva generació ja ha aconseguit assolir un bon nivell d’integració social i laboral de les persones discapacitades o que encara cal esperar més?
Crec que encara cal esperar més. Hem de ser molt crítics i molt exigents. És veritat que la nostra generació ho viu d’una altra manera i que tots nosaltres tenim una consciència social que mai s’ha tingut fins ara, però és insuficient. Crec que encara s’han de superar moltes barreres, molts tabús i dobles morals. Encara hi ha una certa llunyania d’una part de la societat sobre aquest assumpte. I els líders polítics tenim l’obligació de plantejar aquesta situació, de prendre mesures i de lluitar contra aquesta barrera que es produeix, tant física com mental. I es produeix per bona fe, moltes vegades. Però amb la bona fe també pots fer mal. Sovint, les persones que no tenen discapacitats són incapaces de tenir una intel•ligència emocional a l’hora de tractar amb persones que tenen discapacitats o malalties mentals.
Què es pot fer des del govern per millorar la situació d’aquestes persones?
Hem de tenir una visió més integrada de les dues parts de la societat: dels que tenen discapacitats o malalties mentals i dels que no. Jo crec que tots som una societat. No hi ha parts, sinó que cadascú té les seves circumstàncies. Els governs han de fer coses, però, sobretot, les ha de fer la gent. Tot i això, els governs poden impulsar mesures, fer canvis legislatius i impulsar inversions a la vida pública perquè això sigui més fàcil. Ara s’està veient que les retallades estan afectant moltes famílies i, especialment, els malalts mentals. Si ja tens prou dificultats i, a sobre, et treuen les poques ajudes que tens o no te les paguen… Hi ha treballadors de residències socials que no cobren. I és que al final sí que és un debat polític i no només de carrer. Amb les despeses que tenim com a societat hem de prioritzar i jo crec que, si hi ha alguna cosa intocable, tot i que avui en dia és difícil parlar de coses intocables, és aquest col•lectiu. Hauríem d’arribar una acord mitjançant el qual, governi qui governi, a l’hora de fer la comptabilitat no es jugui amb la salut o amb la qualitat de vida d’unes persones que tenen necessitats.
Com valora la funció que fan les entitats que col•laboren amb persones discapacitades?
La veig fonamental. Aquestes entitats, ja siguin amb o sense ànim de lucre, fan una funció social i supleixen les carències que tenim avui, a causa de la falta de recursos econòmics o de la falta de sensibilitat dels poders públics. Conec gent que dedica part del seu temps i de la seva vida a ajudar els altres. Hi ha gent que és molt feliç no només ajudant-se a si mateixa i la seva família, sinó també gent que no coneix de res. I això no només em sembla lloable, sinó que també diu molt de la nostra societat.
Diuen que en moments de crisi és quan es demostra més la solidaritat ciutadana.
Som molt crítics amb aquesta convulsió econòmica i política que tenim, però hi ha coses que funcionen i, a Espanya, i concretament a Catalunya, la xarxa social que suposen la família i aquests tipus d’entitats està sent fonamental. Amb la crisi que tenim, amb cinc milions d’aturats i amb les retallades que s’estan fent, si no hi hagués realment una xarxa de gent disposada a dedicar part de la seva vida a ajudar els altres, aquest país seria ara mateix la guerra civil, si em perdones l’expressió. Seríem una societat insostenible. La solidaritat de les famílies de Catalunya i d’Espanya i de molta altra gent ho està fent tot molt més suau.
Existeixen subvencions per a les empreses que contracten discapacitats per tal de fomentar la seva inserció laboral. Es pot caure en el perill que les empreses només els contractin per la part econòmica o per complir la llei?
Sí, és un debat bastant complicat. Un, quan pren mesures d’aquest tipus o decideix donar-los suport o no, té un dilema. D’una banda, és evident que si poses incentius fiscals o laborals per tal que es contractin persones amb discapacitat, estàs incorporant gent al món del treball i això és una funció social innegable. Però també és veritat que hi pot haver empreses que els contractin només per un motiu purament econòmic i sense que hi hagi realment una visió social. En aquest sentit, jo sóc més partidari de ser pragmàtic i d’assegurar que, com a mínim, hi hagi possibilitats que la gent tingui un lloc de treball, perquè això no significa només que cobris uns diners, sinó que també significa integrar-te i incorporar-te al món laboral i empresarial. A partir d’aquí, el que s’hauria de corregir és el contrari: posar límits i filar prim per tal que no hi hagi gent que, amb aquestes subvencions o amb aquesta fiscalitat, estalviï en els seus costos sense tenir en compte les característiques dels treballadors. S’ha de saber quines necessitats tenen, de quina manera necessiten treballar, quina tasca han de desenvolupar.
On creu que hi ha major nivell d’inserció: en el món laboral o en l’esportiu?
