Un capellà poc convencional

Hem quedat amb el Pare Manel a la parròquia de la Trinitat Vella. L’edifici, però, sembla qualsevol cosa abans que una parròquia. Igual que el Pare Manel s’assembla a tot menys a un capellà. Abans d’entrar, un home del barri el saluda tot cantant i ell li respon de la mateixa manera. És un capellà peculiar.

Dins de la parròquia, ens condueix a unes quantes sales perquè triem la que ens agradi més. N’escollim una del segon pis, en la qual entra força llum i on hi ha quadres i murals fets pels nens de la Fundació Pare Manel, o de l’esplai, com ell mateix anomena. El fem seure al costat d’un retrat de Jesús i dibuixos infantils. La imatge és, alhora, curiosa i entranyable.

No fan falta més de cinc minuts per adonar-se que el Pare Manel no és un capellà qualsevol. No creu en el cel, està a favor del matrimoni de monges i capellans i, sense que li ho preguntem abans, ens parla obertament de la sexualitat de les persones discapacitades. “Encara hi ha famílies molt carques”, ens explica.

Quan li preguntem pel Papa ens respon: “Què pot fer només una persona sola?”. Després, ens parla sobre la situació del seu barri i la seva feina. “Hi hauria d’haver més Pare Manel”, li diem. Ell, però, mira cap a una altra banda i respon modestament. I afegim: “No tothom és tan bo com vostè”. Ell, optimista de mena, ens contesta: “Jo crec que sí”.

Escrit el by admin Publicat a Blog

Afegir comentari