Entrevista amb Artur Mas

Artur Mas i Gavarró (Barcelona, 1956), president de la Generalitat de Catalunya, ha provocat un terrabastall en la política catalana, espanyola i europea plantejant que per primera vegada en la història els catalans puguin decidir el seu futur col·lectiu dins de la Unió Europea. En aquesta entrevista, el president català assenyala com afronta el procés tot garantint que ni la crisi, ni les pressions polítiques o econòmiques el faran renunciar al seu objectiu polític vital de conquerir la sobirania per Catalunya.

President, què és ara mateix el que més el preocupa i el que més l’il·lusiona?
La principal preocupació és sens dubte la recessió econòmica i l’atur. El que s’està vivint aquestes darreres setmanes no em treu temps ni interès del que crec que és un tema principal: donar-li la volta a la situació econòmica i començar a crear ocupació. Gaudeixo, d’altra banda, de la il·lusió que noto que es viu al país.

On som? Cap a on anem? O més ben dit, cap a on ens porta?
Som en una etapa clarament nova. Estem en un estadi mental i anímic diferent de la població catalana, que ha experimentat un canvi cultural profund, i que s’ha d’anar confirmant en els propers mesos seguint tota la pauta dels processos democràtics…

I cap a on anem?
Anem cap a exercir el dret a decidir, que és un fet històric perquè no ho hem pogut fer mai en llibertat i en democràcia. El més important és que en els propers quatre anys hi haurà, sí o sí, una consulta al poble català.

Amb llei o sense?
Quan dic sí o sí vol dir sempre dins d’un marc legal, però no un marc legal inamovible. Aquest marc legal pot ser la Constitució espanyola, la legislació catalana, una legislació internacional o altres camins per consultar al poble de Catalunya si tots aquests fallen.

Ho pot precisar?
En pocs mesos aprovarem la llei de consultes catalana, que seria, si ens falla la via de la legalitat estatal, una via per intentar consultar al poble de Catalunya respecte al dret a l’autodeterminació. Quan arribem en aquest punt, les formacions polítiques sobiranistes, que espero que obtinguin la majoria en el Parlament, haurem de veure com precisem la pregunta a formular.

Si depengués de vostè, quina pregunta faria?
En el límit, aquesta pregunta hauria de ser: “Vostè desitja que Catalunya esdevingui un nou Estat de la Unió Europea?”, però no vull imposar la pregunta. L’hem de construir entre la majoria parlamentària. Una de les meves obsessions és que les coses es facin bé, no de manera esbojarrada o improvisada.

A què es refereix exactament?
Hem d’assegurar una majoria social forta entorn de la pregunta. Hem de consultar a la Unió Europea i a la comunitat internacional, tot i sabent que no donaran resposta fins que nosaltres no haguem fet el procés. I bé, jo no em negaré mai, mentre duri el procés fins a la consulta, a dialogar i negociar amb les institucions de l’Estat espanyol. En una democràcia madura hauria de ser així. Aquests dies ho veiem entre el Regne Unit i Escòcia. Mentre els britànics negocien, l’Estat espanyol amenaça.

Quan diu que no es negarà a negociar amb l’Estat espanyol vol dir que encara és possible arribar a un acord amb l’Estat espanyol que ajorni la convocatòria de consulta?
No, home. Quan parlo de diàleg i negociació em refereixo a la manera per arribar a fer la consulta… Això semblarà una utopia o una ingenuïtat, però si mantenim el rumb potser arribarà un moment que Espanya es veurà obligada a reaccionar.

I de tota aquesta travessia, on considera que és el cim?
El meu horitzó polític vital se situa en fer la consulta i guanyar-la amb una majoria clara. Això és el cim. I vaig dir que seria l’últim que faria.

Per què?
Perquè necessitem una gran majoria. Però no la necessito jo com a Artur Mas, la necessita el país. En els propers quatre anys el país necessita un president molt fort i això només es pot obtenir a través dels vots.

Demana un xec en blanc?
De cap de les maneres. No vull que ningú que ens voti pugui pensar que això és un xec en blanc per a la meva carrera o per a la consolidació d’una persona o d’un partit en el poder. Entenc que ha de ser un vot prestat al servei d’un objectiu de país. Jo només sóc un instrument.

En quin sentit ho diu?
Jo sóc un instrument del procés. Bé, això ho ha de dir la gent, no ho puc dir jo, però què vull dir? Doncs que em poso al servei d’aquest procés i un cop el procés hagi culminat, jo em separaré de la presidència de la Generalitat. Si d’aquí quatre anys jo no em torno a presentar, serà un bon senyal per al país.

Ha actuat així perquè no hi havia més alternativa?
Alternatives personals per anar tirant n’hi havia moltes i totes instal·lades en la comoditat. Catalunya també té un altra alternativa: conformar-se. L’alternativa de no lluitar, però quan un no lluita, ja ha perdut. Pots lluitar i perdre, lluitar i guanyar, però si no lluites, ja has perdut.


Ah, i també hi havia una altra alternativa: seguir-nos autoenganyant. Pensant que fent el bon minyó l’Estat espanyol ens escoltarà i acabarà reconeixent la realitat catalana. Fer el bon minyó és el que hem fet durant 30 anys.

Això sembla una crítica a la tàctica pujolista del peix al cove
En tot cas seria una autocrítica. Era normal que Catalunya, recuperada la democràcia, confiés que una Espanya integrada a la Unió Europea seria amable i comprensiva amb el fet català. S’hi havia de confiar perquè no s’havia provat mai. Espanya no havia tingut mai una democràcia tant llarga, Ara bé, si en aquestes condicions no és possible, en quines altres ho serà? S’havia d’intentar en aquests trenta anys, i un cop vist el resultat s’ha produït el canvi de mentalitat que va posar de manifest la manifestació de la Diada, i que ara s’ha de confirmar a les urnes. Aquest és un dels motius per anar a les eleccions. Les decisions no es prenen al carrer, es prenen a les urnes.

El principal retret que se li fa és que en aquests moments tan greus de la situació econòmica, la inestabilitat política agreuja la crisi.
A tothom que critica el que estem fent, ens han de dir quins són els costos de no fer res. I ha arribat un moment que Catalunya té dret, després d’aquests trenta anys de servei constant a la causa de l’Estat, en les circumstàncies més complicades i difícils, després d’això, Catalunya també té dret a què li ofereixi alguna solució. Si som tan imprescindibles com es diu dins de l’Estat, Catalunya mereix el respecte, el reconeixement i la possibilitat de progrés, i de moment, només ens llancen amenaces, provocacions i algun insult, però de solucions ningú no n’aporta cap.

Quina solució veuria factible?
El fet que no s’aporti cap solució em fa pensar que Espanya no té projecte o que el seu és un projecte definitivament esgotat perquè Espanya segueixi sent Espanya. La seva pervivència i salvació és el reconeixement de les nacions històriques que la integren tal com es va aprovar en la Constitució…

( font La Vanguardia)

Escrit el by admin Publicat a Entrevistes, General

Afegir comentari