Crec que en l’esportiu. Jo he fet natació, waterpolo, etc. i la veritat és que el món de l’esport, i que no se m’enfadi cap professor, m’ha aportat més valors que els llibres, com ara la igualtat, el respecte pel rival, la solidaritat…. He après més coses dins de l’aigua que a moltes aules. I l’esport també fa una funció per a les persones que tenen discapacitats, perquè no deixa de ser un element de superació i de normalitat social i cultural. L’ambient que es viu en món el de l’esport està bé. A mi m’agrada. Jo seria més feliç si la meva filla també fes esport. Farà el que li doni la gana, però penso que en l’esport s’aprenen una sèrie de valors que no s’aprenen amb un llibre. Amb un llibre aprendràs una sèrie de coses que també s’han d’aprendre, però en un equip, en una pista d’atletisme, en una piscina o en un partit de futbol aprendràs altres coses.
Creu Ciutadan’s, en els dos sentits del terme, que som tots iguals i que tenim les mateixes condicions?
Seria injust dir que no hem avançant molt. Jo crec que els principis estan ben assentats. Des de Ciutadan’s volem que la gent surti de la mateixa línia de sortida i que, després, cadascú desenvolupi la seva vida conforme a les seves possibilitats. Algú dirà, i és veritat, que no tothom surt des de la mateixa línia de sortida, sinó trenta metres més enrere, perquè té problemes econòmics, de discapacitat… Aquí és on l’Estat ha d’actuar com a xarxa i ha de garantir les mateixes condicions per tal que tothom tingui la mateixa facilitat per aconseguir un lloc de treball, un habitatge o una vida digne.
I després que es dispari el tret de sortida?
A partir d’aquí, hi ha gent que arribarà a una determinada fita i d’altres que n’arribaran a una altra. Jo no sóc tan partidari d’aconseguir una igualtat final per a tothom, sinó que tots comencem el joc amb les mateixes normes. Crec que la gent que no pot jugar amb les mateixes condicions, se l’ha d’ajudar, i aquesta és la meva filosofia i la del nostre partit. Aquesta és la xarxa social que ha de tenir un estat social com el nostre.
En canvi, n’hi ha d’altres que et diuen que comencis des d’on has nascut. Hi ha gent que té diners, però n’hi ha d’altres que no podrien estudiar o treballar segons aquest criteri. Hem aconseguit uns nivells i unes quotes de benestar que asseguren que la gent, com a mínim, tingui facilitats.
De quina manera perjudica la crisi econòmica a aconseguir aquesta igualtat inicial?
Tot això amb la crisi econòmica trontolla. Quan els recursos baixen, aquesta xarxa social es trenca i hi ha gent que no té les mateixes possibilitats. Cada cop que tanques una escola o un centre de salut, cada cop que treus una ajuda a una entitat que està fent una tasca social, cada cop que no pagues un treballador i que, per tant, ja no està donant un servei, en el fons estàs dinamitant aquesta xarxa que s’ha construït durant molts anys. Per això, crec que hi hauria d’haver un debat molt seriós sobre quines són les prioritats pressupostàries d’una comunitat autònoma, d’un país o de la Unió Europea. Hem de prendre mesures que vagin a incrementar els impostos i l’economia i que busquin receptes per retallar altres coses, però no el nucli dur del benestar.
Ha estudiat o treballat mai amb alguna persona discapacitada?
Jo tinc algun familiar llunyà que té una discapacitat mental i conec persones que tenen una baixa per discapacitat mental dins el meu entorn. En aquestes situacions, el que més costa és posar-se al lloc de l’altre. Quan tens experiència amb gent discapacitada, aprens a situar-te en el seu lloc i a veure des del seu prisma quines dificultats tenen per avançar. I també t’aporten una visió molt pura, perquè t’adones que aquella persona potser té una malaltia, però que en altres camps et dóna vint voltes i això sorprèn gratament.
On és el límit entre el proteccionisme i el deixar fer?
Quan algú de la teva família o del teu voltant pateix alguna malaltia, tothom pensa que s’acaba el món. I després t’adones que, a partir d’aquesta situació, comença una altra etapa de la seva vida. Hem de protegir, però també hem de deixar fer i hem d’empènyer perquè l’altre camini i tiri endavant la seva vida. És difícil saber fins a quin punt protegeixes i fins a quint punt deixes fer. I això també passa amb la relació de pares a fills. Quan tens una filla, pateixes molt, però, per altra banda, penses que ha de caure i que s’ha de saber aixecar. És un dilema molt humà.
Amb qui prendria un tallat?
A mi m’agrada molt la política i la història, així que m’encantaria anar a prendre un tallat amb qualsevol personatge històric o polític. Em farien molta il•lusió Lincoln, Luther King i Kennedy. Els EUA tenen coses molt interessants com a país, com a nació i com a sistema polític. De fet, en el meu despatx tinc el quadre i el discurs de Luther King, perquè em va impactar molt. També vaig estar al monument a Lincoln, a Washington, que és on es va fer aquest discurs. Per tant, d’una banda m’agradaria anar-hi amb Abraham Lincoln, perquè va abolir l’esclavitud i va lluitar dins del seu país per reforçar la convivència i, de l’altra, amb Luther King, perquè, malgrat no ser un polític, va fer més política que ningú lluitant per la igualtat i trencant l’apartheid que hi havia als EUA. També vaig llegir fa un poc un llibre sobre la història de Nelson Mandela i la seva lluita per una nació igualitària i plural com és Sud-àfrica. Potser més que amb un d’aquests personatges tan importants per a la història, m’agradaria fer una tertúlia amb tots ells.
