Set de rodatge

Escrit el by admin Publicat a Blog, General | Deix un comentari  

Ens donem cita a les instal·lacions d’Affinity. Hem vingut des de Vilafranca les dues juntes i no sabem exactament on cau l’edifici on hem d’anar. Mentre mirem embadalides els carrers no ens adonem que ben bé atropellem dos vianants… Dues persones que ens són familiars i que no esperàvem: el director i el gerent de la Fundació Mas Albornà. Ells també venien i no ho sabíem! Ens trobem tots al vestíbul d’entrada sense saber si podrem entrar perquè, en no saber que ells venien, no els havíem “comptat” a l’hora de demanar passis d’entrada. Finalment, això no suposa cap impediment perquè tots quatre enfilem pisos amunt.

Ens cedeixen una sala on fer l’entrevista i decidim que s’hi ha de posar una mica “d’atrezzo” per a fer l’entrevista més atractiva a càmera. Molt amablement des d’Affinity s’impliquen en la fita i en pocs segons fem una buidada de la companyia i ens instal·lem un autèntic “set de rodatge” ple de paquets i mostres dels pinsos i dels productes de l’empresa.

Quan tots els entrebancs semblen superats, només ens queda fer l’entrevista, la qual, afortunadament, transcorre amb tota la normalitat i la màxima fluïdesa de la mà del nostre entrevistat.

Una proposta via e-mail

Escrit el by admin Publicat a Blog, General | Deix un comentari  

Quan rebem un e-mail del Carlos proposant-nos que la Glòria sigui una de les persones entrevistades al projecte 52 tallats, no ho dubtem ni un moment: és perfecte! El Carlos, tècnic de comunicació de Femarec (organització amb la què col·labora la Glòria) ens explica com ella fa anys que dirigeix un grup de teatre en aquesta organització i que creu que podria ser interessant el seu punt de vista en un doble sentit: com a actriu que treballa amb el teatre social i com a persona amb discapacitat. Dit i fet.

En ple estiu quedem amb la Glòria per a fer-li l’entrevista. Fa calor però a casa seva s’hi està bé. Veiem com casa seva està tota adaptada a la cadira de rodes de manera que tot és molt diàfan i amb sensació d’espai.

Parlar amb ella és posar-te a la seva pell. Potser és perquè és actriu i això li ve de mena, però de la manera com ens explica les seves sensacions, vivències i pensaments ens traslladem a allà on ella ens condueix i sentim el que ella ens transmet i entenem el que ens explica.

Un gran tallat, el que fem amb la Glòria.

Quedem que quan estreni l’obra de teatre, ens avisarà i serà llavors quan publicarem la seva entrevista. Ara és aquest moment… ens la perdrem?

Més val una imatge…

Escrit el by admin Publicat a Blog, General | Deix un comentari  

Ens trobem al Parlament. Hi anem tres persones de Vilafranca i ens rep el Jordi, cap de premsa de la CUP,  també penedesenc. Tot queda a casa!

Mentre preparem les càmeres i l’entrevista, arriba el David. Ens parla de l’agenda atrafegada que porta: reunions, trobades amb agents socials, sessions al Parlament… “Només som tres”, ens explica.

Tot i el volum de feina, estem contentes que hagi trobat un espai per nosaltres. Ens sorprèn d’entrada el seu to de veu, baix, amable i afable. Tot al contrari del seu discurs: fort, convençut, combatiu i amb uns idearis molt pronunciats.

Al cap de poques setmanes, com fem amb tots els participants al projecte, li fem arribar una capseta amb una tassa per a prendre’s un tallat, un tovalló i un paquet de cafè “52 tallats” que el nostre patrocinador, Cafès Lider, ha elaborat especialment per a aquest projecte.

I per sorpresa nostra rebem un email amb l’agraïment pel detall amb aquesta foto adjunta que testifica que realment hem pres un tallat amb el David Fernàndez.

Entrevista per sorpresa

Escrit el by admin Publicat a Blog, General | 1 Comentari

Hem quedat a la tarda al despatx del Miquel Roca. Entrar a l’edifici ja imposa des del primer moment: pisos i pisos plens d’advocats sempre crea un impacte en els visitants.

Ens habiliten un espai on preparar la càmera… Mentre esperem, anem xerrant amb el Joan, el nostre director, qui avui ens acompanya. Ell, sempre de la broma, ens explica com sempre li ha agradat fer entrevistes, que li encantaria dedicar-se aquest món (i al de l’espectacle) i que se sent molt còmode fent-ho. Com que mai sabem si parla en broma o no, aquesta vegada ens prenem la seva afirmació molt seriosament (potser massa) i interpretem que el que ens estava demanant era poder entrevistar ell mateix el sr. Roca.

