La cara “B”

Carrer Diputació, 119. Arribem amb temps i, afortunadament, amb micròfon! No sabem exactament com, però els manetes de Mas Albornà l’han aconseguit apedaçar després de l’accident que va patir en l’entrevista amb l’Albert Rivera del vespre anterior.

La seu del diari Ara fa honor a la seva personalitat: innovadora, moderna, visual. El tecleig frenètic dels ordinadors es concentra al segon pis. En el primer, en canvi, hi ha una recepció tranquil·la, un prestatge llarg amb un grapat d’edicions del diari, una televisió i un parell de sofàs. Els colors que imperen també són els mateixos de la capçalera: el blau i el blanc.

La Mònica Terribas no es fa esperar. Baixa les escales amb els seus talons negres d’agulla. Va vestida amb americana i pantalons foscos. Les ungles, de color blau elèctric, li donen una imatge de vitalitat. Traspua un estil elegant. La periodista ens porta primer cap a una sala, però de seguida se’n desdiu i creu que serà millor que fem l’entrevista al plató televisiu, aquell des d’on cada nit presenten la portada de l’endemà.

El testimoni de la Mònica Terribas ens acaba impactant a totes. El seu home va amb cadira de rodes des dels 27 anys i el seu fill, que ara en té 14, té la síndrome de Down. L’experiència personal li fa parlar sobre la discapacitat amb una gran maduresa i, sobretot, amb molta naturalitat. Per una vegada no veiem l’entrevistadora que busca fer la pregunta compromesa, sinó una Mònica Terribas molt humana. Veiem la persona, l’esposa i la mare.

Quan acabem l’entrevista, encara parlem una estona més. Ens explica, entre d’altres, el primer enamorament del seu fill.

Sortim de la seu de l’Ara i ens mirem entre nosaltres. Somriem i fem que sí amb el cap. Quan agafo el metro, sento un regust de boca molt agradable. “Avui he après alguna cosa”, em dic a mi mateixa.

Escrit el by admin Publicat a Blog

Afegir comentari