En aquell mateix instant, apareix el Sr. Roca i com que té un temps limitat, hem d’anar per feina. Sense dubtar-ho, li indiquem al sr. Roca que qui li farà l’entrevista serà el nostre director, Joan. Ell, amb cara de sorpresa infinita, mira de fit a  fit la situació i per tal de no mostrar dubtes davant del nostre entrevistat, s’asseu a la cadira i comencem l’entrevista…

Quina situació! Nosaltres pensant que el Joan volia fer realment l’entrevista; el Joan enmig d’una situació ben estranya ja que ell només bromejava i ara es trobava fent d’entrevistador; i un dels Pares de la Constitució parlant-nos de dret i lleis.

Finalment, tot surt perfectament. El que ens explica Miquel Roca sempre té component que el fa molt interessant. Ens mostra una sensibilitat pel nostre tema i no escatima cap minut a estar amb nosaltres i fer-se les fotografies que li demanem.

Per acabar-ho d’adobar, en sortit del despatx i comentar el malentès, ens trobem la nostra amiga Lloll Bertran… Tot un dia de casualitats, mals entesos però amb desenllaços feliços!

VTV (Vilanoví de tota la vida)

Escrit el by admin Publicat a Blog, General | Deix un comentari  

Ens donem cita a l’Hotel César de Vilanova i la Geltrú, segona casa del Joan. Són les 16h i la temperatura és agradable. Avui fa solet. Arribo uns minuts abans i em prenc un cafè mentre espero. Ja és aquí. La seva veu és incofusible!

fer auqesta entrevista em fa especial il·lusió, en tractar-se d’una persona VTV (Vilanovina de tota la vida) i jo ser també filla de la capital el Garraf. Tot queda a casa.

Amb un vichy sobre la taula (no pas un tallat) ens posem a xerrar. Conversar amb ell és una de les coses més fàcils que hi deu haver a la vida. Ell es defineix a sí mateix “comunicador” de manera que tot flueix.Parlem de tot una mica: des del perquè es va canviar el nom fins a la seva vocació i professió, les seves experiències amb la discapacitat… Els minuts passen i arribem a la darrera pregunta “amb qui aniria a fer un tallat?” la qual posa fi a la nostra trobada.

Després de la conversa, identifico el meu ADN vilanoví i al cap de pocs segons ja ens tenim ubicats: fill de cal tal, amic de pasqual, veïns de fulanito… Vilanova, al cap i a la fi, és un poble!

Un inspector inspeccionat

Escrit el by admin Publicat a Blog, General | Deix un comentari  

És estiu i ens citem a la comissaria de la Policia Local de Vilafranca del Penedès. Ens acreditem i entrem al despatx de l’inspector en cap, el Ramon Dosaigues.

Ens rep amb l’uniforme i el primer que ens diu és que està molt nerviós i alhora orgullós de poder ser entrevistat. “La meva mare estarà molt contenta” ens etziba. Aquesta primera presa de contacte sorprèn venint d’una persona amb una llarga trajectòria en el camp policial i en formació com la seva.

Sembla fins i tot un pèl nerviós. Vol que tot surti perfecte i té cura de tots els detalls: des del seu aspecte fins a les respostes que ens dóna.

La conversa flueix. Ens submergim en un món de policies i lladres, de bons i dolents, del deure del policia, de la tasca que desenvolupen i que sovint no es veu… Sens dubte ens trobem davant d’un apassionat de la seva professió i això es transmet i s’encomana.

Acabem l’entrevista i immediatament ens pregunta com ha anat, si aquella resposta ha estat adient, si cal repetir res…

Li agrada estar segur que les coses rutllen bé… per alguna cosa és l’inspector!

La finestra indiscreta

Escrit el by admin Publicat a Blog, General | Deix un comentari  

Quedem amb l’Elisenda, la cap de comunicació de Salut Mental Catalunya. Ens deixa entrar a la sala per preparar la càmera i tot el que ens cal per a fer l’entrevista.

Veiem que per captar una millor imatge ens cal algun que altre decorat o element representatiu i li demanem un roll-up, un cartell… alguna cosa que permeti l’espectador identificar i ubicar el personatge. Finalment, ens decantem per uns cartells que situem en un dels únics llocs disponibles i factibles, com és la finestra. El fet de fer l’entrevista al costat de la finestra és per qüestions de llum i d’angle de manera que ens veiem limitats. L’anècdota ve quan enmig de l’entrevista, un dels cartells cau amb l’ensurt que això ens provoca… A més a més, mentre fem l’entrevista, diferents treballadors passen per darrere dels vidres per la qual cosa aquesta ha estat una de les entrevistes més accidentades!

Tot i així, i a banda de les anècdotes, conversar amb el Xavier va ser tot un descobriment per la capacitat d’explicar de manera fàcil i entenedora una realitat complexa i difícil d’entendre.

Un dia amb la Riera

Escrit el by admin Publicat a Blog, General | Deix un comentari  

La cita és als estudis Imagina on s’enregistra cada dia la famosa sèrie “La Riera”. Ens rep l’Anna, la productora de la sèria, qui prèviament ens havia facilitat un planell de com arribar a aquests estudis. Ens deixen una sala i ràpidament comencem a fer calibracions sobre quina de les escenes de la sèrie es podria haver enregistrat en aquella sala… No ens en sortim

Arriba la Mercè. Pentinada i maquillada ja que es troba en ple rodatge. Com sempre, plena d’alegria i predisposada a tot. A ella ja la coneixíem ja que va participar al Calendari Social Mas Albornà 2010 i des de llavors havíem mantingut el contacte.

Una de les primeres coses que ens diu és que “no sé què em podeu preguntar, ja que jo de la discapacitat ben poca cosa sé”. Ella, com molts d’altres entrevistats els resulta estrany i difícil ser entrevistats per parlar d’un tema que no és el “seu”, que desconeixen o que en tenen ben poques nocions. I això sempre fa respecte.

Li expliquem que precisament el que pretenem és que parlar-ne de manera natural, amb els coneixements i experiències que cadascú té.

I encertem. La seva visió de la vida, de les prioritats, de la societat… fa que la conversa sigui molt i molt enriquidora.

Quan acabem, com a premi l’Anna ens ensenya els decorats de sèrie i que -aquesta vegada sí- reconeixem: la cuina, la casa, el restaurant… Com és de dur veure la realitat després d’haver-ho vist a la tele!

Ens n’anem contentes d’haver passat un matí amb la Riera.

El número 3

Escrit el by admin Publicat a Blog, General | Deix un comentari  

Quan ens fan entrar a la biblioteca on tindrà lloc l’entrevista amb el professor Barraquer, ens adonem que aquell oftalmòleg ha vist molt de món. Està repleta de fotografies amb personalitats il·lustres que han vingut a la seva clínica a operar-se: caps d’estat, líders religiosos, polítics, artistes…

D’un blanc enlluernador, amb guants i amb el seu inseparable ventilador, ens rep amb to afable i animat. Transpira optimisme, satisfacció per la feina que ha fet i fa i el llegat que deixa. Escull un racó on hi ha una mena de màscara amb unes ulleres. És una peça especial per a ell ja que la va fer el seu pare.

Replet d’anècdotes, en tindríem per tota una tarda. En acabar, no dubta a ensenyar-nos totes i cadascuna de les fotografies que amb tant d’orgull exhibeix a les prestatgeries de la biblioteca…. i tot, agafades de bracet. Una experiència que molt pocs deuen haver tingut el plaer de viure!

Com si estiguéssim prenent un tallat

Escrit el by admin Publicat a Blog, General | Deix un comentari  

Truquem al timbre. Al cap de pocs segons sentim el soroll característic i obrim la porta, però encara no podem entrar del tot. Abans hem de passar per un detector de metalls i apuntar el número dels nostres DNI a l’home de seguretat que treballa enmig d’una sala plena de pantalles. Obrim la segona porta i anem cap a una altra recepció, on ens indiquen que el responsable de premsa vindrà de seguida. Seiem en un dels sofàs i mirem vagament la televisió que hi ha penjada a la paret. La botiga de marxandatge està tancada. Al fons, hi ha un prestatge amb revistes que treuen en portada una entrevista amb Pere Navarro. El color vermell i les inicials del partit ens confirmen que som a la seu del PSC.

Pugem al segon pis i ens trobem amb tres homes del departament de premsa. Un d’ells acompanya el Pere Navarro. Ell ens saluda amb dos petons i de seguida ens pregunta pel projecte. Li ensenyem el nostre llibre Mira’m. Contes de vides especials, un recull de contes d’escriptors catalans sobre la discapacitat i també el calendari casteller. Al final acabem parlant dels minyons de Terrassa, la seva ciutat natal.

Abans de l’entrevista, sembla que la càmera ens vol fer una mala passada. La pantalla es queda en negre i triga uns segons a respondre, però de seguida torna a la feina. En Pere Navarro ens explica que, una vegada, va haver de repetir una entrevista sencera perquè la gravadora s’havia quedat sense piles enmig de la conversa. Esperem que a no ens passi el mateix!

Tot seguit m’assec a la cadira, la Cristina prem el REC i comencem a parlar sobre com Pere Navarro veu la discapacitat. Amb un to informal, de conversa. Com si estiguéssim prenent un tallat.